La Creueta

Imatge: A l’esquerra, portada del documentadíssim llibre de Cristina Escrivà sobre la colònia escolar de Bellús. A la dreta, portada d’una de les edicions de “They still Draw Pictures!”, amb introducció d’Aldous Huxley.

L’estada dels infants es presentava, doncs, grata i satisfactòria. Convivien amb els companys d’escola de Madrid, coneixien els mestres, feren amics i, el més important, reberen atenció i afecte de les famílies dels pobles dels voltants.

Per Xavi Constant

Mil trenta-un xiquets i xiquetes, la majoria madrilenys, foren evacuats i acollits a la Vall d’Albaida durant la guerra civil. Els apartaren de l’escassetat d’aliments, els obusos de l’artilleria i les bombes dels avions.

Per les colònies escolars de rereguarda es va interessar, entre molts altres, la prestigiosa escriptora estatunidenca Dorothy Parker, qui visità la del balneari de Bellús el 1937. La dramaturga i poeta quedà sorpresa amb els mètodes d’educació i fascinada pels dibuixos infantils.

També atragueren l’atenció del literat i filòsof britànic Aldous Huxley, qui va escriure la introducció del llibre publicat en 1938 They still Draw Pictures! A collection of 60 drawings made by Spanish children during the war (Malgrat tot, dibuixen! Una col·lecció de 60 dibuixos infantils durant la guerra), que conté il·lustracions dels escolars de les colònies. Huxley va ser un dels pioners a assenyalar la pràctica del dibuix com a teràpia per tal que els xiquets i xiquetes expressaren els sentiments i, alhora, serviren de material d’anàlisi psicològica per a esbrinar els impactes que experimentaren en estar exposats als bombardejos, la llunyania de casa i les vivències en els refugis d’acollida.

Els dibuixos serviren per a recaptar fons d’ajuda a la infància. Les universitats de Califòrnia, Harvard, i l’American Friends Service Committee en van adquirir 644; i 1.072 més s’arxivaren a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

La guerra va esclatar el juliol de 1936 i Madrid començà a patir els bombardejos aeris des de la nit del 27 d’agost d’aquell mateix any. Als xiquets i xiquetes els impressionaven vivament els roncs estrepitosos dels motors dels avions, uns artefactes mortífers amb el ventre carregat de projectils que xiulaven en caure, rebentaven en arribar a terra, esfondraven les cases i mataven gent de tota mena, edat i condició. De fet, la majoria dels dibuixos esbossen avions, explosions, habitatges en flames i edificis destruïts.

El 19 de setembre evacuaren els primers contingents d’infants madrilenys cap a la rereguarda. Els escolars del Grupo Joaquín Sorolla de Chamberí mamprengueren un viatge en tren que va durar més de dotze hores. A mitjan octubre es va incorporar un segon contingent de la Guarderia García Quejido i del Colegio Nacional de Ciegos. Separar-se de les famílies va ser dolorós, però una mesura encertada: a l’octubre es van intensificar els bombardejos (el del dia trenta van matar seixanta xiquets) i des de novembre eren pràcticament diaris.

En arribar a Xàtiva, la xicalla, custodiada per mestres i cuidadors, va ser allotjada a l’hotel Españoleto. Posteriorment, foren transportats en trens i autobusos als seus destins: Atzeneta (el Teular), Albaida (xalet Botella, Santa Anna), Bocairent (Penya Nova, la Rambleta, el Regadiu, la Lloma, el Xaquero), Ontinyent (Santa Bàrbara, l’Alba, la Maiansa, Morera) i el balneari de Bellús que, amb el temps, va albergar 512 xiquets i xiquetes, quasi tots entre sis i catorze anys. La rebuda per part de dirigents i ciutadans de Xàtiva i el pobles de la Vall fou extremadament afectuosa.

A Bellús es pregonà un ban i els veïns els esperaren per a donar-los la benvinguda. El primer encontre dels madrilenyets amb els valldalbaidins va ser xocant: «Els va sorprendre que no es parlara castellà […], alguns s’assustaren, i després reien», contava Batiste Vilar Cuquerella, veí del poble que em aquell moment tenia deu anys. Els xiquets volen xiquets, així que a les vesprades, els bellusserets s’acostaven al balneari a jugar amb els nous amics.

Després d’un inici de curs ple de titubejos, entrebancs, manca de materials i descontrol, el novembre de 1936, amb el nomenament de María Muñoz Pérez com a directora-responsable, la institució infantil començà a funcionar de manera adequada. Gràcies a aquesta dona, la colònia del balneari es va convertir en un model per a totes les altres pel que fa a l’organització, harmonia i tècniques pedagògiques.

Els nouvinguts es trobaren amb un edifici confortable, la pau de la natura enmig d’una pineda immensa, prop del riu i de les muntanyes, camps d’arbres fruitals, entre llauradors, artesans, petites indústries. I, per damunt de tot, una nova llar i una escola que impartia una educació de primer ordre sota les directrius de Justa Freire, pedagoga, inspectora i visitadora de les colònies.

Els pares i mares que havien enviat els fills a la rereguarda valenciana anaven cada dia al col·legi de Madrid per a tindre’n informació. Però a penes arribaven notícies perquè les comunicacions en temps de guerra funcionaven malament. El servei postal era defectuós, i per a visitar els fills calia recórrer 400 quilòmetres, una tasca gens fàcil en aquells mesos.

Els periòdics de l’època intentaven tranquil·litzar-los publicant que els escolars es trobaven perfectament i ben atesos. Per descomptat romandre en un territori allunyat del fred, el racionament, les cues davant de les botigues de comestibles, el front de batalla i dels bombardejos, era una benedicció.

L’estada dels infants es presentava, doncs, grata i satisfactòria. Convivien amb els companys d’escola de Madrid, coneixien els mestres, feren amics i, el més important, reberen atenció i afecte de les famílies dels pobles dels voltants.

El benestar, però, no era complet. Experimentaven el trauma de la separació dels pares, la preocupació pel destí dels familiars en una ciutat que suportava el martelleig dels projectils pesats de l’exèrcit feixista, i l’ansietat de les notícies sobre el conflicte bèl·lic.

Els més nostàlgics emprengueren l’escalada a l’Elefante, la primera muntanya del contrafort de la serra Grossa més pròxima a Bellús. Així nomenaven l’Enfront, per la semblança amb el llom dels proboscidis. Ascendiren fins al Piló de l’Alt del Paller, de 392 metres sobre el nivell del mar, amb l’esperança d’albirar Madrid, veure sa casa i distingir la família. Una vegada dalt, desil·lusionats, ploraren.