Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Vaig ser un fan de Lance Armstrong. Ho vaig ser durant anys. Em captivava la seua forma de córrer i la seua història. Aquella batalla d’èxit contra el càncer, aquell posat discret, aquella solidaritat, aquella calma amb la qual s’expressava. Aquella expressió de duresa mentre enfilava els Alps, gegantins.

L’any que el Tour va fer parada a Barcelona vaig baixar de bon matí a la carretera d’Arenys amb els meus nebots i les meues filles. Plovia a bots i barrals però no importava. Ens vam apostar a l’estació del tren que té un reblanell una mica elevat sobre la carretera. Volia veure passar la cursa i allà al mig volia veure l’home de groc. Tot baixant la riera vaig explicar als xiquets qui era aquell monstre de l’esport que anaven a veure amb els seus propis ulls i els vaig ensenyar el crit de Go! Lance! Go! que tots, a cor, vam bramar en veure’l passar furtivament al mig del pilot.

Ho explicat altres vegades: el ciclisme era un dels meus esports preferits. Veure el Tour, sobretot les etapes de muntanya m’era un alicient cada juliol per escapar una miqueta de la feina i tombar-me davant el sofà. El dopping me n’havia anat allunyat, poc a poc però supose que necessitava creure-hi de nou i que per això em vaig deixar enganyar més fàcil pel texà de Girona. Hauria volgut tant que la seua història fora de veritat…

Aquesta setmana no he volgut ni mirar l’entrevista que li han fet. Em sent enganyat i burlat. Enganyat en la meua estima pel ciclisme i l’esport, en el meu respecte a aquell que pensava que era un atleta únic.

Però sobretot em retrec aquell matí a Arenys. Haver enganyat als meus xiquets. Haver-los fet somiar en un trampòs, haver-los fet imaginar que aquell indecent sense cap estatura moral era digne de la seua admiració infantil.