LA CAIGUDA D’UN REI
El rei va passar llargs anys en solitud, en el soterrani més fosc i profund del castell; sempre estava ebri i, a tot estirar ,menjava; va envellir molt ràpidament i, entre l’odi i el rancor , va enverinar la seva ment fins que arribat el moment, es va alçar un dia de primavera, va oblidar els barrils de vi i seguidament es va endreçar per finalment dirigir-se amb pas ferm al seu consell de ministres, ordenant l’estat de crisi. Tota l’economia del regne seria enfocada en l’eix de l’art de la guerra, el rei va ordenar que es modernitzés i es construís el major exèrcit que el món hagués pogut veure mai.
En els seus anys d’embriaguesa, el rei va trobar cartes d’amor del seu fill que li havia enviat una dona amb un mapa adjunt, que era sens dubte on es va dirigir el seu hereu. El rei estava encegat pel dolor i solament volia recuperar al seu fill neci, – era així com solia anomenar-lo -. Va ordenar la marxa, amb tot el seu exèrcit, cap a l’ illa desconeguda: l’illa que li va arrabassar al seu fill. Tan profund era el seu dolor que va ordenar l’anihilament de qualsevol ésser viu que hi hagués a l’illa: homes, dones, nens, animals, arbres…tots havien de ser anihilats, era l’ordre del rei i per tant la llei. Enric, encara que en menor mesura, va tornar a la beguda. Guerra i vi, aquest era el món del vell rei.
El seu poble va conèixer la ruïna, però el monarca no ho veia, alguns savis ministres van intentar advertir-lo, però ell els va acusar de traïdors i va manar fer-los executar, no va quedar en el regne cap veu que gosés qüestionar les seves decisions. El mag personal d’Enric estava molt intrigat, la conquesta d’un nou regne podia suposar adquirir nous coneixements, podria arribar a convertir-se en un mag molt més poderós del que ho era en aquest moments; en el fons del seu cor anhelava el poder, sempre estava pensant la millor manera de destronar al rei i que el poble l’adorés com un Déu; però per poder fer realitat el seu somni més pervers i fosc, havia de ser molt més poderós, encara que aquests pensaments foscos els hi ocultava al rei, sempre l’obeïa, sempre estava atent als seus pensaments i decisions, fins que arribés el dia en el qual Enric el nomenés la seva mà dreta, era el mag del regne i el seu nom era Würther.
