Són aquells que no manifestem, naturalment. Aquell sentiment que roman ocult i dissimulat en el fons del cor i que, per un motiu o altre, no confessem a ningú, just a nosaltres mateixos. A mi no em costa gaire d’excercitar aquest tipus de manifestacions perquè sempre m’ha semblat que en la nostra llengua tenim paraules
De bell principi vull deixar molt clar que aquestes línies volen expressar la meva simpatia i admiració per aquest representant d’ERC i de Catalunya al Congrés de Diputats espanyol. Madrid és una plaça difícil per als catalans. S’agafi pel costat que s’agafi. I el senyor Joan Tardà agafa el toro per les banyes. En el
Creieu-me si us dic que no sé massa com explicar-ho. Aquesta tarda, d’aquí a poques hores, aniré a la capital amb la intenció de sentir una campaneta, unes campanetes. A desgrat que resulti tan desavinent viatjar amb aquest temps tan fred i el risc de nevades que hi ha previst. Una campana, si
…matarem el gall i a la tia Pepa n’hi darem un tall.Com que la meva tia Pepeta ja fa uns quants anys que va morir ara no li’n podria pas donar el tall ni en el supòsit, poc probable, que a casa matéssim el gall. Ja no es maten els pollastres a les cases. Us
Ei, de la meva ment. Estigueu tranquils. Es tracta, simplement, que aquestes darreres setmanes mancat de companyies més corpòries m’he rabejat, en el pensament, amb les trifulgues i avatars d’uns senyors i senyores que vaig conèixer ja fa alguns mesos. Uns més aviat d’altres després, es tracta de persones que només jo conec, malgrat haver-ne
Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de llegir en diferents medis de comunicació alguns articles, gloses o comentaris a l’entorn de l’aniversari de la mort de dues personalitats que excel.liren en unes activitats que han estat sempre ben presents en la meva vida i que en són una part essencial: la música i la muntanya.
A finals del segle divuit, ja a cavall del dinou, el senyor Baró de Maldà va escriure el seu Calaix de Sastre. És un dietari que com es pretèn indicar en el títol conté una mica de tot i força desordenat. Fa una estona he tingut la mateixa sensació que deu fer remanar un calaix
Al nostre entorn, més lluny o més a prop, percebem fets i circumstàncies, sensacions, interrogants i fenòmens diversos, que s’escapen a la nostra comprensió immediata i se’ns representen com un enigma o misteri. L’actitud continguda en l’ànima pregona d’una persona que ens desapareix del nostre cercle. La fressa, o àdhuc la por, que hem experimentat
La santa de Siracusa del segle II. Màrtir, els seus botxins van treure-li els ulls segons la llegenda tradicional. Molt venerada des del segle XIII. Hom la considerà protectora de la vista i patrona, especialment, de modistes i sastres. Ai, les modistetes… Feien tabola les modistetes del meu poble el dia de la seva patrona.
Una faula de part de vespre. L’explica un poeta obscur en una poesia més aviat brillant. La cadernera és bella; un ocell bonic que refila i canta amb molta primorositat. Vivaldi n’estava enamorat fins el punt que un dels seus concerts per a flauta porta el seu nom i n’imita el cant. El tòtil és
Alguns d’aquests Blocs de Vilaweb som molt matiners. Es veu que algunes persones tenim els ritmes del son i la vetlla ben trastocats si els comparem amb els de la majoria de persones. En un d’aquests blocs he llegit ja (tant d’hora! que encara no ha començat el dia) una informació que acaba de reblar
Reprenc el tema que he comentat aquesta matinada. Pero és que després de publicar-lo m’ha hanat augmentant paulatinament la mala sang fins un límit excessiu i aleshores he iniciat una activitat frenètica per a relaxar-me. He anat al mercat, he fet compres, he instal·lat per tota la planta baixa les lluminàries de Nadal i m’he
Una indicació del meu pare quan anàvem a l’encalç dels preuats rovellons pels alzinars del Mas d’en Carmona. D’això fa molts anys. Jo ja sabia que a l’alzina li’n deia carrasca ni que fos de fulles llargues. Era un dels pocs mots que havia servat dels seus orígens valencians. El pare havia nascut l’any 1900
Avui he tingut una matinada molt carregosa. Que no podia engegar, vaja. Estava somnolent, cansat. Deu ser la ressaca d’un cap de setmana una mica intens. He provat de tornar a dormir una mica més a la butaca de la sala. He posat la ràdio perquè la música m’induieïx al son. Tocaven un concert per
Quan anava a l’escola pública en aquell temps fosc de la postguerra (però que jo vaig viure amb tota l’alegria dels infants) portava penjada a l’esquena a tall de motxilla una maleta o cartera que contenia poquetes coses. Un plomier amb llapis, goma d’esborrar i potser algun llapis de color, una llibreta per a escriure