Poc dies després el diari escocès NewsNet va publicar el mateix editorial però traduit a l’anglès: 20 reasons why I am independentist. I des d’aleshores l’he anat veient per diversos llocs republicat.
Ara, però, la meua sorpresa és la polèmica que una traducció russa està creant a Moscou. Fa uns dies el conegut historiador de Sant Petesburg Daiel Kotsiubinsky va publicar al seu bloc la traducció russa de l’article ???????? ???????????, ?????? ? – ???????? ????????????? relacionant la situació de la seua ciutat amb Moscou. I se n’ha organitzat una de bona, amb debat inclòs a Ràdio Moscou. On per cert diuen que el meu article és un ‘catecisme separatista’.
Caram. Realment això de la globalitat és ben sorprenent…
Òbviament vaig acceptar encantat. Un honor. A la mateixa hora es van fer concentracions en moltes ciutats del país però llegir allò precisament a Sant Jaume tenia un no se què especial, del qual vaig gaudir malgrat l’enorme fred que fèia.
Ara l’ANC ha fet públic aquest vídeo amb diverses imatges de les concentracions del dia, inclosa la lectura del manifest. Ací el teniu.
Com que nosaltres estem escrivint la història, nosaltres com a poble vull dir, potser hauríem de plantejar-nos un recull de portades de VilaWeb. Si mai ho fem aquesta d’avui en serà una.
Vaig ser un fan de Lance Armstrong. Ho vaig ser durant anys. Em captivava la seua forma de córrer i la seua història. Aquella batalla d’èxit contra el càncer, aquell posat discret, aquella solidaritat, aquella calma amb la qual s’expressava. Aquella expressió de duresa mentre enfilava els Alps, gegantins.
L’any que el Tour va fer parada a Barcelona vaig baixar de bon matí a la carretera d’Arenys amb els meus nebots i les meues filles. Plovia a bots i barrals però no importava. Ens vam apostar a l’estació del tren que té un reblanell una mica elevat sobre la carretera. Volia veure passar la cursa i allà al mig volia veure l’home de groc. Tot baixant la riera vaig explicar als xiquets qui era aquell monstre de l’esport que anaven a veure amb els seus propis ulls i els vaig ensenyar el crit de Go! Lance! Go! que tots, a cor, vam bramar en veure’l passar furtivament al mig del pilot.
Ho explicat altres vegades: el ciclisme era un dels meus esports preferits. Veure el Tour, sobretot les etapes de muntanya m’era un alicient cada juliol per escapar una miqueta de la feina i tombar-me davant el sofà. El dopping me n’havia anat allunyat, poc a poc però supose que necessitava creure-hi de nou i que per això em vaig deixar enganyar més fàcil pel texà de Girona. Hauria volgut tant que la seua història fora de veritat…
Aquesta setmana no he volgut ni mirar l’entrevista que li han fet. Em sent enganyat i burlat. Enganyat en la meua estima pel ciclisme i l’esport, en el meu respecte a aquell que pensava que era un atleta únic.
Però sobretot em retrec aquell matí a Arenys. Haver enganyat als meus xiquets. Haver-los fet somiar en un trampòs, haver-los fet imaginar que aquell indecent sense cap estatura moral era digne de la seua admiració infantil.
Quan escric aquest article falten encara unes quantes hores per al futbol. Vostè, lector, ja l’haurà escoltat quan el llisca. Jo també. I molt probablement tots dos ho haurem fet amb LaTdp, el programa de Joaquim Maria Puyal que ahir va complir dues mil retransmissions.
Poca broma dues mil retransmissions. Malgrat l’aparença, el periodisme fonamentalment és una art lenta. Molt lenta. Que ha d’anar entrant a poc a poc en el lector. Però igual com ho és de lenta ho és de permanent: quan se t’instal·la a dins teu ja és indissociable per sempre més de la teua vida.
Un dels meus primers mestres en l’ofici sempre em deia que això del periodisme era com entrar a casa. Saps que la gent t’ha fet teu quan entra sense por perquè sap de sobres on és l’interruptor de la llum –ell sostenia la teoria que saber on és l’interruptor de la llum és el que marca la diferència entre el confort i la incomoditat…
A través de dues mil retransmissions Puyal i la seua gent s’han convertit en això. En una peça còmoda de la nostra quotidianitat, en un espai de privilegi que durant tres hores ens aïlla del que ens preocupa o que ens inquieta. Bàsicament això és cosa del Barça, és clar. Però LaTdp hi ajuda molt.
Tant, que crec que cadascú de nosaltres té un munt d’anècdotes i records relacionats amb la ràdio i la veu del Puyal. I no sempre relacionats amb el joc de l’equip. Aquesta és precisament la grandesa, arreu del món, dels grans programes. Que recordes la teua vida a través seu.
I així jo recorde aquell gol d’Iniesta a Stanford Bridge perquè em vaig posar a donar cops furiosos a la taula de casa, fins fer-me mal. La Mavi Dolç estava morint-se a l’hospital mentre jo escoltava el partit, que era el primer que ella ja no podia ni tan sols oir. I vaig cridar amb ràbia el gol, plorant, perquè de fet cridava més que un gol. Aquell ‘Don Andrés!’, ‘Don Andrés!’ trencat de la seua veu va ser capaç de treure un doll de sentiments que jo no sabia ni que tenia a dins però que necessitaven una excusa per a baixar com una rierada.
(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)
Per això m’ha alegrat trobar aquestes entrades del bloc Musicalmente incorrecto, que són dedicades al senyor Cao i les seues músiques, amb la possibilitat i tot d’escoltar diverses cançons. Gaudiu-ne…
Se m’ha passat per alguns dies però crec que hauríem de commemorar (l’Ateneu?) la revolta trentista de Bétera.
En el marc general de la insurrecció anarquista el dia 10 de gener del 1933 Bétera es va sumar al que es va conèixer com la revolta trentista. A les quatre del matí el “trenet” de València va ser tirotejat i un dels ponts de la Providència va ser volat amb explosius. paral·lelament es van tallar les comunicacions telefòniques i telegràfiques. A continuació, els insurrectes, que havien segrestat l’alcalde, cremaren l’arxiu i es disposaren a atacar la casa de la Guardia Civil, fins que l’arribada de tropes de la Guardia Civil de València va trencar el setge. La repressió va ser immediata i la Guardia Civil entrà d’una manera salvatge al local del sindicat, trencant-ho tot, on van trobar cinc pistoles, set carrabines, una escopeta, divuit cartutxos de dinamita, cinc bombes de mà, munició, metxes, etc,… (segons la nota oficial de Govern Civil, que també parla de la detenció de divuit persones entre les quals hi havia l’alcalde, dos agutzils i dos vigilants). Les fonts anarquistes esmenten tretze detinguts aquell dia, descomptant l’alcalde i els vigilants, i tretze més en dies posteriors, els quals van ser fortament torturats i apallissats.
La crema de l’arxiu, comprensible en el moment, ha representat un greu problema posteriorment a l’hora de fer la història del poble. Moltes dades s’hi van perdre per sempre.
Aquesta insurrecció hauria de ser recordada, sobretot per a no perdre la memòria històrica de la forta presència local de l’anarcosindicalisme. Bétera va ser durant la república un poble fortament dominat per la CNT i a l’inici de la transició de fet pràcticament només la CNT tenia una implantació clara al poble. Tots, de fet, en vam formar part en un moment o un altre, encara que el sindicat es va desfer molt ràpidament per la seua incapacitat d’adaptar-se als nous temps. Encara avui la bandera roja i negre oneja a l’edifici però ja està tan trencada pel pas dels anys que és un símbol del que podia haver estat i no fou.
Per a mi el seu nom està lligat a l’espectacle teatral que més m’ha impactat en la meua vida. Aquella ‘La nit de les tríbades’ que es representava a Barcelona, al vell Teatre Lliure, el 1978.
Va ser la meua primera nit de teatre a Barcelona. Hi vam pujar un grup de companys de magisteri per a una espècie de viatge inicíatic.
El tren tardava tota la nit, supose que vam agafar el més barat de tots. I vam passar un quants dies per Barcelona, allotjats en un col·legi o alguna cosa així. Em falla la memòria de coses però recorde perfectament que vam anar a Blanquerna a veure algunes classes i que vam acabar una nit al Lliure mirant ‘La nit de les tríbades’. L’escenari era al bell mig de la sala, envoltat per espectadors, cosa que no havia vist mai. I vaig quedar fascinat, enlluernat, amb aquella obra.
A l’eixida vaig comprar el llibret de l’obra i durant molts anys el vaig tenir en un lloc destacat de casa. Per a recordar, tant com fos possible, aquella bellesa dura, aquella enorme sacsejada intel·lectual de la qual participava la Lizaran…
El tancament de la llibreria Catalònia fa mal. Ens fa mal als clients, que perdem una passejada regular, remenar les estanteries, trobar allò que estem buscant. Però crec que fa mal també a la ciutat i la cultura. Barcelona hauria de poder sostenir una nau capitana com és aquesta, amb una història senyera. Que una llibreria tan simbòlica i bona com ha estat la Catalònia haja de tancar les portes és un senyal terrible. I que siga substituïda per una multinacional del fast food és un escarni. Ho haurem d’assumir, però: si els números no ixen poca cosa s’hi pot fer. Però dol i fa molt mal. Com va doldre el tancament d’Ona o el d’Ancora y Delfín, per dir-ne només dues.
Dol i fa mal encara més perquè aquest tancament esdevé un símbol de les dificultats de les llibreries catalanes independents. Unes institucions aquestes, unes empreses, que cal recordar que van jugar un paper essencial en la creació de la potent societat civil del país, d’Alacant a Perpinyà, però que el país ara pel que es veu no les sap mantenir. O no pot. O una barreja de les dues coses.
La qüestió, però, és que espais com aquests han d’existir i són necessaris. No sé si estem parlant de les llibreries, com les hem entès fins ara. Perquè no parle només ja de llibres. Parle d’això que els americans en diuen ‘tercers espais’, indrets, cases, llocs, oberts a les arts però amb ofertes múltiples i que són fonamentals per a reforçar territorialment la cultura, qualsevol cultura del món. Per a fer-la capil·lar al territori que li pertany. Si desapareixen on comprarem llibres, o discos, on trobarem informació sobre la cultura catalana, on dialogarem sobre èxits i fracassos?
Les ciutats grans i mitjanes necessiten aquests espais en qualsevol país del món avui. Però per a la cultura catalana, sotmesa encara a la diglòssia envers l’espanyol i el francès, aquests indrets són simplement intocables. Sagrats. I per tant hauríem de fer tots, cadascú des de la nostra responsabilitat quotidiana, una reflexió per a entendre com podem mantenir-les i encara fer-les créixer. Perquè no només està en joc el negoci d’unes persones. No ens enganyem…
Estic molt content. Hem aconseguit que Barcelona celebre Fuster amb la dignitat que havia de fer-ho com a ciutat cap i casal de la cultura catalana. Però a més estic content perquè m’ha semblat intuïr un canvi d’intencionalitat en alguns sectors de la ciutat.
Barcelona ha estat tímida, per dir-ho de forma suau, amb el seu rol de capital. I ara detecte una certa intenció de deixar de ser-ho. D’assumir sense complexes la realitat que té. Ser el delta de la catalanitat, en expressió no sé si de Jaume Ciurana o de l’alcalde Trias, assumir que és el port d’eixida global per a la nostra cultura.
En definitiva això que Fuster, fa molts anys ja deia que havia de ser. Bingo!
Així que el matí de Reis esdevé un festival de rialles, anant tota la parentela pis a pis a obrir obsequis i especialment a gaudir del somriure i les emocions dels més menuts, de les més menudes en el nostre cas.
Un bon esmorzar a ca la meua germana, que sempre fa un pastís especial, és el col·lofó d’un dia que esperem una mica tota la resta de l’any i que sempre, ai, passa més ràpid que no voldríem.
Ho fa amb exemples que van de cellers d’Alacant a cellers de Montpeller, amb comentaris xerrats i viscuts, amb detalls sorprenents -com fan vins iguals en territoris separats per quilòmetres i fronteres artificials. Ens retorna el paper dels almogàvers en la implantació de determiants vins del nostre país i ens assenyala al peu del Montgó el primer indret de la mediterrània occidental on es va plantar una vinya. Ens ensenya massos que segueixen sent cases romanes. I camins que van obrir les legions i que disfressats de rutes modernes perviuen i segueixen definint la nostra existència.
Jo no sóc persona massa de vins. Però escoltar el Joan és sempre apassionant. Especialment per a gent com jo que apreciem tant el passat llunyà, la petjada de Roma, aquella edat mitjana gloriosa. Que Patraix ho siga per Patras, que el castell de Bétera i el d’Atenes tingueren el mateix rei i senyor, que una ampolla del millor vi valencià siga un record del nostre passat a Sicília…
A voltes el present aquest que vivim tant intens no ens deixa veure el passat que reclama repòs. Per això és sempre tan agradable passar-hi una bona estona. En el passat, vull dir.
(Ací hi ha la crònica de l’Albert)
I n’estan venent molt. I fan la publicitat en flamenc, és clar, aquesta d’ací al costat: ‘Ons vakmanschap drink je met verstand’. I encara més. Afegeixen la referència a Barcelona perquè no quede cap dubte que Freixenet ve de la terra que, com Flandes, cerca la independència.
D’aquest boicot que afavoreix Freixenet, però, encara no he vist a ningú dir res. A ningú de la gent del cava, vull dir. Curiós.