Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Deu ser bon temps per llegir o rellegir Homenatge a Catalunya de George Orwell.

Escrit el 1938 no va ser fàcil publicar el llibre, inicialment en anglès. La traducció catalana és de Ramon Folch i Camarasa i ha estat republicada recentment i oportuna.

M’ha semblat molt actual la introducció que va fer Lionel Trilling, escriptor i crític literari de New York, un intel·lectual liberal que va compartir The Partisan Rewiew d’orientació marxista però no leninista  i declaradament anti-stalinista amb intel·lectuals coneguts com: Daniel Bell, Paul Goodman, Dwight Macdonad, Susan Sontag.

Una política que se suposa a l’abast de tothom és una cosa relativament nova al món. Encara no en sabem gran cosa. I la majoria de nosaltres no ens hem mostrat massa afanyosos d’aprendre’n. En una política suposadament apta per a tothom, les idees i els ideals tenen un paper important. I els qui atorguen un valor preferent a les idees i als ideals mai no hem acabat d’aprendre que, justament p

erquè actualment posseeixen força, hi ha una connexió directa entre llur poder i una altra mena de poder, el vell, desvergonyit i cínic poder de la força, que sempre ens sorprèn. L’ús intensiu de la força pura per part del comunisme era perfectament clar ja fa anys, però a molts de nosaltres ens resultava impossible d’admetre-ho perquè el comunisme era una crida coratjosa a l’amor que sentíem per les idees i els ideals. (…)

El llibre d’Orwell, en un dels aspectes més significatius, ens parla d’aquest desencís respecte del comunisme; però no és pas una confessió. Dic això perquè és una de les coses positives importants que es poden dir d’Homenatge a Catalunya…(p:6-7)

Orwell ens allibera. Ens diu que podem comprendre la nostra vida política i social només mirant al voltant nostre, ens allibera de la necessitat de drogues interiors. (…) Orwell obra l’efecte de fer-nos creure que podem esdevenir plens membres de la societat d’homes que pensen. per això és una figura per a nosaltres. (p:13)

Orwell era sensible a les veritats de més d’una mena, a les veritats amargues, erudites, dels temps moderns, i, alhora a les veritats més simples i més antigues (…)  En el món contemporani és difícil trobar personalitats anàlogues a la d’Orwell. Hem de cercar homes que tinguin un vigor intel·lectual considerable però que no se sentin còmodes en al vida institucionalitzada de la intel·lectualitat; que sentin simpatia per un temps passat i més simple i servin una consciència orientadora de la vida ordinària de la gent, sense el més mínim toc, però, de la malícia sentimental del populisme; que sentin una viva simpatia pels llocs comuns i que tinguin un sentiment directe, descarat, de la nació, o fins i tot que l’estimin amb amor conscient. (p:14-15)

Tot això em duu a pensar en els polítics que poden conduir el procés de Catalunya. Avalem els qui tinguin vigor intel·lectual considerable però que no se sentin còmodes en la vida social institucionalitzada. Els hi ha entre els que estan a primera fila i entre els que obren noves files. I no en volem un, salvador de la pàtria. En vàrem tenir un que ens va dur la pau -deia la meva pobra mare que va patir els anys de guerra amb 13 anys- la pau del silenci i la por (Raimon) per les execucions criminals i la repressió del pensament. Vàrem fer els elogis d’un monarca sense ser monàrquics atribuint-li mèrit a un home covard i vividor com ha quedat ben palès. N’hem tingut un altre que ha actuat amb talla política però acomodat institucionalment tants anys ha fet negocis per a tota la família i va deixar fer als prenafetes,  delaroses, gomissons i interessats similars.

Per això calen diferents opcions polítiques i no cal fer partits i partidets familiars. Per què no es pot fer una relectura d’idees i ideals i reescriptura de pràctica política amb les orientacions polítiques històriques. Totes mal gestionades (el vell, desvergonyit i cínic poder de la força) pels interessos egoistes de guany econòmic, de prestigi social i de poder polític que s’apuntalen els uns als altres amb complicitat sense mida.

El liberalisme té la seva part de raó per equilibrar el sistema productiu i els preus… però es fa trampa. Els trusts i càrtels controlen els preus i al producció, ara la més bàsica, l’alimentària.

El capitalisme pensat per al creixement continu de la producció i del benefici ha necessitat guerres per obrir nous mercats i nous territoris de matèries primeres. Ara  són guerres armades a d’altres territoris (model USA el s. XX) i ja es maten ells, o guerres econòmiques, altra vegada Europa ocupada  per la indústria alemanya amb el col·laboracionisme francès per protegir la seva agricultura i indústria alimentària.

El socialisme reclama repartir els beneficis del treball front a la usura del capitalisme però ha creat la classe política privilegiada.

El comunisme és el cooperativisme al màxim nivell però s’ha aplicat amb centralisme autoritari abusiu i sense llibertat de pensament.

L’anarquisme o sistema en que cadascú ha de començar per governar-se ell mateix perquè és responsable de tot el món. No vol govern que el disciplini perquè ja es disciplina un mateix. Però no podent desenvolupar el cooperatvisme, va fer ús del terrorisme i va caure en total desprestigi.

Necessitem que hi siguin tots aquests partits i no algunes “baratijas” sense ideologia com ciudadanos o parits de la senyorita lista com progressitos democráticos o els populistes que enganyen la gent més senzilla. El pitjor mal són els partits sense ideologia construïda, ocasio d’oportunistes incompetents.

Recuperem les ideologies clàssiques, actualitzem-les  amb les necessitats actuals i posem-les totes al govern segons la proporció que els donin els ciutadans en una elecció no basada en la inversió econòmica en propaganda. Serà la millor manera de controlar desviacions i evitar oportunismes de rebaixa.   Martí Teixidó