La Creueta

A mesura que avança el segle, com que la casa no té prou dones disposades a alletar, la inclusa va haver d’augmentar el nombre de dides procedents de València i voltants

Per M. Luisa Plà Tormo

Els 612 xiquets procedents de la Vall d’Albaida que van ingressar en la borderia en el segle XVIII, hi van arribar sempre amb les cèdules escrites pels capellans que els havien batejats, on especificaven poble, església, dia i padrins, i el registrador hi detallava la roba que portaven. Alguns, entre els “péntols”, duien amagada alguna cèdula simple escrita per les famílies dels nounats, o senyals que els identificaven. Tot es transcrivia al llibre de registre d’entrada.

En la primera mitat de segle, els transportistes procedents del sud de València feien parada a Catarroja abans d’entrar a la capital; i a Alfafar més tard: “…Juan Franco. A 19 de Setembre de 1727 portaren de Catarrocha al dit ab certificatoria de Mosen Jusep Pasqual Retor de Aljorf y Benisoda dient com en 15 de dit batega al dit y li posaren dits noms. Foren Padrins Juan Garcia y Vicenta Segrelles. Porta tot pentols. Es dona a criar en 23 de setembre de 1723 a Flora Pertegas muller de Jusep Salvador, llaurador. Viu en la Pobla de Arenos”.

En el registre d’entrada s’anotava també la data en què es donava a una dida externa per a alletar, si el retornaven, si tornava a eixir de la Casa… o si es moria i on l’havien soterrat.

En un article anterior ja es va especificar que era una característica de la borderia valenciana que els nounats es donaren prompte a criar a nodrisses externes.

Què va ser dels 612 nounats que van arribar a la Casa-Bressol procedents de la Vall?

134 bordets hi van morir abans de ser lliurats a una alletadora externa. Recordem que el viatge era dur per a aquestes criatures. Alguns hi van arribar quasi morts, uns altres es van morir al cap de pocs dies: “…Fruto batejat en Olleria entra provinent d’Alfafar a 5 de novembre… va morir a casa el 6 de novembre de 1779, enterrat en el fosar de la Casa”.

455 nounats van ser donats a criar. Sabem que 51 es van morir a casa de les nodrisses pel certificat expedit pel capellà o el batle del poble on es criaven. Encara que estaven obligats a comunicar la defunció de la criatura, i periòdicament l’estat en què es trobava, pocs ho van fer. 26 xiquets els van retornar a la Casa abans de morir.

Hi ha 23 xiquets dels quals no es registra cap mena d’informació.

D’on eren originàries les nodrisses que van criar aquestes criatures? Aquestes dones, majoritàriament, procedien del món rural. El 73% de les famílies, segons consta en els registres, eren llauradores, seguides a gran distància per altres activitats pròpies d’aquest món i de treballadors poc qualificats: espardenyers, cistellers, teixidors de lli, aladrers, sedassers, menescals, pastors, ferrers… Vivien en llars humils, moltes sense recursos per a assegurar una bona nutrició tant per a elles com per als xiquets, residien en cases insalubres, en contacte amb animals… i eren mal retribuïdes. Concepción Arenal (1820-1893), experta en dret, periodista, poeta i pionera en el feminisme espanyol, en parlar d’aquestes mercenàries de la llet, les descrivia insistint en la seua misèria, a la qual arrossegaven els fills i els xiquets que havien de criar; tots llanguien lentament fins a extingir-se. “Si la pobresa és compassiva, la misèria és dura”, deia.

Aquestes mestresses procedien principalment dels Serrans, l’Alt Millars, el Camp de Morvedre i la Plana Baixa. Se’n registren cinc de la zona de Terol (Olba, Fuentes de Rubielos, San Agustín). Una menció especial mereix Agustí, nascut a Bèlgida, donat a criar a una dona d’Olba i tornat de bell nou a Bèlgida, afillat el 17 d’abril de 1733. És l’únic cas registrat d’un expòsit criat a la Vall en aquest segle.

Les penalitats i condicions de transport dels nounats a les noves llars no difereixen en absolut de les descrites el mes passat, en l’article dedicat al transport dels bordets de la Vall fins a la inclusa de València. I en alguns registres així va quedar especificat: “… Maria Jusepa… de Albayda… donada a criar el 2 de juliol de 1731… a… de La Vall de Almonacid, morí el 5 de juliol y no cobraren els tres dies de alletament…”. “… Jusep Mateu Vicent… de Ontinient… donat a criar el 4 de maig de 1747… a… de San Agustí i morí el 6 de maig de dit en Pina de Montalgrao a una llegua de San Agustí segons consta pel retor de Pina…”.

A mesura que avança el segle, com que la casa no té prou dones disposades a alletar, la inclusa va haver d’augmentar el nombre de dides procedents de València i voltants. Aquestes dones van alletar 42 valldalbaidins, i es constata el canvi d’ofici en el cap de família, més propi de la societat urbana que rural: adobers, corretgers, tintorers, mariners, lutiers o violers, i oficials (de sastre, velluter, llanterner, obrer de vila, comptador…).

Encara que l’objectiu inicial de les nodrisses era alletar aquests xiquets, s’intentava que els infants continuaren amb elles fins als set anys. Si la família hi accedia, es redactava “una obligació” per la qual cobraven tres lliures. Pocs diners per a una manutenció tan prolongada. El 20 de març de 1790, la borderia valenciana oferia vint lliures a les mestresses que els tingueren a casa fins a eixa edat. Aquesta suma era pagada en terminis sempre que el xiquet sobrevisquera.

L’augment espectacular d’abandons i, en conseqüència, d’ingressos en la borderia va obligar a incrementar la paga de manteniment d’aquests xiquets fins als set anys. Tot va ser insuficient per a fer front a l’allau del segle XIX.