El passat llunyà
Ho fa amb exemples que van de cellers d’Alacant a cellers de Montpeller, amb comentaris xerrats i viscuts, amb detalls sorprenents -com fan vins iguals en territoris separats per quilòmetres i fronteres artificials. Ens retorna el paper dels almogàvers en la implantació de determiants vins del nostre país i ens assenyala al peu del Montgó el primer indret de la mediterrània occidental on es va plantar una vinya. Ens ensenya massos que segueixen sent cases romanes. I camins que van obrir les legions i que disfressats de rutes modernes perviuen i segueixen definint la nostra existència.
Jo no sóc persona massa de vins. Però escoltar el Joan és sempre apassionant. Especialment per a gent com jo que apreciem tant el passat llunyà, la petjada de Roma, aquella edat mitjana gloriosa. Que Patraix ho siga per Patras, que el castell de Bétera i el d’Atenes tingueren el mateix rei i senyor, que una ampolla del millor vi valencià siga un record del nostre passat a Sicília…
A voltes el present aquest que vivim tant intens no ens deixa veure el passat que reclama repòs. Per això és sempre tan agradable passar-hi una bona estona. En el passat, vull dir.
(Ací hi ha la crònica de l’Albert)