Moises Queralt Bernadas, Bloc

Aquest 2007 es compleixen 25 anys de la mort del tenor italià Mario del Mónaco. Un tenor de fama internacional que figura en el podi de les grans veus del segle passat: Gigli,  Domingo,  Pavaroti i tants d’altres.  Jo sempre havia preferit la música simfònica però aquests darrers anys segueixo una mica més les representacions operístiques i, a més, el meu amic Josep Miró sempre em dóna molta informació sobre òpera i els seus intèrprets. Mario del Mónaco fou un  tenor dramàtic però l’amplitud del seu registre i la ductilitat de la veu el permeteren incorporar en el seu repertori moltes obres líriques. Fa pocs dies li sentia l’Otelo de Verdi amb l’Orquestra de l’Scala de Milà. Impressionant.

L’altre personalitat, de menor o nul·la projecció internacional, és Jaume Oliveras i Brossa. Un personatge més nostre, més casolà. Mossèn Jaume Oliveras, un capellà excursionista o un excursionista ordenat. Enguany celebrem el 50è. aniversari de la seva mort. El seu prestigi és ben present en l’àmbit de l’excursonisme català. La seva vida fou la muntanya. I el sacerdoci, és clar. Pioner del pirineïsme, havia nascut a La Garriga l’any 1877. Fou un home de l’Aneto: El 1906, amb un company, obre la via NW anomenada dels Descalços; el 1910 esdevé el primer en ascendir al pic pel vessant Nord, que estalvia el pas de Mahoma; el 1916, s’inaugura el refugi de la Ranclusa i fa l’ascensió a l’Aneto amb dos alemanys i un català. Ja al cim es gira una tempesta i en el pas de Mahoma un llamp mata un dels alemanys i el company català. Posteriorment va escriure un llibre en el qual explica aquests fets: Els llamps de la Maleïda. Fou també el primer en caminar del Matagalls a Montserrat en un sola tirada. Precedent històric de la marxa que porta aquest nom i que des del 1972 organitza anualment el C.E. de Gràcia en memória de mossèn Oliveras. Pujava a les altures pel seu esperit d’aventura. Per acomplir un repte. Per posar a prova la pròpia fortalesa. N’hi ha prou. És el què ha de ser.

Giravoltant a l’entorn dels aniversaris, n’he recordat un altre. El meu. El del meu naixement!, és clar. Cada any al temps de la ginesta compleixo anys. Aquest 2007
el nombre d’anys era una xifra molt rodona i em van fer una festa, familiar, sense gaire soroll, però jo vaig estar molt content. Em van regalar una bonica foto amb marc. S’hi veu un  nen i una nena molt jovenets que es donen la mà i em miren. Bé, miren al fotògraf. M’emociona una mica veurel’s i de tant en tant esmerço una estoneta en guaitar-los.