La Creueta

Francisco Cabarrús (Obra de Francesc Jover. Museo del Prado, Madrid)

En les seues famoses “Cartas”, Cabarrús denunciava la societat per la rigidesa normativa que condemnava moltes mares a abandonar els seus fills i dedicar-se a la prostitució

Per M. Luisa Plà Tormo

En els articles anteriors sobre el segle XIX ja hem apuntat el creixement desorbitat del nombre xiquets ingressats en les incluses de tot el país, inclosa la valenciana. Ja n’analitzarem amb deteniment les causes.

En aquest article tractem aspectes imprescindibles per a endinsar-nos en aquesta centúria i les noves problemàtiques que presenten les cases d’acollida en general, i la valenciana en particular, objectiu fonamental de la investigació.

Tota la informació sobre els expòsits que arribaven a la borderia de València es troba recopilada en la col·lecció “Dides i criatures” de l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València; autèntiques joies bibliogràfiques imprescindibles per a l’estudi i investigació d’aquest camp. Són 820 llibres d’informació dels xiquets que van arribar a la inclusa entre 1512 i 1977.

El registre del segle XIX, que ara comencem a explicar, abasta de la signatura II-1/532 a la II-1/716, organitzat de manera correlativa.

Si en les centúries anteriors s’anotaven en un mateix llibre els xiquets i les xiquetes que arribaven a la institució valenciana, a partir de 1817 es fa en llibres separats. L’inflat nombre d’ingressos impossibilitava de fer-ho en un mateix volum.

Ja vam veure que en les últimes dècades del segle XVIII aquests xiquets provoquen una important preocupació en les classes governants, però en el segle XIX la quantitat de xiquets abandonats va ser aclaparadora, amb causes tan explicables com particularment vàlides. De moment apuntem que les incluses de tot el país estaven atibacades.

Hi ha una figura en el panorama polític espanyol d’aquest període digne d’esment, per les seues aportacions i les seues anàlisis crítiques davant aquesta allau. Parle de Francisco Cabarrús Lalanne (Baiona, 1752 – Sevilla, 1810), més conegut per la seua faceta financera que per les seues encertades crítiques i propostes per a millorar la situació dels expòsits i per explicar l’ingent nombre de xiquets arrancats del nucli familiar.

Cabarrús va censurar el costum secular d’estigmatitzar les mares que parien els considerats fills il·legítims, perquè això promovia l’abandó. Proposava donar els xiquets en adopció en compte d’ingressar-los en la inclusa. Va recomanar, a més, que es mantinguera l’anonimat dels pares que abandonaven els fills: no calia fer publicitat del drama.

Alguns coetanis van titlar aquesta proposta de “efecte Cabarrús” que propiciava la saturació de la demanda assistencial. Les anàlisis simplistes són pròpies de totes les èpoques.

En les seues famoses “Cartas”, Cabarrús denunciava la societat per la rigidesa normativa que condemnava moltes mares a abandonar els seus fills i dedicar-se a la prostitució. En els seus escrits recordava la confessió d’una dona: “… abandoné a mi hijo, si, porque no encontré en mi entorno ni en las instituciones ningún tipo de colaboración…”.

Davant això, Cabarrús raona i durament critica: “… hombres inconsecuentes y despiadados,que respetáis la corrupción debajo del dosel, y solamente cuanto todo conspira a hacerla indiscutible, ¡ah!, no, no es el vicio el que castigáis, es siempre la debilidad y la desgracia…” Modern Cabarrús!

L’organització és similar a la d’unes altres borderies. La valenciana es regia per reglaments, constitucions, vistes ja en altres períodes, normatives exposades per capítols que abastaven tot l’engranatge de la institució. Es van anar adaptant als temps i circumstàncies nous per a millorar l’estada d’aquests pobres infeliços. En 1851 es va millorar l’anterior, i l’última d’aquell segle va quedar redactat definitivament el 10 de novembre de 1897.

Els reglaments recollien tots els aspectes relacionats amb l’ingrés, lactància, adopció, reconeixement de fills, el tracte que s’havia de dispensar als acollits així com els treballs i educació que havien de rebre segons l’edat i sexe. La casa d’acollida era regida per una junta de govern que en supervisava el funcionament i el nivell de compliment per part del personal que hi treballava.

L’autèntic gir reglamentista de la borderia es va produir quan a partir de 1827 gran part de la seua articulació va ser confiada a les Filles de la Caritat, que s’encarregarien de diferents menesters i del tipus de vida a implantar. 

Es van establir unes normes conventuals de silenci i oració a les quals es va obligar a adaptar-se fins i tot als seglars, especialment les nodrisses. En aquesta centúria n’eren tantes que en el reglament de 1897, en l’article 21, es diu “… las nodrizas han de observar buen orden y recato, así como cumplir con los deberes religiosos y de los que de cualquier otro orden se les imponga, tales como salidas del departamento y visitas que reciban de sus parientes y  deudos… estando subordinadas a la Hija de la Caridad encargada de la Ynclusa y a la superiora del Hospital de quién dependerán y quién podrá despedirlas como admitirlas dando cuenta a la Dirección del Establecimiento, …”.

Les Germanes de la Caritat no estaven exemptes del control que exercia la direcció del centre sobre les seues responsabilitats i així va quedar escrit: “Sra Superiora de las Hijas de la Caridad: notándose con mucha frecuencia la falta de asistencia de las Hijas de la Caridad a las horas marcadas para la expedición de pases… espero disponga como mejor convenga para que se atienda con la exactitud necesaria… Valencia 18 de julio de 1874”.

Ja comencem a trobar-li la molla al segle XIX, i això que no hi havia gaire pa.