Fotografia: Maria Conejero Vidal, la tia Maria del Cantó. L’última «medidora» de Bellús Els darrers anys, els bellussers s’emparaven amb la tia Maria del Cantó perquè posara remei a les molèsties i trastorns digestius, normalment una parada per excés de menjar o una mala digestió. Per Xavi Constant El costum de passar la llista
L’Alzeneta als anys 60. Foto, web Autocars Pla A partir de 1946, Bellús, un nucli que per grandària i disposició dels carrers podia distingir aleshores amb facilitat el pas de vehicles per la carretera, començà a mesurar el temps amb més exactitud segons si l’autocar havia passat o no. Per Xavi Constant Durant dècades
Els més menuts de la colònia i la mestra cantant. Ampliació de foto d’un dels cartells de Mauricio Amster per al Ministeri d’Instrucció Pública. Biblioteca Històrica Universitat de València Els escolars de més edat de la colònia que treballaven d’aprenents a Xàtiva contaren els detalls aborronadors de l’atac aeri. La notícia va sumir els refugiats
Habitacions de la planta baixa. A la dreta un enorme pati obert il·luminava el corredor. Al fons, una escala baixava fins a cinc basses d’aigua calenta del brollador de l’Alfama. Escales amunt, més cambres. Postal del Balneari. Malgrat les penúries de la guerra i la separació de la casa i família, els dibuixos infantils semblen
Imatge: A l’esquerra, portada del documentadíssim llibre de Cristina Escrivà sobre la colònia escolar de Bellús. A la dreta, portada d’una de les edicions de “They still Draw Pictures!”, amb introducció d’Aldous Huxley. L’estada dels infants es presentava, doncs, grata i satisfactòria. Convivien amb els companys d’escola de Madrid, coneixien els mestres, feren amics i,
Panoràmica del sud de Benigànim. Fotografia: Catàleg de proteccions (2019), Ajuntament de Benigànim Que un conte originat a Pèrsia haja arribat a casa nostra, es popularitze, perdure durant segles i s’experimente encara tan vivament a Benigànim i tota la Vall d’Albaida, és un luxe, una riquesa cultural extraordinària. Per Xavi Constant En la forma més
Fotografia: Panoràmica del nord de Benigànim. Foto del Catàleg de proteccions (2019), Ajuntament de Benigànim. La llegenda sobre els esforços frustrats dels beniganins per a traure la lluna d’un pou és ben coneguda, especialment a la Vall d’Albaida. El conte forma part de la literatura tradicional de l’Orient Mitjà. A Pèrsia, el relat es denominava
Recepta personal de Tomàs Bataller d’un aperitiu vigoritzant. Mostra també una «resepta para evitar las almorranas», i una altra per a tractar l’èczema composta d’un perillós ungüent de mercuri dolç —calomelan—, un element nociu que en aquell temps es pensava que ho curava tot. Per Xavi Constant L’estiu de 1834 el còlera va assotar la
Un any després, just el 2 de febrer de 1794 —vespra de Sant Blai—, amb pompa i circumstància, els semperencs portaren en processó la primera pedra en andes. Per Xavi Constant Assentat sobre un pujolet, Sant Pere d’Albaida alberga una joiassa: la imponent església d’estil neoclàssic que abriga unes pintures insòlites a la modesta
Fotografia: Situació de la presó del palau dels Bellvís abans de l’enderrocament. La porta la tenia en la travessia entre la plaça del Forn i l’antic ‘darré’cases’ Guadassequians, ollerians i bellussers, com tots els valencians, tenien fam de terra, i molts no en tenien ni un pam, així que la pressió sobre la Garrofera per
Fotografia: Panoràmica posterior del Palau de Bellús abans d’enderrocar-lo. A la dreta, en la planta baixa, es por observar l’emplaçament i la finestra de la presó Molts bellussers envejaven segurament els ollerians, beniganins, montavernins i altres vilatans que no estaven obligats a partir res amb cap noble. I el més important: comprovaven que les coses
Fotografia: Molló, un refugi rural al Reialenc on podien resguardar-se els llauradors, caçadors, pastors, cavalleries i ramats. Actualment, està dins d’un clos on s’ha construït un habitatge. «La casa de piedra», diu a la tanca de l’entrador. Per què no manifestaren que la Garrofera, immediata a Guadasséquies, Bellús i l’Olleria, formava part d’aquesta última vila,
Fotografia: al centre, el tio Roís [Ruiz], l’últim pregoner de Bellús. Fotografia de voltants de 1960. Les dones més devotes que van guipar l’aparició exclamaren cabotejant: «Ai, senyor rector, senyor rector!». Expressió que semblava no dir res, però ho deia tot. Per Xavi Constant Després de la carta del bisbe, les ambaixades per a
Fotografia: Anunci de les festes patronals de 1953. Facilitat per Coro de Bellús Els veïns consideraren la possibilitat de celebrar les festes sense el capellà. No hi hauria misses perquè calia un sacerdot, però pel que respecta a les processons, principalment la del Crist, no es resignaven a prescindir-ne: es traurien els passos “amb rector
Fotografia: A l’esquerra, el jutge de pau, Vicente Ruzafa Gandía. Al centre, l’aleshores alcalde, Sergio Constant Moscardó. A la dreta, Heliodoro Madrona Julbe, pròcer i benefactor de les festes patronals El rector, amagat en un solar entre dues cases que apunten cap a la costera del carrer del Mig, encollit i amb el cap catxo,