La Creueta

Si tot açò que conte els pot semblar avorrit i iteratiu, ja es poden imaginar si ho hagueren hagut de patir vostés. Una cosa és contar-ho i una altra, de molt diferent, suportar-ho.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El curs de caporal no era cap destrellat que li haguera passat pel cap a algun comandament una nit d’estiu. Venia aprovat per una ordre, de 30 de gener de 1956, redactada per l’Estat Major Central de l’Exèrcit. En un dels articles es fixaven les matèries que calia estudiar per a l’ascens.

Com a mastodòntica burocràcia que era, a l’exèrcit no s’improvisava absolutament res. Parèntesi: crec que en qüestions de burocràcia i de jerarquies, només l’església supera l’exèrcit, amb diferència.

Unes peces es recolzaven sobre unes altres. I si una peça faltava, només calia inventar-la i justificar-la: soldat, soldat de primera, caporal, caporal primer, sergent, sergent primer, sergent de cuina, sergent de setmana, brigada, sotstinent, etc., fins a aplegar a general, és a dir, al pájaro en argot militar. Hi havia moltes classes de pájaros: de brigada, de divisió, tinent general, general d’exèrcit i capità general. Quan apareixia algun general en una caserna o on fóra, la banda militar tocava la melodia “… ya viene el pájaro, ya viene el pájaro” (“Marcha de Infantes”). Com que n’hi havia tantes, de músiques militars, més que a conservatoris (on va a parar!), es comprén que molts músics acabaren fent carrera musical-militar o militar-musical.

Al que anàvem: la Jefatura de Instrucción de l’esmentat Estat Major, al principi ordenava la constitució d’una ponència per a la revisió dels programes per a l’ascens a caporal. Això donava a entendre que els programes de formació militar estaven en evolució permanent i que no havien quedat fossilitzats des que Franco havia estat a Àfrica.

Els programes incloïen nocions de cultura general: gramàtica, mecanografia, aritmètica, motors, educació moral, educació física, ordenances, règim interior, servici de guarnició, topografia, comptabilitat, lleis penals, higiene, defensa química, armament, tàctica, defensa antiaèria, tir, direcció del foc, servici de campanya, etc. Tot això per a lluir una divisa amb tres galons units de color roig.

Moltes nocions eren de cultura general i se suposava que qualsevol recluta tenia una idea, encara que fóra vaga, d’allò que hauria d’haver aprés en l’Enciclopedia Álvarez, manual que la meua generació havia estudiat a totes les escoles de l’estat. El 1977 em va servir per a descobrir que no tots els meus companys reclutes havien tingut l’oportunitat d’anar a escola, i que desgraciadament molts no sabien llegir i escriure. Jo, com poden veure, anava molt embeulat sobre el coneixement real del país. Eixos reclutes analfabets no podien fer cursos que no foren els obligatoris d’Extensió Cultural, dissenyats per a aquells que no tenien el graduat escolar.

Fins que no vaig començar el curs d’ascens a caporal no em vaig preguntar què collons feia allà, quan en realitat hauria d’haver fet milícies universitàries. Però és que les proves psicotècniques que m’havien fet concloïen que no tenia esperit militar i, per tant, difícilment el podia inculcar als subordinats. Dit d’una altra manera, que no vaig ser prou intel·ligent per a endevinar les respostes que volien en aquells tests. Així que, en compte d’explicar el funcionament de les mines als soldats o d’impartir teòriques com feien els alferes de l’escala de complement o sotes d’espases de torn (forma humorística amb què ens referíem als professors de l’Acadèmia Militar amb grau de tinent), allí em tenies, degradant-me dia rere dia, repassant les regles de l’ús de la “b” i la “v”, les parts de la màquina d’escriure, com multiplicar i dividir amb decimals, els nombres trencats (l’última vegada que els vaig veure) i, com no!, la importància de l’educació moral del soldat. I també la definició del deure i la distinció de les diferents classes de subordinació: obediència, respecte, submissió i deferència.

Quan li contava a mon pare que allò de la mili em resultava pesat com el plom, em deia: “Val més que calles i no et queixes; pitjor ho vaig tenir jo, que després d’anar a la guerra vaig haver d’anar a servir. Així que no remugues, que l’uniforme que portes no el portaven ni els oficials del meu temps”. Quanta raó tenia, ell que va rodar més la península en temps de guerra que no en temps de pau!

Si tot açò que conte els pot semblar avorrit i iteratiu, ja es poden imaginar si ho hagueren hagut de patir vostés. Una cosa és contar-ho i una altra, de molt diferent, suportar-ho. Tinguen ben clar que si no ho haguera endurat un dia i un altre, no ho podria relatar ara. Encara com que feia temps que havia aprés la sentència aristotèlica Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu (No hi ha res en l’enteniment que no haja estat abans en el sentit) i me la repetia inconscientment. És molt difícil de copsar el to del temps que no s’ha viscut; es percep molt altrament del que s’ha protagonitzat.

En fi, com que feia eixe curs i no podia ser en dos llocs alhora, a vegades em perdia alguna xarrada religiosa a càrrec d’el hechicero (nom humorístic que donàvem al capellà castrense), però no les del metge-alferes (el brujo) sobre les malalties venèries: les purgacions i tot això. A gosades, que ens cuidaven el cos i l’ànima!

Quan teníem les classes amb el capità ens havíem de reprimir la rialla, perquè era botijós. Curiosament, deixava de quequejar sempre que amollava renecs o cridava ordres. Ens deia que havíem d’aprendre de memòria l’article 5é del caporal que diu: “El cabo, como jefe más inmediato del soldado, se hará querer y respetar de él; no le disimularà jamás las faltas de subordinación; infundirá a sus subordinados amor al oficio y mucha exactitud en el desempeño de sus obligaciones; será firme en el mando, graciable en lo que pueda; castigará sin cólera y será comedido en sus palabras, aún cuando reprenda”.

En totes les classes ens amenaçava que si no posàvem interés en les lliçons algú es quedaria sense rebaix o rebaje, és a dir, sense permís per a poder anar a casa, com si casa estiguera a 25 quilòmetres. El primer examen de caporal va ser majoritàriament tipus test, i no van preguntar l’article 5é del caporal, sinó el 9é.

Vaig aprovar el primer examen i ja estava preparant-me per al següent, No tenia més remei que agafar el llibre Curso de aptitud para el ascenso a cabo, de més de 600 planes. Em vaig llegir els apartats de coneixements militars i professionals, i els de cultura general ni els vaig mirar; per cert, vaig trobar a faltar nocions bàsiques d’història; es veu que a l’exèrcit saber un poc d’història era molt secundari: els comandaments devien haver arribat a la conclusió que cadascú conta la història a la seua manera, i millor no entrar en discussions, dic jo.

A finals de febrer, en un dels pocs rebaixos del període de campament, em vaig fer malalt un cap de setmana quan estava de permís. La veritat és que ja me n’havia anat a casa tocat després d’un dia de servicio de fatigas: notava com la gelor anava entrant-me pels peus i s’apoderava de mi a través d’aquelles espardenyes esportives verdoses, de baixa qualitat, que tant féiem servir en gimnàstica com a la cuina. Total, que el cap de setmana de permís es va convertir en quasi una setmana de malaltia al llit amb visites del metge i injeccions de la practicant. Havia agafat una broncopneumònia greu i no recorde haver estat mai més prop de la mort que aquella setmana. Malalt i cagat de por, tot s’ha de dir, per si em declaraven desertor o pròfug.

Estava tan espantat per la situació que li vaig dir a mon pare que ho comunicara a la caserna de la Guàrdia Civil, en aquell moment ubicada a la placeta del Convent del poble. Tenia pànic que em feren repetir el campament. El caporal de la Guàrdia Civil em va visitar tots els dies a veure com evolucionava, i aprofità per a fer-me alguna plàtica: amb els meus estudis, deia, podia fer-me oficial de la guàrdia civil en quatre dies i tindre la vida solucionada. Una altra carrera? Això em faltava. I que m’enviaren al País Basc! Ell, en veure que picava en pedra, li donava la murga a mon pare.

Mig recuperat, de tornada a Alcalà de Henares, deixava arrere les estacions de Moixent, La Encina, Almansa, etc. Mentre em menjava els entrepans que ma mare m’havia preparat per al camí, li pegava voltes a què em passaria quan arribara. De tant en tant feia un glop d’aigua d’una botella de conyac. El bitllet de tren m’havia costat 691 pessetes.

Arribat al CIR, a poqueta nit, em vaig presentar al sergent de setmana i no va passar res d’especial. L’endemà la vida continuava igual: servicios mecánicos, aquesta vegada amb un rasclet per a recollir la gespa que uns altres tallaven. A la vesprada em van enviar a la piscina d’oficials on vaig regar amb una mànega la gespa i altres plantes.

Es rumorejava que els qui no havien tornat el diumenge repetirien el campament. Sempre fent-nos por! Com que em vaig incorporar cinc o sis dies més tard ja m’havien batejat: el valenciano desertor. Així que a l’hora del recompte diari deien: “150 más 15 en cocina, más 7 rebajados más 2 desertores [un d’ells era jo], total, 174”.  Somie que el tinent Padilla ens crida tothora perquè arreglem bé els jardins, ja que queda poc per a la jura de bandera.

Tan prompte com vaig poder, vaig comunicar al capità que havia estat malalt i que em quedava per a fer l’últim examen d’ascens a caporal. “Hombre, tu eres Sanz Albiñana, ¿verdad?”. “Sí, mi capitán”. “Pues lo harás mañana por la tarde, que hay mucho tiempo libre.” 

L’endemà, abans d’anar a gimnàstica (últim dia que en féiem!) li vaig preguntar quan feia l’examen que em quedava pendent. Va riure, em va pegar una palmada al pit (quina confiança, no?), i digué: “¡Que ya estás aprobado, joder!”. Em vaig quedar bocabadat. No sé si per a ascendir a capità allò funcionava de la mateixa manera.