La Creueta

Fotografia: https://milientalarn.wordpress.com/

Mentre al CIR marcàvem el pas, les trallades guitarrístiques del punk rock ens el feien perdre. Tinc associada la mili a la irrupció dels Sex Pistols aquell any. Acostumat a les melodies dels Beatles, l’adveniment del punk suposava una guantada sonora aquell hivern.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Segons una antiga llegenda, a la mili no es feia res, s’hi perdia miserablement el de temps. No sé en quina mili, perquè en la que em va tocar fer a mi no va ser. Hi havia dies que acabaves fart i cansat de tanta instrucció, de les taules gimnàstiques i de xarrades soporíferes de cara al sol. Però així era la vida de l’aprenent de soldat on els dies pareixien tots iguals, encara que no n’hi havia cap igual a l’anterior.

Mentre al CIR marcàvem el pas, les trallades guitarrístiques del punk rock ens el feien perdre. Tinc associada la mili a la irrupció dels Sex Pistols aquell any. Acostumat a les melodies dels Beatles, l’adveniment del punk suposava una guantada sonora aquell hivern.

Les teòriques no s’acabaven mai: quan no n’hi havia una sobre les precaucions a tenir quan anàvem de “fogueo”, és a dir, a disparar amb projectils falsos, en tenies una altra sobre les pràctiques amb projectils autèntics; quan no era sobre orientació en camp obert amb brúixola o sense (tinguérem o no rellotge, fera sol o estiguera núvol), ens duien al barracó número 11 i ens hi passaven diapositives sobre els uniformes, les insígnies, les salutacions, presentacions i tractaments. A un recluta valencià l’havien arrestat per dir “Buenos días, mi capitán. Usted dirá” en comptes del reglamentari “A sus órdenes, mi capitán”.

A poc a poc descobria que sota el paraigua del servici militar (obligatori evidentment) se n’amagaven molts més: uns de generals, com ara els treballs i activitats propis dels soldats a la caserna (servici de guàrdia, servici d’armes), i uns altres de més mundans, del dia a dia, com “servici de fatigues” (cuina, neteja d’excusats i patis, repartiment de correu, etc.).

Jo, crec que ja els ho he dit, parava atenció al vocabulari marginal i l’argot d’aquell lloc tancat, a les expressions, com, per exemple, “serveis mecànics” que incloïen agranar, pelar creïlles, escurar, carregar i descarregar sacs, etc. Em rascava el cap pensant a qui se li haurien ocorregut eixes expressions. Tots volíem jurar bandera prompte i convertir-nos en soldats, ja que els treballs anteriors eren propis dels reclutes.

Per a algú mínimament interessat en el llenguatge, la vida de la caserna era un lloc privilegiat, únic.  Hi vaig prendre notes del que escoltava, ja que sentia interés per la riquesa expressiva d’aquell argot. Alhora tothom aprenia estratègies per a fer fugina de les faenes: quan et tocaven “serveis mecànics”, si deies que eres pintor (de brotxa gorda) a penes feies res perquè ja estava tot pintat.

En el temps lliure jo tenia per costum d’anar a la biblioteca a llegir El País: ningú no parlava de la vida fora de la caserna, ni de notícies nacionals, ni tampoc d’esports. Si no llegies la premsa, ningú no t’informava que cinc advocats laboralistes havien estat assassinats per terroristes d’extrema dreta al carrer d’Atocha de Madrid, o que el general Villescusa Quilis havia estat segrestat, o d’alguns altres incidents a Madrid. Vivíem molt feliços en el món aïllat de la caserna.

A final del gener van eixir una caterva d’autobusos de permís a diferents punts d’Espanya. En direcció a València en van eixir tres, d’autobusos. Ens van cridar per regions. Tot molt organitzat. De camí a València vam parar a Tarancón, i de tornada al CIR, a Onrubia. El dia de la tornada, els de València aplegàvem a les 4 de la matinada, però ja no vam poder tancar els ulls perquè els altres reclutes de permís tornaven a diferents hores, tots xarrant i obrint i tancant taquilles sense gens de mirament.

Unes hores després, caminada fins al camp de tir que hi ha a set quilòmetres. Com que plovia, ens hem posat el ponxo impermeable. Per no perdre el temps, mentre una companyia feia exercicis de tir, l’altra rebia l’enèsima teòrica. Vaig disparar el cetme. Vam tornar al campament a marxa, que més bé pareixia una carrera. Les marxes són com “excursions” que les tropes fan per a anar d’un lloc a un altre. En tornar, ens han portat a la dutxa. Mentre ens dutxàvem tothom comentava el mateix: el permís del cap de setmana ha estat curt.

Ahir vaig agranar tots els carrers del campament amb huit reclutes més. És un “servicio mecánico”. M’estime més agranar que anar a la cuina. Hui ens han canviat els llençols. Sembla que ens el canvien una vegada al mes. Els encarregats de la bugaderia no ens els tornaran fins que no s’hagen eixugat. Mentre agranava mirava els altres de reüll: semblava un concurs a veure qui ho feia amb menys ganes.

Quan creia que havíem acabat ens van enviar al dipòsit de queviures (“economato”, en deien) a agranar i passar el motxo. Si no en teníem prou, després vam fer l’inventari de què hi havia en una prestatgeria: barres de xocolata, polvorons, “mantecados” (imagine que sobrants de Nadal). He engolit tot el que m’ha vingut a la mà. Dues hores i mitja inventariant. Després hem format per a anar a sopar. No he sopat, és clar. No ens han registrat, cosa estranya. Després del toc de silenci hem continuat amb l’inventari. En eixir he agafat una barra de xocolate i una pastilla de torró de la marca 1880. Quan hem tornat a la companyia eren les onze: amb les llums apagades m’he gitat sense llençols i sense poder dir ni uec.

Hui no fa fred, però com que plou no hem pogut eixir a passejar el cetme i ens han fet una altra teòrica.  Solc prendre notes del que m’interessa, ja que a vegades em semblen coses útils. Cap a migdia, com que no sabien què més dir-nos, ens han enviat a la dutxa, però me n’he “escaqueado”.

Va ser a la mili on vaig conéixer el verb “escaquearse”, i prompte vaig aprendre que era molt productiu. Segur que el significat d’eixe verb de desentendre’s va nàixer a les casernes. “Escaqueado”, “escaqueador”, “escaqueamiento”, “escaqueo”… i fins i tot havia donat lloc a expressions humorístiques com “escaqueo cultural” en referència a l’“Extensión Cultural”: eren unes classes obligatòries per als reclutes i soldats que no tenien el graduat escolar, impartides exclusivament per mestres, com vaig poder descobrir més tard en el Regiment d’Infanteria Mecanitzada Wad-Ras 55, a Madrid.

En el context del servici militar, “escaquearse” significava intentar deslliurar-se dels treballs o servicis assignats als soldats en cada companyia. Tenia un vessant de picaresca propi del nostre país i requeria una estratègia molt estudiada per part dels seus practicants. Consistia a desaparéixer del mapa perquè no t’endossaren cap faena, per a la qual cosa calia saber tots els indrets i racons on poder amagar-se i, per últim, tenir a punt un bon grapat d’excuses per si un sergent t’enxampava in fraganti jugant una partida de cartes, per exemple. Per a fugir d’estudi i evitar de treballar, a la caserna es feien coses estrambòtiques que ni els autors de les clàssiques novel·les picaresques no haurien somiat.

El fred no afluixa, així que les mans i les orelles de molts reclutes fan pena. Anit van agafar un recluta que anava borratxo: no sé què li deuen haver fet. Jo no bec; quant a fumar, només m’he fumat el puro el dia que ens van donar “copa, café y puro”, i per no ser descortés.

No tinc temps de preparar cap tema d’oposicions. Quan estic un poc mentalitzat toquen a formar. A veure si les coses canvien quan em donen una destinació. Llig que hi ha una vaga de professors PNN d’institut perquè no volen que es facen oposicions sinó que hi haja faena per a qualsevol llicenciat que acabe la carrera. Que utòpics!

Aquesta vesprada, mentre estàvem en una teòrica, ha vingut un sergent amb un llistat de trenta noms on hi havia el meu: volen que fem un curset per a ascendir a caporal i cobrar cent pessetes més al mes. Les classes les farà el capità cada dia a les 15.00 i seran d’una hora.

Ja estic a la biblioteca amb dos llibres i apunts que he d’estudiar per a eixe examen. Crec que si em faig caporal no aniré tan putejat i ja no m’enviaran a la cuina.

Continua fent-me mal el pit quan respire, però anar a la infermeria és una pèrdua de temps perquè els “brujos” (forma humorística de referir-se als metges) no fan cas de res. Per la tos que sent al meu voltant tot el dia, açò pareix més un hospital que no un CIR.

Llig en el diari El País que una de les reivindicacions dels PNN d’universitat és l’augment de sou a 40.000 pessetes per la dedicació exclusiva. Ara estic llegint una novel·la que es diu The Heart is a Lonely Hunter, sobre marginats i inadaptats.