La Creueta

Fotografia: Panoràmica posterior del Palau de Bellús abans d’enderrocar-lo. A la dreta, en la planta baixa, es por observar l’emplaçament i la finestra de la presó

Molts bellussers envejaven segurament els ollerians, beniganins, montavernins i altres vilatans que no estaven obligats a partir res amb cap noble. I el més important: comprovaven que les coses podien ser d’una altra manera.

Per Xavi Constant

Els llauradors, ramaders i menestrals de Guadasséquies, l’Olleria i Bellús van començar a traure profit de les terres ermes de la Garrofera. Sense dilació, els representants del marqués de Bèlgida imposaren multes de 25 lliures a qui es negava a partir els productes o pagar un cànon per l’ús de la nova partida.

Això no obstant, amb l’embranzida del nombre d’habitants els pobles sotmesos als nobles ni tan sols podien fer front als deutes per les terres treballades en règim d’emfiteusi. Els morosos es multiplicaren: abans de lliurar una part de les collites o diners en efectiu a l’aristocràcia, calia sobreviure.

Un bon exemple d’això el tenim a Bellús. D’acord amb les estadístiques de bateigs, matrimonis i defuncions, sabem que patiren nombroses crisis. L’any 1704 en tingué lloc una de mortalitat a causa de la mala alimentació i del descens de les defenses contra les malalties; en 1706-1707 les males collites provocaren fam i desnutrició, i causaren una crisi mixta, de mortalitat i de subsistències; el 1712, les contribucions extraordinàries de postguerra originaren una forta escassesa i es van reactivar les malalties; en el període 1716-1719 passaren fam i patiren la malària, les temudes febres tercianes del paludisme; en 1722, una collita pobra per la sequera ocasionà una crisi de subsistència; el 1727, les tercianes s’acarnissaren amb els llauradors; durant 1732-1738, més episodis de tercianes; i el 1746, dos anys seguits de sequera, fam i alta mortalitat infantil per la desnutrició.

Dit sense embuts: amb tantes penúries, bellussers i Guadassequians, sotmesos al marqués de Mirasol i al de Bèlgida respectivament, no vivien com canten les èglogues campestres. Els llauradors emfiteutes devien tindre la ment capficada en les particions de les collites que pertocaven al marqués i en els cànons en metàl·lic. Els bracers cavil·laven sobre qui els llogaria i quins jornals podrien aconseguir. Les dones, afaenades des que s’alçaven fins que es ficaven al llit, meditarien sovint, no sense una inquietud anhelosa, amb la vista fixada en un oratge capritxós de sequeres despiadades, vents durs i bruscos, gelades implacables, i d’hiverns llargs i cruels d’un període quasi glacial.

Qui més qui menys, devia tindre posats els cinc sentits en qualsevol aliment que completara la seua dieta i contribuïra a estalviar. Animals de pèl i ploma, des d’ànecs a llebres; barbs, madrilles i anguiles del riu; caragols després de les tronades ocasionals; pebrassos, esclata-sangs, bolets, espàrrecs, cama-roges, alficossos i tota mena de fruits silvestres.

Els camperols bellussers —sobretot els jornalers sense terra—, devien mirar de reüll, amb una mescla de temor i gelosia professional, els forasters de la taverna de l’antic carrer de l’Hostal —ara de don Luis Alfaro—, gent paradoxalment considerada «de mala vida», quan en realitat exercien un ofici ben lucratiu: saltejadors de viatgers adinerats que havien de passar la serra Grossa de camí a València o Alacant. Malfactors confabulats amb altres facinerosos que freqüentaven altres fondes de la Vall per a obtenir informació.

Amb el temps, ja en la segona meitat del segle, el grau de morositat a Bellús arribà al punt que un tal Vicent Martínez va arrendar els drets del marqués des del 1759 al 1762, per 1.550 lliures anuals, amb la intenció d’embutxacar-se els deutes endarrerits.

No era un bon moment. En realitat mai no era un bon moment de cobrar unes càrregues insuportables. És improbable que l’arrendador poguera recaptar gaire: quatre anys abans, una plaga de llagosta havia assolat els camps i les mates d’arròs, una gramínia extremadament productiva que constituïa el 30% de l’horta; i l’any 1760, es desencadenà una epidèmia de pigota, la catàstrofe més gran de la història del poble: una desmesura de 35 morts, 22 dels quals eren xiquets.

Recórrer els deutes a la justícia? Els llauradors de la propietat directa del marqués eren enjudiciats pel mateix noble, i l’arrendador dels seus drets tan sols hauria aconseguit d’empresonar el morós, ja que no hi havia d’on rascar, llevat que es tractara d’un agricultor d’una certa posició.

Quan el tal Martínez va reclamar els deutes a Andreu Cuquerella i Vicent Ramírez —llauradors guadassequians que posseïen terres a la Garrofera—, tots dos es negaren a pagar i acudiren als tribunals. L’any posterior, el 1763, Josep Giner, un altre guadassequià amb terrenys en eixa partida, s’oposà també a partir collites, pagar censos i la multa. Com que es tractava d’un llaurador benestant, fou demandat pel recaptador de Martínez davant la Reial Audiència de València. Aquest juí va ser decisiu per al desenllaç i el destí de la Garrofera.

La fermesa dels guadassequians va condir. Els treballadors més cautelosos, coneixedors de l’animadversió de la Batlia de Xàtiva amb el règim senyorial, demanaren i obtingueren llicències acreditatives que els paratges mai conreats formaven part del patrimoni reial. No cal dir que per als guadassequians i bellussers no haver de partir les collites d’aquests indrets era una benedicció.

Joaquim Moscardó —llaurador de Bellús—, que abancalava i treballava terres ermes al tossal de Rugló i la font de la Dona, es negà a partir fruits. Com ja sabeu, benvolguts lectors i lectores, l’alegria dura poc en casa dels pobres, així que el camperol fou demandat, va perdre el pleit, i eixes partides passaren a formar part del domini directe del noble i del terme sud de Bellús.

Un nou procurador del marqués, Bertomeu Moscardó, instal·lat al palau dels Bellvís, no sols no reconeixia les llicències de la batlia xativina, sinó que va establir uns mètodes més expeditius per tal de recaptar els tributs. Armà un escamot compost de sis hòmens i l’alcalde —les autoritats locals eren nomenades per l’aristòcrata—, i emprengué una política de ràtzies. Una mena de «safaris», amb l’objectiu de segrestar i embargar qualsevol botí que garantira el pagament de censos i multes.

Un dels primers a tastar els procediments del procurador fou el llaurador bellusser Antoni Ferrando. Quan es negà a partir la collita i pagar la multa, Moscardó —a qui imaginem sanguini i agrest—, el va empresonar a la presó del palau per a escarmentar-lo, donar exemple públic i enviar un senyal d’advertència als guadassequians i ollerians que treballaven la Garrofera.

Molts bellussers envejaven segurament els ollerians, beniganins, montavernins i altres vilatans que no estaven obligats a partir res amb cap noble. I el més important: comprovaven que les coses podien ser d’una altra manera. Però a l’hora d’enfrontar-se al marqués i els seus representants al poble, tot i la repugnància a un règim senyorial que els oprimia, suposem que no tots els vassalls devien exterioritzar els seus sentiments d’hostilitat.

Les relacions humanes són complexes. Pesaven els vincles parentals, l’esperit de clan, els favors entre veïns i la seua devolució. Influïa la gratitud al procurador per fer-se càrrec de les multes imposades als pastors, ramaders i replegadors de llenya, sancions de la batlia xativina per haver entrat al seu terme encara imprecís i sense amollonar. I tampoc no s’ha de menysprear el fet que, a Bellús, segons el cens de Floridablanca de 1787, el 36% dels camperols eren peons sense terra, sempre pendents d’aconseguir jornals del procurador —el principal terratinent—, o de membres de la seua facció.

No obstant això, les tensions entre els conreadors de la Garrofera i el procurador del marqués anaven en augment. Mentrestant, els seguidors del tio Pep de l’Horta —líder simbòlic dels llauradors valencians contra els privilegis nobiliaris—, clevillaven a poc a poc el règim senyorial.