La santa de Siracusa del segle II. Màrtir, els seus botxins van treure-li els ulls segons la llegenda tradicional. Molt venerada des del segle XIII. Hom la considerà protectora de la vista i patrona, especialment, de modistes i sastres.
Ai, les modistetes…
Feien tabola les modistetes del meu poble el dia de la seva patrona. Anaven a dinar a la capital. Un bon dinar, només dones; tornaven molt animades i a la vetlla ball lluït amb una bona orquestra. Això va durar fins que les modistetes van desaparèixer. En queden molt poques. Ës que les coses del vestir de les senyores anaven d’una altra manera fins que va aparèixer el
pret-a-porter. Les mestresses de casa i les noies quan s’acostava una festa grossa (o quan els feia falta) anaven a la botiga de teixits i triaven la roba. Aleshores la modista els aconsellava el model més addient al seu cos i feia el vestit. Actualment queden poques modistes però la festa roman a molts llocs.
A la ciutat de Barcelona, al Pla de la Catedral, hi ha aquests dies la fira de figueretes pel pessebre i altres ornaments nadalencs més important del país. Compta cada any amb molts milers de visitants i compradors. A València es feien tabalades; els grups de tabals sortien de l’església de la santa i recorrien tota la ciutat fent soroll. No sé si es manté viva aquesta festa. A molts pobles de Catalunya sí que les nenes
, les llucietes, celebren encara la festa sortint a cantar pels carrers; reciten poesies i fan una berenada. Si les trobeu pel carrer us demanaran cèntims, que els donareu de bon grat. Al poble veí de Gelida des de molt antic es condimenten a la plaça unes grans olles d’escudella que al migdia es reparteix a tothom. Antigament només als pobres. Aquí, en aquest poble meu on vaig néixer i he viscut sempre, la festa la fa el barri de Rosanes, l’Associació de veïns del qual es mereix tots els elogis per haver-la recuperat ja fa uns quants anys. La traslladen al diumenge i hom pot esmorzar al carrer i comprar el que li convingui per a les properes festes.
Resten poques modistes però la festas es manté. Cada any per Santa Llúcia, al matí, em deixo caure al poble de Gelida. Faig un tomb per les parades de la fira, guaito la preparació de l’escudella, saludo algun amic. M’agraden les festes tradicionals, antigues. Enguany no podré.
D’aquí unes poques hores entraré al quiròfan d’oftalmologia de l’Hospital de Martorell per a una petita intervenció a la parpella de l’ull dret. Per Santa Llúcia! Quina coincidència. El quiròfan és un dels llocs que no em fa cap il·lusió entrar-hi. Però estic tranquil. Compto amb la protecció de la santa i la perícia de l’oftalmòloga.
Felicitats a totes Llúcies. És un nom que es posa molt poc i és ben bonic.