Camins amagats

En el dia del seu aniversari, Estel, no es va alçar d’hora, es va quedar moltes més hores en el llit de l’habitual, esperant que els seus pares la despertessin com sempre solien fer. Volia que aquest dia fóra especial, que li fessin regals, desitjava fer un excursió pel bosc, en companyia dels seus pares, els arbres i els animals del bosc. Volia fer un viatge a la seva infantesa i recordar altres temps, quan no tenia cap problema i era completament feliç.

La llum del sol entrava amb força per la seva habitació, però els seus pares no venien a despertar-la com era habitual sempre que complia anys. Estel es va començar a enfadar amb els seus pares i amb ella mateixa per no haver-se  alçat quan tocava. Una part d’ella volia alçar-se i anar a cercar els seus pares, però un orgull va començar a créixer en el seu interior i no ho va fer. Estel no va poder recuperar la son i va decidir alçar-se enfadada i amb el cor inquiet.

Estel va anar a un bagul on guardava la seva roba i va trobat el vestit que li havia fet la seva mare. Era el vestit que li havia regalat l’any anterior pel seu aniversari; un vestit que va teixir amb les fulles dels arbres del bosc, era un vestit verd i mai canviava de color. La seva mare li va contar, que un dia se’n va anar al bosc profund, on poques persones han estat, allà  va seure i va començar a cantar i a teixir fins que va acabar el vestit.

Estel es va posar el vestit i semblava que estava un poc més trista, tot i que, no se’l va posar per a estar més alegre sinó per a presentar-se davant dels seus pares i demanar-los explicacions sobre el perquè s’havien oblidat del seu aniversari. Seguidament va anar al bany, es va pentinar la seva llarga i daurada cabellera i poc després va sortir de la cabanya on esperava trobar els seus pares, però no hi havia ningú. Esperava trobar a la seva mare recollint flors i al seu pare tallant llenya, però només va trobar silenci, un silenci que li punxava el cor i feia que la ferida que tenia al seu interior, lluny de guarir-se, es fes més gran.

Estel va fer uns passos  i va veure diverses roses que sa mare havia plantat, entre el dolor i la incomprensió de no saber que estava succeint, va pensar que aquestes roses es transformaven en un mar de sang que es dirigia envers ella sense cap contemplació; a Estel li començava a faltar l’aire, li costava molt respirar fins que va caure desmaiada en aquell mar de roses.

Estel va estar sense coneixement durant uns minuts, en recuperar el sentits va veure que hi havia diverses roses que estaven arrancades i que tenia diverses ferides en les mans que  eren prou profundes. Estel sense poder aguantar-se més va trencar a plorar.