La Creueta

A l’esquerra, l’antiga casa abadia adjunta a l’església parroquial. Anys 1960. (Arxiu Col·lectiu l’Olla)

Hi ha moltes anècdotes arrelades en la vida quotidiana que posen de manifest que les revolucions en els hàbits socials encara no s’han produït, però són imminents.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Cal entendre la revista olleriana Els Grisons com un any en la vida del poble, perquè això és el que va ser. El context mundial d’eixe temps era: Guinea Equatorial, Fernando Poo i Río Muni s’independitzaven d’Espanya i es convertien en repúbliques. D’altra banda, el líder del moviment dels drets civils Martin Luther King era assassinat a Memphis, i la revolta estudiantil del maig francés estava a un tir de pedra.

Editorial.- “Creemos que el mayor voto de confianza que podemos dar a quienes en este pueblo ejercen una función social es invitarles, desde estas pàgines de Els Grisons, a que hagamos juntos una seria revisión de nuestras posiciones sobre información, colaboración, autoridad, bien común, servicio, obediència, función pública, respeto y orden público.”

Vida local.- Des que ha començat l’any s’han fet 14 batejos. La comissió fallera, amb dos anys de vida, està molt il·lusionada; segons el seu president, José Borrás García, la falla d’enguany s’ocuparà de la nostra incultura i de la nostra joventut. L’Acció Catòlica infantil, sota la direcció del rector de Montaverner, ha celebrat en la població veïna l’última prova de la I Competición Comarcal Deportivo-Atlética. Els participants ollerians hi han aconseguit sis medalles (Maria del Pilar Esteban: 3,77 m en salt de longitud; José García Boluda: carrera de 100 m, etc.).

Entrevista con nuestro señor cura (La redacción).- Es fa una entrevista amb sis preguntes al rector, reverend llicenciat Fernando Cardona Pérez. [No sé en què era llicenciat el nostre rector. Per aquell temps, en acabar els estudis eclesiàstics s’eixia del seminari sense cap titulació civil vàlida. Per eixes coses que no he entés mai gaire bé, si no volies tindre sorpreses amb la convalidació del Batxillerat, per exemple, havies d’examinar-te de nou de cada assignatura per lliure, en un institut públic; això en el cas que algú t’orientara. En altres paraules: si no convalidaves, perdies un curs. Era una forma de tindre’t amarrat. Després de la mort de Franco, en renovar-se el Concordat de 1953 amb els nous acords de 3 de gener de 1979 entre l’Estat i la Santa Seu, es va reconéixer la validesa dels estudis, després de la convalidació a Espanya, dels graus acadèmics de llicenciatura obtinguts en universitats estrangeres. No era corrent que un aspirant a prevere estudiara paral·lelament (i en secret, afegiria jo) una llicenciatura civil, però hi havia qui ho feia per si de cas; dic jo que per allò que poguera passar pel camí.]

Entre les respostes del rector destaque que “en Olleria hay un respeto externo a sus tradiciones religiosas y, sin embargo, se olvida el darles fundamento y autenticidad”. També parla dels seus objectius pastorals: “que las familias y las gentes del pueblo busquen la paz y la amen, que desaparezca toda desaveniencia y también las envidias y rencores. (…) Ayudar al pueblo en su promoción social y cultural (…), crear, fomentar y alentar todo lo humano y digno que se produzca  vuestro alrededor.”

[Amb el pas de Fernando Cardona pel poble no es va menejar ni una rajola en la casa abadia; exactament igual va passar amb el següent rector, Alberto Biosca; en altres paraules, a primeries dels anys setanta la casa abadia continuava en les mateixes condicions en què la va deixar Antonio Cerdá, mort el 1967. La construcció de la nova casa abadia i edifici adjacent va ser quan jo anava per un altre món: de fet, ja no vaig tindre cap contacte amb els preveres següents].

Para Olleria en sus fallas josefinas de 1968 (Manuel Ros Orts, vicario).- Creu que si no hi ha “garantía de continuidad econòmica”, les falles no tindran futur al poble. “Porque si no estabilizamos nuestra vida econòmica, en vez de fallas tendremos dentro de muy poco una ‘falla’ miserable en nuestro bolsillo”. [No recorde gens qui era aquest vicari i si la seua col·laboració en la revista la feia des d’una altra destinació].

Olleria abans. Los primeros pobladores de Ollería (Rosa Pura Canarena y José Estruch).- “En diciembre de 1954, Salvador Espí realiza unas prospecciones que ofrecen como resultado el hallazgo de restos óseos, sílex y fragmentos de ceràmica, (…) dientes de ciervo, caballo y otros mamíferos, (…) cuatro hachas de sílex pulidas (…). El fragmento de cerámica ornamentado hallado en nuestro pueblo es un ejemplo de las artes  y las manifestacions espirituales que se vienen dando desde la prehistoria” i que van més enllà de la lluita per la supervivència i reproducció de l’espècie humana.

Rincón de poesia (Antonio Ferrer).- Un poema primerenc en castellà de l’aleshores diaca nascut a Alcúdia de Crespins. [Més tard, Antoni Ferrer va ser membre del consell de redacció de la revista Saó i professor en un institut de batxillerat].

Notícias de la calle (El cotilla).- En aquesta secció es critica el costum d’algunes dones de tirar aigua bruta al carrer, a més de la poca serietat observada en la reunió general de l’Hermandad Local de Labradores y Ganaderos celebrada en el Salón Cervantes. També es comenten els robatoris en fàbriques i els robatoris d’aigua potable en galeries subterrànies.

Creación del hombre y la mujer  (José Casanova Ferrando).- L’autor comenta les escenes de la pel·lícula “La Biblia”, de John Huston, sobre la creació de l’home i la dona que contrasten amb la forma narrada als relats bíblics. L’article és un comentari bíblic “tratando de evitar equívocos sobre dicho tema”.

José Bru Albiñana, pintor (1855-1921). (Rafael Valls Montés).- Rafael Valls conta com va descobrir l’existència d’aquest artista plàstic amb arrels familiars a l’Olleria a partir d’un article publicat en el diari Las Provincias el 10 de febrer de 1967. Aquest pintor va nàixer a València i les seues obres es troben en el Museu de Belles Arts de València. Era el major de deu germans. La seua vida de pintor va ser breu perquè en morir son pare es va haver de dedicar a treballar per a atendre les necessitats de la mare i germans més menuts, de manera que no es va poder casar fins als 53 anys. La seua pintura està deslligada de qualsevol escola i influència, “es poética, ingenua, fresca (…). José Bru es el único que se dedica a pintar lo social en los pueblos (…).”

Mi punto de vista sobre la juventud (J.C.G.).- Planteja el problema que la joventut no té un lloc on poder reunir-se i relacionar-se, parlar dels seus problemes i conviure. I reconeix que “los jóvenes, por sí solos, no tienen fuerza para llegar a establecer la sociedad o el club que los albergue”.

Enseñanza en alimentación y nutrición (III) (Emeterio Albiñana).- Aquesta col·laboració comença amb la diferència entre alimentació (voluntària) i nutrició (involuntària i interna). Distingeix tres classes d’aliments: energètics (hidrats de carboni i greixos), plàstics (llet, carn, peix, ous, etc.) i reguladors (fruita i verdures). Recomana tota mena d’aliments per tal que siga completa i equilibrada. Finalment, seguint els ensenyaments dels doctors Vivanco i Palacios, classifica els aliments en set grups i recomana de prendre’n un o dos de cadascun en prou quantitat.

[Comentaris personals.- Una vegada més, els aspectes religiosos i esportius inclinen la balança per damunt de tots els altres. Entre els col·laboradors hi ha seminaristes més grans que jo i que segurament formaven part del consell de redacció de la revista.

En aquest número 5é s’inclouen dues fotografies: la façana de l’església parroquial de santa Maria Magdalena i una imatge de la Font Nova. Déu sap quants viatges vaig fer a eixa font fins als 12 anys amb un cànter o un poal abans que tinguérem aigua corrent a casa!

Hi ha moltes anècdotes arrelades en la vida quotidiana que posen de manifest que les revolucions en els hàbits socials encara no s’han produït, però són imminents. Ressalte el valor testimonial evident dels temes tractats en la revista que, si no tinguérem una publicació d’aquestes característiques, ignoraríem. Evidentment, no s’hi parla de temes polítics; ni tan sols aquells que pogueren enaltir les virtuts del règim. És de suposar que el consell de redacció sabia bé fins on podien aplegar i que la continuïtat de la revista perillava en el moment mateix en què s’exploraven arenes movedisses].