Ovidi com a actitud i els Països Catalans com a voluntat
Estem d’enhorabona; la nostra terra és una festa, que ho sàpien tots. Ovidi torna a estar amb nosaltres. Ell, que malgrat les seues llargues vacances, mai ens va deixar del tot.
Ovidi és pura actitud i per això ens l’estimem tant, per ser la consciència, indivisible, de ser classe i de ser poble. I per això és tan perillós i per això el volem i reivindiquem. Que la nostra estima és el seu odi i sinó no podríem explicar perquè, vint anys després de la seua partença, les institucions del país encara li escamotegen l’homenatge obligat i merescut. Que ja sabem que a l’Ovidi no li van perdonar els seus enemics, que també són els nostres, que no renunciés mai a la seua samarreta vermella ni a posar-se per barret Pirineus i una llesqueta i per sabata Oriola d’estranquis. Però que no es preocupen, que ja ens tenen més que acostumats i que allà on ells no vulguen ser arribarem nosaltres.
S’equivoquen molt aquells que pensen què reivindicar l’Ovidi Montllor en els nostres dies és una simple mostra de nostàlgia. Que equivocats que estan… Retornar l’Ovidi entre nosaltres és una forma d’afrontar la vida i d’encarar el futur, com també ho és reivindicar eixa Ítaca que són els Països Catalans. Eixe fantasma que recorre el país de nord a sud i d’est a oest, que com el vent no veiem però sentim, i que contribuïm a construir cada dia. Una voluntat que comença per nàixer des de cadascun de nosaltres. Un país que és molt més que un simple somni, i que es forja en el treball, l’aportació i l’esforç, individual i col·lectiu de cadascun de nosaltres en el dia a dia.
Que sàpien que nosaltres no anem a renunciar ni ens plegarem, com tampoc ho féu Ovidi, per molt que qui viu instal·lat en l’autoodi i en el possibilisme ens diga que el nostre país no és més que una entelèquia; alguna cosa que mai va existir ni existirà o un terra on no creu la gent que hi viu. No ens importa ni ens afecta i a més, a aquests, els diguem que els Països Catalans existeixen perquè són pura voluntat, la de milers de persones que s’alcen cada i que han decidit que volen viure a un país que existeix per ells i que amb això no podran. I aquesta és la força més gran del món. Un huracà que no podran parar. I que com diu la cançó:
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
Doncs això, que tot comença en un mateix perquè tot és pura voluntat.
I que comence la festa
Text de Som Països Catalans publicat a tall d’editorial al monogràfic “O juguem totes o estripem la baralla”