La Creueta

Fotografia: Casa de la Misericòrdia de València (Arxiu Biblioteca Valenciana digital)

Per la roba i els senyals que portaven aquestes criatures quan ingressaven en la inclusa, es poden distingir fàcilment en els documents revisats les que procedien del Sant Zel

Per M. Luisa Plà Tormo

Fins aquest article, només s’ha fet referència a dues institucions valencianes relacionades amb el món de l’expòsit: l’Hospital General de València i la inclusa. És evident que van ser els dos pilars fonamentals del sistema. Però l’exposició no estaria completa sense nomenar tres institucions més que van tindre relació amb la Casa: La Galera, La Casa de la Germandat del Sant Zel i La Casa de Misericòrdia.

1. La Galera (o presó de dones), nom pres del càstig de remar en les galeres a què van ser destinats tants homes mentre l’Armada Reial va fer servir aquests vaixells. Si bé en altres països europeus es recorria a la reclusió penal de dones i ancians com a manera de castigar-los per algun delicte, enlloc com a Espanya no va existir un penal tan caracteritzat, exclusiu i definit com la Galera de dones per al tancament punitiu.

El doctor Cristóbal Pérez d’Herrera (Salamanca, 1558- Madrid, 1620) va ser el primer a desenvolupar la idea de recloure les dones vagabundes o delinqüents en espais on se’n poguera modificar la conducta, i que alhora pogueren desenvolupar tasques relacionades com les “pròpies del seu sexe”: filar, teixir, cosir… Tot i propugnar càstigs durs per a les recluses incorregibles, el doctor defensava que les tractaren com el que són, dones, per naturalesa més delicades que els homes. I va ser una monja val·lisoletana, la mare Magdalena de Sant Jerònim, nom religiós de Beatriz de Zamudio, qui va proposar a Felip III en un xicotet memorial de posar en pràctica el pla del doctor Pérez d’Herrera, en el qual parlava sobre els beneficis de la reinserció social basada en el treball i l’oració.

En resposta al memorial de la mare Magdalena, el rei va ordenar que es construïren galeres a Valladolid i Madrid, i en temps de Felip IV es construirien les de Granada, Saragossa, Salamanca i València, aquesta en 1644, la primera presó exclusivament de dones a la Corona d’Aragó. Fra Pedro d’Urbina, arquebisbe de València, la va manar situar a les Torres de Quart, i la dotà de prou rendes per manenir-les.

A la Galera de València van ser recloses prostitutes, estafadores, lladres, bruixes… i també les dones víctimes de la violència de gènere capturades després de fugir dels marits. Si eren excarcerades, les retornaven a ells, perquè l’Antic Règim no acceptava “la dona solta” que no depenia d’un home: pare, marit, germà. Les dues alternatives a aquesta vida de dependència eren el convent o la prostitució.

Algunes d’aquestes dones arribaven a la galera embarassades, on tenien el fill que immediatament era traslladat a la borderia com queda reflectit en els registres de la Casa, “…Manuel de San Timoteo entró el 6 de junio de 1844, procedente de la Casa de la Galera y es hijo de una reclusa…”

2. La Casa de la Germandat del Sant Zel. Les congregacions, germandats i confraries del Sant Zel per la Salvació de les Ànimes, popularment conegudes com “del Pecat Mortal”, tenen unes directrius de profund caràcter religiós i social que abasten els segles XVIII i XIX, i es van estendre per tot el territori espanyol. Sembla que la primera congregació es va fundar en els primers anys del segle XVIII a Sevilla, seguint les pautes del jesuïta granadí Beat Manuel Padial Ruiz, i d’allí, sota la protecció del rei Felip V, es va anar estenent.

Al voltant de 1755 es va fundar a València, en l’antiga església de Sant Andreu, la Germandat de Nostra Senyora del Sant Zel i Esperança de la Salvació de les Ànimes. Si en principi aquesta germandat va tindre un caràcter penitencial, recollia almoines per a fer el bé i celebrar misses per a demanar per les ànimes que estaven en pecat mortal, a poc a poc va anar derivant a recollir dones embarassades de “il·legítim concepte”.

L’edifici, situat inicialment al carrer de Trànsits i a la fi del segle XIX al número 10 del carrer de Jesús, a poc a poc es va anar convertint en un centre d’acolliment, ocupat per xiques embarassades pertanyents a la noblesa valenciana o l’alta burgesia. En el segle XX també hi ingressaven xiques que, servint en una casa d’havers, eren utilitzades per senyorets i senyors per a desfogar les apetències sexuals. Rebutjades per les seues famílies, els senyors, a vegades, es feien càrrec de l’embaràs tot ingressant-les en el Sant Zel, i de les despeses fins que parira. Després, al carrer!

En altres articles, he parlat del problema de la vergonya i el deshonor que queia en una família quan algun membre femení quedava embarassada fora del matrimoni. Per a aquestes famílies riques, estudiar francés i piano a la ciutat del Sena era l’excusa més usualment emprada per a justificar l’absència, mentre la jove quedava en aquest convent fins que paria, renunciava al fill i deixava la criatura a la borderia de València sense passar pel torn, la manera menys cruel per a diluir una vergonya de tal calibre.

Per la roba i els senyals que portaven aquestes criatures quan ingressaven en la inclusa, es poden distingir fàcilment en els documents revisats les que procedien del Sant Zel, un aspecte que ja estudiarem quan parlem de les robes d’aquests xiquets en ingressar-hi, “…A 18 de Julio de 1784 trajo la madrina Fca. Del Toro, un niño entre 12 y una y entregó un papel que decía, esta criatura nació en la Real Casa de la Hermandad de Nuestra Señora del Santo Celo y Esperanza de la Salvación de las Almas a las once y media de la mañana de 18 de Julio de 1784, no está bautizada y se suplica se le ponga por nombre Luis Sinforoso de San Genaro…” L’ingrés del xiquet en la Casa es va fer amb gran rapidesa!!

En la Germandat del Sant Zel de Madrid ingressaven dones embarassades de baixa condició social i allí va treballar com a tocòloga i amb gran afany Manuela Solís i Claràs (1862-1910), primera valenciana que va obtenir la llicenciatura de Medicina a la Universitat de València, una lloable implicació que va millorar la vida d’aquestes dones, amb clars problemes d’índole social i d’integració.

3. La Casa de la Misericòrdia. El segle XVII va ser una centúria difícil per a tot el territori valencià, i citant el professor Reglà “la dècada de 1605-1615 són els anys que, amb brusques oscil·lacions, hi ha un canvi de conjuntura de Fase A, expansió, a una Fase B, recessió”. L’esplendor de València en uns altres temps deixa pas a la crisi del blat, l’expulsió de moriscos deixa terres ermes i sense producció, es produeix la primera fallida de la Taula… i a totes aquestes calamitats caldria afegir la mala gestió administrativa de la ciutat, la corrupció, la mentalitat rendista… La ciutat es va omplir de pobres i rodamons que mendicaven pels carrers.

Amb la finalitat d’evitar la vagància i el mal entreteniment de pobres de tots dos sexes, el Consell de la Ciutat, el 18 de juliol de 1670, va manar de construir una casa on foren recollits els pobres mendicants on, a més d’allotjament, se’ls proporcionara educació i una ocupació.

Segons consta en la Memòria de la Casa de la Misericòrdia, escrita en 1941, l’edifici tindria com a límits “por delante, plaza de San Miguel, calle de San Dionisio y huerto de las Siervas de María; Norte, el Convento de estas, fachada y casa de la calle de la Corona; Poniente, calle y casa de Guillén de Castro y por el Sur, casas de la calle de Cuarte”.

El 25 de març de 1675 fou inaugurada, es va nomenar una junta d’administradors entre els quals es trobava l’arquebisbe. La Casa estaria governada per un clavari amb amplis poders per a contractar, prendre possessions i almoines, pagar…

En diversos articles anteriors he assenyalat que la borderia de València es regia por constitucions, els capítols de les quals eren de compliment obligatori per a tot el personal adscrit.

Doncs bé, en la Constitució de 1791, en els capítols 7é i 8é s’especifica, “que los expósitos menores que permanezcan en la Inclusa o bolbieren a la Casa, después de la lactancia, se les eduque en lo posible, especialmente en Doctrina Christiana, hasta los siete años, los que cumplidos, se pasaran a la Casa de la Misericordia, para que continúe en su educación, dando si es preciso, lo que costaría en la Casa, hasta los doce años”.

El capítol 8é diu “Que las expósitas mayores que permanecieren o volvieren después de la lactancia, se les crie y eduque hasta en la edad en que puedan servir en las quadras o en la Casa de Locas, a lavar, hacer colada o poder servir fuera, ahorrando con esto algo de salarios o ganando para su manutención”. (A set anys també passaven a la Casa Misericòrdia).

La Casa de la Misericòrdia de València va gaudir de privilegis reials, almoines i recursos econòmics abundants durant molts anys que va alternar amb situacions difícils per guerres o per l’augment desmesurat d’acollits. En 1868 passà a dependre de la Diputació de València.