Són aquells que no manifestem, naturalment. Aquell sentiment que roman ocult i dissimulat en el fons del cor i que, per un motiu o altre, no confessem a ningú, just a nosaltres mateixos. A mi no em costa gaire d’excercitar aquest tipus de manifestacions perquè sempre m’ha semblat que en la nostra llengua tenim paraules de sobres per a poder explicar-ho tot. Llevat de quan experimento un sentiment negatiu o malvat. Cadascú és com és.
En canvi la doctora Creixells va amagar ben recòndit el seu afecte pel professor Bragulat.
La naturalesa exacta i l’abast de l’amor de la doctora Conxita Creixells pel professor Sadurní Bragulat no l’hem pogut escatir mai d’una manera segura. Només aproximacions. M’ha vingut al pensament tot això perquè ara deurà fer anys que la doctora psiquiatra va morir a 102 en un establiment per a malalts mentals, per bé que ella va conservar sempre el seny. Sovint no recordava les coses però la lucidesa no la perdé mai del tot. Ho feia veure.
En parlem avui amb aquesta llibertat de consciència perquè ja són morts tots dos fa molts anys. S’havien conegut quan el professor va acudir a la consulta particular de la psiquiatra perquè se sentia molt intranquil, neguitós i no dormia a les nits. Ni a cap hora. Amb el temps se li va resoldre aquest problema i va recuperar la tranquil·litat. La doctora tenia vint anys més que ell però se’n va enamorar. Vés què s’hi pot fer. I no ho va dir mai a ningú. Ni a ell, naturalment. Hauria donat la vida per aquell músic i compositor. Li agradava tot d’aquell home.
Quan nosaltres els vam conèixer, per unes raons que ara no fan el cas, ella tenia 80 anys i ell 60. I es notava. Es notava molt. Ell viudo i ella soltera, fou únicament l’edat el què va actuar de fre per a la doctora Creixells. Era un disbarat, ho havia de callar. I ell no ho va saber mai. S’adonava de l’afecte i la delicadesa de tracte de la doctora però mai li va passar pel pensament durant els molts anys d’amistat que la doctora el pogués estimar, en en el sentit que generalment donem a aquest verb quan parlem d’un home i una dona. El professor Bragulat tenia el pensament posat en un altra dona. La vida és injusta. I a vegades absurda. I això de congriar sentiments en el cor és una cosa que actua amb absoluta independència de la pròpia voluntat.
Ara, si mai us trobeu en un cas semblant, que en sigueu els actors vull dir, el meu consell és que tireu pel dret, pel broc gros. Podreu tenir una decepció, un disgust, us poden avergonyir. Tot el què vulguis, però almenys no arrosseguereu tota la vida un secret que us corsequeria.