Bel Zaballa entrevista l’autor d’Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, a Vilaweb
Abans de ser artista, Ovidi Montllor va treballar en trenta-sis oficis diferents. I, un cop endinsat en el món de la cultura, va tocar unes quantes tecles diferents. Va fer cançons, va recitar, va fer teatre, cinema… i, encara que no se sàpiga tant, també va escriure poesia. Centenars de poemes la majoria dels quals encara romanen inèdits. Avui ja no són tants, gràcies a la tasca del periodista Jordi Tormo, que n’ha recuperats una cinquantena al llibre ‘Un obrer de la paraula’. Editat per Sembra Llibres repassa la vida de l’artista alcoià a través de la seva obra, el record dels qui el van conèixer de més a prop, fotografies inèdites i poemes que ens mostren l’Ovidi més íntim. Entrevistem l’autor del llibre, que ja passa per la tercera edició, i que demà el presentarà a l’Espai VilaWeb (19.30), amb la filla del cantant, Jana Montllor, i l’escriptora Isabel-Clara Simó.
—Publiqueu molts poemes fins ara inèdits. On eren?
—He llistat vora quatre-cents poemes, que són els que he pogut consultar i que l’Ovidi va deixar inèdits en vida. D’eixos, al llibre n’hi ha una tria de cinquanta. Que on eren? Doncs la majoria, al seu arxiu personal al mas de Sopalmo, la casa d’Antoni Miró a Alcoi. Tot allò que l’Ovidi va deixar en vida és catalogat en el seu arxiu personal. A banda els poemes que hi ha al mas, també me n’han passat familiars i amics de l’Ovidi, com ara la seua filla Jana, la seua parella els últims onze anys, Neus Solsona, la mare de Jana, Montserrat Blanes, i un altre cantautor alcoià, Jordi Gil.
—Com és que hi havia tant de material inèdit, per què no el va arribar a publicar?
—No en tinc cap resposta. La primera referència que vaig trobar de l’Ovidi poeta va ser una entrevista que li feren el 1974, on explicava que tenia pensat de publicar un llibre de poesia, ‘Millor boig que viu’, i que havia demanat a Estellés que li fera el pròleg. A partir d’eixa referència, vaig començar a capbussar-me en les caixes amb material inèdit d’Ovidi. Vaig trobar-hi aquest poemari, i em va sorprendre veure que ell escrivia poesia com ho fa un poeta que té pensat de publicar els seus poemes, és a dir, que té un títol, una dedicatòria i un cos de poemes. Això ho va fer amb tots els reculls de poemes. El 1985 va publicar-ne un, ‘Dels quaranta estant’. Per què no va publicar més poesia? D’una banda, davant tota la capacitat que tenia de fer cançó, cinema i teatre, potser no despertava l’interès de les editorials; i d’una altra, pense que escrivia poesia pel gust d’escriure’n, sense cap més intenció.
—La seva faceta de poeta és la més desconeguda i la més íntima, també.
—Els seus textos per a cançó i els seus poemes tenen uns temes comuns. Hi ha cançons que parlen de la lluita de classes i hi ha poemes que parlen de la lluita de classes; hi ha cançons que parlen de la mort i hi ha poemes que parlen de la mort. Però moltes vegades en els seus poemes hi trobem coses que l’Ovidi no cantaria mai. Sí que té cançons d’amor, però són molt poquetes. En canvi, té molts poemes d’amor dedicats a les seues parelles, a Montserrat, Marta, Neus… Eixes coses l’Ovidi no les canta en una cançó. També hi ha poemes dedicats a les seues filles, mentre que són molt poques les cançons on en parla. Hi ha uns temes, els més personals i vinculats als qui estima, que són difícils de trobar en les seues cançons.
—Al llibre expliqueu la relació d’Ovidi amb els seus poetes preferits, com ara Salvat-Papasseit o Sagarra. I dediqueu un capítol sencer a la seva relació amb Estellés. S’estimaven molt.
—Entre ells hi ha una coincidència d’origen que fa que tinguen un sentiment especial l’un per l’altre: tots dos vénen d’una família humil de treballadors. Són de família pobra, viuen la postguerra i tots dos, en certa manera, creuen que la poesia és una via de transformació social. Estellés escriu poesia i l’Ovidi canta els poetes perquè pensa que el poema pot transformar la societat. El 1972 cau a les mans d’Ovidi el primer llibre que llegeix d’Estellés i posa música al primer poema seu, ‘Els amants’. Això fa que tinguen l’oportunitat de conèixer-se i que vagen teixint una forta amistat. De fet, més que amics es consideraven germans. Estellés parla de ‘el meu germà Ovidi’ en els seus poemes, i Ovidi també li escriu poemes –al llibre n’he recollit tres– on parla de ‘el meu germà Estellés’.
—L’Ovidi deu tenir part de culpa de la difusió d’Estellés.
—Estellés ho reconeixia en algunes entrevistes: ell era un poeta sedentari. Després de la seua jornada de feina al diari, anava cap a casa i escrivia poesia. N’escrivia molta, i d’aquesta se’n publicaven alguns llibres. Però ell no feia recitals en públic. És gràcies a l’Ovidi que a mitjan dels anys 1970 l’Ovidi s’endú Estellés a l’escenari i el recita en les seues actuacions. Estellés reconeix que per primera vegada té l’oportunitat que els seus poemes siguen llegits davant de centenars de persones. D’aquesta manera, deixa de ser un poeta sedentari i passa a ser un poeta que és escoltat pel públic. I, a banda dels recitals, l’obra d’Ovidi és plena d’obra d’Estellés, va enregistrar-ne molts poemes.
—Tituleu el llibre ‘Un obrer de la paraula’. Ho era en tots els vessants…
—D’una banda, el concepte ‘obrer’ és perquè venia d’una família treballadora, i abans de dedicar-se a la cultura va fer més de trenta-sis oficis. A més, quan va arribar a fer cultura, no ho va fer només centrant-se en un camp, sinó que va fer cinema, teatre, cançó, poesia; fins i tot els últims anys s’introduí com a ajudant de direcció de teatre. I ‘paraula’ perquè, al cap i a la fi, tot allò que feia en tots els camps dins la cultura era expressar-se a través de les paraules.
—Ja devíeu estar força amarat de l’Ovidi. Què heu descobert fent aquest llibre?
—Que l’Ovidi es pot definir com un creador en majúscules. Fa cançó, cinema, teatre… I descobrisc l’Ovidi poeta, el vessant més desconegut. Juntament amb aquest vessant de poeta, el llibre també permet conèixer la persona a través de les cites dels seus amics i d’ell mateix. Barrejant persona i poeta, he descobert que era algú amb un gran sentit de l’humor i això ho transmetia també amb la seua poesia, cosa que és difícil.
—També sou alcoià. El vau conèixer en vida?
—Sóc de la generació que no el va conèixer en vida perquè a casa no se l’escoltava ni ens en parlaren a l’escola. El descobrisc quan ja és traspassat, en un acte a Alcoi per a commemorar-lo. Allà l’escolte per primera vegada, i a partir d’aleshores m’endinse en la seua obra. D’alguna manera, quan es mor l’Ovidi neix un mite: aquell cantant que ho va tenir molt difícil per a gravar discos i que tenia necessitats. I després, gràcies a tots els homenatges i records, Ovidi ha acabat esdevenint un clàssic. Jo sóc dels qui coneix el mite quan ja no hi és.
(Fotografia de Verónica Lorenzo, publicada a Vilaweb)
La col·lecció de gravats que l’artista ollerià Jordi Albinyana ha creat en homenatge a Ovidi Montllor, en la producció de la qual hi col·labora VilaWeb Ontinyent, es presenta aquesta setmana a València, amb una exposició a la seu de la Societat Coral el Micalet. Són deu gravats inspirats en deu de les cançons més emblemàtiques de l’actor, poeta i cantant alcoià, de qui es commemoren els vint anys de la seua mort.
