La Creueta

La intempèrie, la mala alimentació i el poc interés per la supervivència d’aquests xiquets per part dels portadors contribuïen a desenllaços fatals

Per M. Luisa Plà Tormo

El trasllat dels xiquets expòsits del lloc on eren batejats fins a la Casa-Bressol era un dels moments més penosos en la vida d’aquestes criatures. Ja m’hi vaig referir en parlar de la centúria anterior, el segle XVII, i en el plantejament general del XVIII, ja que per primera vegada els poders polítics i eclesiàstics se’n van ocupar i van legislar per a millorar aquests trajectes i assegurar la vida dels xiquets en uns viatges en què es produïen unes taxes de mortalitat esborronadores. Era l’anomenada “mortalidad in transito”.

Recordem que el Duc de Caylus ja va emetre una “vereda” el 13 de març de 1758 que regulava les vies per on havien de passar els transportistes que conduïen bordets a l’Hospital General; els capitans generals del Regne successius també van fer decrets que especificaven com havien de ser tractats i traslladats aquests infants. Ja sabem que les lleis s’acaten sempre i es compleixen de vegades. Els bisbes també van remetre circulars als rectors de les seues jurisdiccions per a alleujar el transport dels nens.

Com es desenvolupava el trasllat dels bordets de la Vall a la Casa de València? He d’aclarir que tenim poques dades d’aquest apartat específic: n’hi ha omissió perquè van obviar en els registres la informació de qui havia dut la criatura des de la Vall a la casa bressol; però disposem d’informació transversal que pot ampliar el que ja hem exposat anteriorment.

Per a abordar l’estudi dels conductors he d’ajudar-me fonamentalment en els d’Albaida, perquè en l’arxiu municipal he trobat alguna ressenya de la qüestió, potser aplicable a altres pobles de la comarca. El seu àmbit d’actuació es reduïa a portar els xiquets d’Albaida a l’Olleria i rebien l’encàrrec des de l’ajuntament, ja que a més de conductors feien altres faenes que depenien de l’àmbit municipal (hospitaler, agranadors, neteja de fonts i llavadors…). Diego Soto, persona lligada a les tasques municipals albaidines cobra “…deset sous de pasar 3 bordets a la Olleria… 1704”. És curiós el registre: agrupar xiquets per a estalviar transport!

El mateix Soto cobra “…huit sous de passar una bordeta a la Olleria i tenirla una vesprada i una nit…”. Amb això vull dir que el treball de transportista va unit a unes altres faenes col·laterals. No sabem què cobrava pel transport específicament, ni si la quantitat era pel nombre de xiquets i viatge. El que queda clar és que a Albaida la municipalitat assumia la despesa que aquests xiquets ocasionaven.

La pràctica d’agrupar xiquets en un mateix viatge era freqüent. D’Alfafar, última parada de pernoctació-descans abans d’entrar a València pel sud, eixien els transportistes amb més d’un xiquet: “…Juana Bautista batejada en Atzaneta el 29 de octubre…”, “Jusep Francisco Vicent batejat en Ontinient el 31 de octubre…”. Tots dos van eixir d’Alfafar cap a la inclusa de València el 8 de novembre de 1762.

No sabem tampoc si aquests conductors van fer el treball de manera habitual i continuada o, per contra, era una ocupació esporàdica. Els d’Albaida eren treballadors municipals i la distància que recorrien relativament curta. 

Si prenem com a extensives les referències de Don Pedro Joachin de Múrcia, inquisidor a València el 1771 i nomenat el 1783 conseller de Castella i posteriorment conseller d’Estat, “la conducción se executa llevándolos á sus espaldas algún hombre en alforjas, o en un corbo o cesto… sumergidos en sus inmundicias y en sus lágrimas, de modo que casi todos  han muerto y era preciso que muriesen”.

Aquesta cita que publica C. Delasselle sobre el trasllat de xiquets a França no difereix molt de l’anterior: “Es un hombre quien lleva a la espalda a los recién nacidos, en una caja acolchada que puede contener tres niños. Están de pie, enfajados, respirando el aire por arriba…”.

La intempèrie, la mala alimentació i el poc interés per la supervivència d’aquests xiquets per part dels portadors contribuïen a desenllaços fatals. Alguns encarregats del transport abandonaven la càrrega a la seua sort: “Isidro, Miquel, Bonaventura el portaren el 8 de abril de 1709 de Catarrocha, ab certificat de Francisco Llopis vicari de la Parroquial Vila de Benigani, batejat  @ 5 de dit… fou trobat a la porta de la Yglesia de Pobla Llarga…”. Transportistes amb pocs escrúpols que, per raons no expressades en els registres, els abandonaven.

Els portadors d’infants, a més de les cèdules a què ja ens referim en l’article del juliol, portaven salconduit quan es dirigien a l’Hospital General de València, expedit pel batle del poble de procedència, pel rector o per alguna institució important, com per exemple un hospital. Al portador se li permetia de viatjar lliurement i sense risc: ”…Por lo que fuplico a los Señores Alcaldes, Regidores, Mayorefdomos y Administradores de obras pías, por donde tranfitare, le asiftan con la limofna acoftumbrada, hafta llegar al dicho fu deftino, que con efo harán un gran obfequio a Dios Nuestro Señor y el Supremo les remunerará, á quien fuplico les conceda falud y gracia para fervirle… 1765, Santo Hofpital de San Felipe.”

L’existència d’aquests salconduits, unida a l’actitud poc inquisidora que mostraven els rectors, batles i justícies locals envers aquests transportistes, va propiciar que ni detingueren ni examinaren qui portara un expòsit, ni posaren fre a tanta inhumanitat, o exigiren responsabilitats a tant de desaprensiu.