La Creueta

Als dos dies de tindre-la em vaig adonar que aquella dona sabia molt bé què tenia entre mans, i puc dir que fins i tot li vaig prendre gust a aquella matèria, tot i la dificultat.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Aquest exercici que he mamprés de retratar-me estaria abocat al fracàs si no fóra capaç de reflectir un poc la tensió en què vivia aquells dies. Era una tensió interna i un compromís amb mi mateix en què estava sumit la major part del temps: la incertesa de no saber si el vaixell finalment arribaria al port enmig d’alguna tempesta imprevista. Així, a mesura que avança el relat m’apareix, de tant en tant, un espectre amb una cuirassa que porta incrustada la inscripció grega del frontispici del temple de Delfos i que diu en llatí Nosce te ipsum. Perquè és coneixent-se u mateix, com millor es pot conéixer els altres.

És clar que un individu sol no pot explicar completament un grup, però almenys sí que pot aportar unes determinades pistes on trobar indicis per a entendre un temps i un espai i donar a conéixer determinats àmbits que per a molts no són familiars, o fins i tot desconeguts.

Estem acostumats als relats històrics “des de dalt”, de manera que les trajectòries individuals i humils contades “des de baix” queden oblidades i relegades a un segon pla. Però no hem d’oblidar que la suma de xicotetes històries també contribueix a la construcció de la Història amb majúscula, en la mesura en què les històries individuals poden esdevenir esclaridores per a entendre millor un determinat moment, i tothom en pot aprendre alguna lliçó. En aquest tipus de relats no és tan important l’actor com la mirada que es projecta al seu voltant. Estem habituats a les biografies de grans personatges (Gandhi, Curie, Mozart, Kennedy), i menyspreem les de persones corrents; valorem l’extraordinari per damunt de l’ordinari, com si açò segon fóra invisible i no tinguera veu.

L’empatia, eixa capacitat d’identificació afectiva amb els altres, no estava de moda en aquell temps i jo, sense saber-ho, assajava a descobrir-la entre els que tenia al voltant: professors i companys.

En mudar-me de Burjassot a València aquell curs, vaig descobrir que el món es feia més xicotet: sembla paradoxal, però així era, ja que l’efervescència cultural que m’havia oferit la residència burjassotera durant tres anys va desaparéixer en posar-me a viure en un pis. Durant els dos cursos que vaig viure a València, una sèrie d’activitats pràctiques que feia d’una manera automàtica, sense pensar-ho, m’ocupaven la major part del temps: Institut Britànic, Oxford Centre, Escola Oficial d’Idiomes, a més de les classes de la Facultat de Filosofia i Lletres, és clar. A València, a més, tenia més temptacions, com ara les llibreries universitàries a la cantonada, que amb tota mena de novetats exercien un poderós atractiu per a mi.

El gener de 1975, la professora de literatura francesa doña M. José Carrión ens va avançar que prompte s’incorporaria una professora agregada de francés. Carrión era en aquell moment catedràtica de francés a l’institut de Xàtiva i devia ser encarregada de curs; era molt jove, segurament la carrera recentment acabada. Recorde que ens explicava Montesquieu i altres autors del segle XVIII mentre llegíem Candide de Voltaire, Le neveu de Rameau de Diderot, L’île de la Raison de Marivaux.

A la Facultat de Filosofia pareixia que els canvis sempre tenien lloc a començament d’any! La nova professora agregada anunciada es va fer càrrec de la història de la llengua francesa, que no recorde qui impartia fins llavors (segurament don Manuel Sanchis Guarner). Li deien doña Alicia Yllera Fernández: tant de bo l’haguérem tinguda des del començament de l’especialitat i no a principis de febrer del segon curs d’especialitat. La recorde fent una conferència sobre la figura enigmàtica de Rabelais i la seua obra Gargantua i Pantagruel. La tinc considerada com un dels cinc millors professors que hi vaig tindre, i això que el francés no era de la meua predilecció… Als dos dies de tindre-la em vaig adonar que aquella dona sabia molt bé què tenia entre mans, i puc dir que fins i tot li vaig prendre gust a aquella matèria, tot i la dificultat.

Yllera tenia dues bosses pronunciades sota els ulls, prova evident de les hores que feia amb els colzes a la llum d’un flexo. A més, ens va presentar el programa de filologia francesa en fulls a ciclostil: tot un detall; eren vint-i-tres temes, començant per les característiques del llatí vulgar, les seues diferències amb el llatí clàssic, la diferenciació regional del llatí i del llatí vulgar a la Gàl·lia. Ja ho poden veure: no es podia fer aleshores filologia moderna sense una bona base de llatí. El tema vint-i-tres era el francés fora de França i les característiques del francés canadenc i dels països francòfons.

Era una professional com una casa, davant la qual calia llevar-se el barret. A més del programa, ens va explicar bibliografia sobre la història de la llengua, fonètica històrica, estudis sobre el francés antic i sobre comentari filològic de textos medievals francesos. Segur que els qui tenien francés com a idioma principal, que no era el meu cas, la recordaran millor que no jo. Per si de cas no ho teníem clar, també ens va donar unes orientacions explícites per a l’examen. I ara faig una pregunta directa als integrants de la meua promoció: quants professors vam tindre com doña Alicia Yllera? No sé si va continuar a la Universitat de València molts anys, però sé cert que els qui la van tindre la recordaran amb molta estima, com jo recorde la major part de professors que he tingut en la meua vida.