La Creueta

Hospital General de València

L’estudi dels expòsits de la Vall d’Albaida, objectiu dels articles, no deixa de ser una microhistòria centrada en un espai i un temps que respon a una problemàtica general, existent també en més àrees estudiades per uns altres investigadors.

Per M. Luisa Pla Tormo

L’abril del 2022 iniciàrem el recorregut del món dels expòsits al llarg del segle XVIII, una centúria en què es van produir canvis importants a conseqüència del canvi de mentalitat i sensibilitat envers aquest àmbit desgraciat, fins i tot menyspreat, sobretot en la segona meitat de la centúria.

Seguint els models de borderia que distingeix Lola Valverde Lamsfus (Donostia, 1941), historiadora pionera de l’estudi de la pobresa i la descendència il·legítima al País Basc amb una perspectiva de gènere, hem analitzat fins ara dos models:

1.- La inclusa de l’Antic Règim, vigent des del segle XVI i que es va prolongar fins al segle XVII, en la qual el pobre i el bordet troben el seu lloc al marge de la societat. El no-pobre exerceix sobre ell la caritat. La casa-bressol és un depòsit. L’exposició no és alarmant, la mortalitat no es qüestiona ni se n’analitzen les causes. L’expòsit és un marginat real i legal.

2.- La casa de transició, coincident amb la crisi de l’Antic Règim, al segle XVIII, coneix un augment enorme d’abandons que desencadena una situació caòtica en les incluses, centres de recepció per excel·lència. Els poders polítics i religiosos s’afanyaran a introduir reformes que pal·lien una situació tan desastrosa.

Les causes d’un augment tan descontrolat de xiquets deixats a la seua sort caldria buscar-les en la creixent misèria que pateixen les capes populars, el descens de l’infanticidi com a mitjà per a desfer-se dels fills no desitjats i l’increment dels naixements il·legítims.

Els poders en aquest segle de les Llums i de la Il·lustració, que defensava teories poblacionistes, van mostrar preocupació per la vida d’aquests pobres desgraciats i pels elevats índexs de mortalitat, la pèrdua de la qual ni produïa riquesa ni era productiva per a l’estat.

El segle XVIII va ser reglamentista. Els poders públics van adoptar mesures legislatives coincidents amb els ideals il·lustrats, que intentaven millorar el tracte que fins llavors s’havia donat a aquest sector de la població. El seu interés va ser més teòric que real, i les inversions econòmiques ínfimes per a les necessitats existents.

L’Església va jugar un paper contradictori. D’una banda, desenvolupava una labor assistencial, i per un altre era un agent moralitzador i de control: el matrimoni tenia com a principal finalitat la descendència, la resta de nascuts (il·legítims, espuris, naturals…) estaven abocats al menyspreu i l’abandó.

L’estudi dels expòsits de la Vall d’Albaida, objectiu dels articles, no deixa de ser una microhistòria centrada en un espai i un temps que respon a una problemàtica general, existent també en més àrees estudiades per uns altres investigadors. 

El nombre d’ingressos de nounats valldalbaidins en aquesta centúria (612 xiquets) serà superior a l’anterior i molt inferior a la que registrada en el segle XIX.

Les dones de la Vall van continuar en el segle XVIII al marge de la criança de xiquets de la inclusa i dels escassos beneficis econòmics que això reportava.

En aquesta diàspora humana, els nostres xiquets no van trobar condicions de vida més bones que les que havien deixat arrere; les famílies acollidores vivien en llars insalubres i humils, sense recursos per a alimentar els seus fills ni al que havien acollit… En el dia a dia, constataven com de dura és la misèria!

Amic lector, gràcies per haver-me seguit, potser per haver-te emocionat amb algun d’aquests articles de format divulgatiu; per haver-te acostat a una part de la nostra història de què molts havíem sentit a parlar i, ara, alguns en saben alguna cosa més. 

Seguirem? Convençuda que sí.