La Creueta

Primera pàgina de “Memorias de Adzaneta”

Enmig de la descripció dels esdeveniments i anècdotes, els fulls tenen en alguns casos documents enganxats: fotografies, retalls de premsa, programes d’actes, estampetes, informes, “saludas” o participacions de loteria.

Per Bartolomé Sanz Albiñana 

Sempre he somniat trobar a casa un diari amb una descripció realista de la vida tal com era quan acabà la guerra d’Espanya, o que algú en descobrira un i me’l deixara. Com que res d’això no ha passat fins ara, m’he hagut de conformar amb novel·les com ara Nada, La familia de Pascual Duarte o La colmena per a fer-me’n una idea, més enllà dels escassos detalls arribats oralment d’uns protagonistes a qui la por feia preferir el silenci.

Parle d’un diari d’una època marcada per la por, la misèria, la fam, l’angoixa, la pobresa, la penúria, l’estraperlo, l’emigració, la precarietat, la sordidesa… Uns anys en què el racionament, el pa negre i el bescanvi eren la realitat diària. En un moment en què sobreviure a l’estretor i les condicions adverses era una mena de disciplina artística indefugible, i les inquietuds polítiques un record, la gent tenia necessitats més peremptòries a satisfer que no escriure el dia a dia en diaris personals.

Però sí que ha arribat a les meues mans un manuscrit que vull comentar a poc a poc. És un document naturalment gens imparcial, amb una visió esbiaixada: no parla de la fam i la misèria, de les coques de dacsa, les garrofes, farinetes i moniatos amb què la gent s’alimentava. Uns papers que no parlen del mercat negre ni de les estratègies de supervivència. Però com que no en tinc cap de les característiques que busque, el faré servir per al meu propòsit: mirar de retratar la vida d’un poble.

Després de la persecució religiosa durant la guerra, l’Església catòlica va tancar els ulls a la realitat que vivia el país i es va posar en mans dels seus aliats i salvadors, els vencedors. Eixa va ser la tònica per tot arreu.

El document de què parle es titula Memorias de Adzaneta i es troba dipositat a l’arxiu diocesà de l’Arquebisbat de València. Les pàgines no van numerades. La redacció, al principi, no és gaire acurada. Els autors són els diferents sacerdots destinats a Atzeneta a partir del final de la guerra. La cal·ligrafia fa pensar que hi ha escrivents encarregats d’escriure’l, tot i que a vegades hi aparega una lletra diferent.

El relat està escrit en un llibre d’actes, amb notes marginals afegides posteriorment que ajuden a localitzar els temes que ens interessen, o més aviat els temes que interessaven als redactors. Eixes notes marginals estan escrites amb la mateixa lletra del relat, que comença el 22 d’octubre de 1939 (data de la presa de possessió del nou rector, Isidro Roig Doria) i continua fins al 9 d’agost de 1942 (quan pren possessió Bonifacio Ferri Lluch); però que tornem a trobar a partir del 10 d’agost de 1952 (presa de possessió de José M. Sempere Asensio) fins a 1956.

Com no podia ser d’altra manera, el manuscrit narra esdeveniments relacionats amb la parròquia d’Atzeneta, “una població eminentment conservadora” (Antonio Calzado, Entre la nit i el marasme, 2005), i palesa quines són les preocupacions dels diferents rectors fins al 1993. Parèntesi: el mateix historiador també retrata uns altres pobles de la comarca. Així, per exemple, Aielo de Malferit, Benissuera i Quatretonda són pobles d’esquerres, mentre Agullent i Bocairent són catòlics i de dretes.

Continuem. El primer rector després de la guerra va ser Camilo Porta, que es va fer càrrec de la parròquia fins a finals de l’octubre de 1939.

A Bonifacio Ferri Lluch el succeeix Ismael Roses Ibáñez, del 1947 fins al 1952. De 1952 fins al 1956 el titular és José M. Sempere Asencio, i del 1956 al 1960 el rector és Juan Fernández Mora.

Enmig de la descripció dels esdeveniments i anècdotes, els fulls tenen en alguns casos documents enganxats: fotografies, retalls de premsa, programes d’actes, estampetes, informes, “saludas” o participacions de loteria.  Aquesta forma sui generis de relat, que s’aparta de la forma tradicional, és pràcticament general a partir del 1956.

Enrique Carbonell Peiró estarà al capdavant de la parròquia de 1960 fins a 1973: ni més ni menys que tretze anys. La seua lletra o la de l’escrivent encarregat torna a ser molt clara. De 1973 a 1976 trobem Francisco Cervera qui, per cert, no escriu una sola lletra durant la seua estada. En el 1976 és nomenat Rafael Valls Pérez fins a 1982. Aquest capellà és rellevat per Antonio Mullor Revert que hi està fins el 1987.

El relat parroquial d’Atzeneta acaba amb César Buendía Romero (1987-1993). En el seu període hi ha molts fulls mecanografiats solts sobre la marxa de la parròquia que van acumulant-se un rere l’altre, però el fil inicial encetat el 1939 s’ha perdut i a penes hi ha anècdotes rellevants. Nota: alguns rectors no tenen cap problema a deixar constància de les seues diferències i polèmiques amb els batles amb què havien de batallar, i això afig interés al relat perquè posa de manifest que la convivència entre Església i governs locals no sempre va ser pacífica i amistosa.

Al final s’insereix un quadern amb el títol Corona que recull donatius dels feligresos, però no hi consta la data en què es fan. Les últimes notícies incloses són unes factures de 1966 i 1967 i, amb elles, sobtadament, acaben aquestes memòries locals.

En resum: eixe diari parroquial, interessant al principi, al final ha perdut l’interés i encant. Es nota que, a poc a poc, les aigües tornen a la llera. I a mesura que avancen els anys es respira falta d’interés per deixar constància del dia a dia, o anualment. No es parla enlloc del patiment de la gent en la postguerra.

No em resistisc a transcriure el principi d’eixes memòries escrites amb les ulleres eclesiàstiques del moment, comprades a l’òptica dels vencedors. És curiós, perquè en eixa visió no es perceben llargues jornades de treball del poble en condicions deplorables per a rebre salaris mísers, mentre el poll s’escampava per l’escassetat de sabó racionat. No es parla de tifus, ni tuberculosi, ni de ràbia, ni de pigota, ni de desnutrició, ni de l’elevada mortalitat infantil.

Anem allà.

Encapçalament: “Año de la Victoria, 1939”. Hi ha una nota marginal que diu: “Reconciliación de la ermita”.

El día uno de abril de 1939 debido a los trabajos del generalísimo Franco aparició la libertatd de la Iglesia perseguida y eclipsada por las hordas rojas. El día  dos del que corre después de haber [sido] limpiada y aseada por los feligres[es] la Ermita del Calvario, [después de haber hecho] desaparecer todo lo que había en dicho santuario y [haberlo dejado] todo destrozado, pudiendo salvar (exponiéndose a que los asesinaran) la imagen del Santo Cristo se procedió a la reconciliación del Santuario (ermita), celebrándose el santo sacrificio de la misa, lo mismo que algunos bautizos en dicho local […]”.

Desde el dia dos de abril hasta el veintitrés del mismo se celebraron los comulgares de impedidos que fueron siete, la fiesta de san Vicente Ferrer, predicando el señor cura encargado don Camilo Porta Tormo, presbítero, devolviendo la imagen en procesión, recorriendo las calles de costumbre, a la que casa [en] que salvaron dicha imagen [en la calle san Roque] hasta que la parroquia reuniese condiciones para ponerla en su sitio. Aprovecharon estos días para asear la parroquia e hicieron un altar provisional con el sagrario y una imagen del Cristo perteneciente a la parroquia.

Continuarà.