Que el nostre arc de triomf sigui fals – és a dir, no commemora cap victòria bèl·lica ni cap altre tipus de victòria -, sempre m’ha semblat un detall simbòlic. Avui el passeig de Sant Joan amb l’arc de triomf a contra llum era un bon lloc des d’on esperar la posta, al final de la manifestació.
Aquest setembre farà 20 anys, i en fa 9, haver d’estudiar l’ESO en un idioma desconegut no la va aturar. Amb el batxillerat acabat, la Hanan dedica actualment la major part del seu temps al voluntariat entorn l’esport que l’apassiona: el Korfbal. És jugadora de l’equip de sèniors i entrenadora de l’equip de cadets , del pre infantil i l’infantil. Els seus preciosos ulls, molt expressius, es mengen la pantalla quan ens parla des del documental Moviments GLOCALS, on n’és una de les protagonistes. Aquests dies podeu trobar-la, qualsevol tarda a la Plaça Trafalgar, amb la gent de La Rotllana. (segueix)
Després de 4 mesos d’haver arribat a l’Institut Barres i Ones i haver observat amb curiositat aquell esport estrany on noies i nois jugaven plegats, es va decidir a provar-lo. I ja no ha deixat mai de jugar-hi. Contenta i orgullosa d’haver jugat a la Copa Catalana, el que més la satisfà, però, és la seva tasca d’entrenadora. Entre els seus entrenaments, els partits i la tasca d’entrenadora té ocupades moltes hores a la setmana.
Està pensant en fer un Cicle Formatiu, potser es voldrà dedicar al Turisme. Al principi, quan va arribar amb 11 anys, pensava que no podria superar-ho. La tristesa per ser lluny de Tànger i de tot el que hi havia deixat, més les dificultats per estudiar en un idioma diferent semblaven un mur insalvable. Però no va ser així. El català li resultà molt més fàcil, d’entrada, perquè ja sabia francès. I té un record molt entranyable per al Quim i la Lluïsa, els seus profes del TAE: reconeix que en molt poc temps se’n va sortir amb les llengües – el castellà, un cop saps català, és molt fàcil! – i que apuntar-se al Korfbal va ser la seva millor inversió: això l’ha ajudat a conèixer gent, a agafar seguretat, conèixer altres llocs del país, fer amics…
Ara com ara no té encara massa opinió política, hi ha coses en les que encara no s’ha aturat a pensar, només sap que ella no ha tingut mai cap problema per ser nascuda a Tànger i viure a Badalona, com no n’ha tingut per jugar un esport amb nois i noies barrejats, malgrat ser musulmana. No hi ha res que li faci pensar en l’existència de cap xoc cultural, la seva família l’ha ajudat, amb la permissivitat, a obrir-se portes en aquest món esportiu, i creu que de la mateixa manera que ara no porta mocador i vesteix amb roba d’esport sense cap problema, tampoc tindrà cap problema quan decideixi posar-se el mocador, cosa que està segura que farà.
La Hanan és un exemple dels joves que sí estudien i també s’impliquen en la societat, des de l’associacionisme. Que sí aprenen l’idioma del país – en haver vingut d’un altre – i també dediquen hores del seu tempa al voluntariat actiu, en aquest cas esportiu.
Una bona jugadora, una bona entrenadora, una excel·lent conversadora, una simpàtica mostra dels joves sí i també (per contraposar-ho als ni ni)
La defininció de generació “ni ni” és poc precisa, i si bé és dramàticament tangible que existeix un nombre elevadíssim de joves sense feina ni perspectives de tenir-ne (podeu consultar les dades aquí), i que la indefinició sobre les expectatives de futur desmotiven en gran mesura la formació contínua, el terme “ni ni” referit a una generació que “ni estudia ni treballa” respòn a un imaginari sociològic (avalat per estudis i veus de referència) de jove desmotivat i nihilista, sense compromís ni capacitat reactiva que viu encoixinat sota la protecció de la família o abandonat a l’exclusió. Si a les veus alarmistes de catedràtics i estudis sobre la matèria s’hi sumen programes televisius com el reality show de La Sexta “Generación Ni-Ni” que estigmatitza el jovent i trivialitza els seus problemes, la conclusió és que aquesta generació – la majoria de joves – no s’interessen per a res, no es mouen i fan el dropo. (segueix)
Més enllà de les constatacions reals (endarreriment de l’entrada al món adult, precarietat i desmotivació entre els joves que ni treballen ni estudien) que poden arribar a ser molt dramàtiques (els joves són les principals víctimes de la crisi), l’imaginari de tota una generació de joves marcada pels valors del passotisme és totalment falsa: d’una banda perquè la situació de ni estudiar ni treballar no té perquè anar lligada a la falta de resposabilitat i de compromís social, i de l’altra perquè en tot cas conviuen realitats molt diverses dins la mateixa generació, i el nombre de joves motivats pels estudis i pel compromís social i/o polític és també molt remarcable.
La idea de l’apartat joves sí sí i també és fer visible algunes d’aquestes trajectories gens minoritàries de joves que, malgrat créixer en el context de crisi dins la societat líquida que ha trastocat els esquemes antics respecte al “què ser quan sigui gran”, estudien, potser treballen i, sobretot, es comprometen amb la societat des de l’associacionisme altruista, sovint amb intenció de transformar-la. Hi són, i en són molts. Cal fer-los presents en un moment en què la factoria ideològica televisiva imposa un pensament únic, reduccionista i estigmatitzant sobre els joves actuals: uns joves que es presenten com a egoistes, conservadors, apàtics, conformistes i gens compromesos, o que, el el cas que es rebel·lin, es presenten com a violents i destructors i encapaçoa de fer aportacions constructives.
Només perquè és un esport mixt ja crida l’atenció.
Les floretes de la Teresa Català arriben quan arriben, sempre interessants, emotives, esperançadores, amb reflexions per desgranar, una cops plenes de llum, d’altres amb ombres i la força per afrontar-les, i de vegades, també, amb molt dolor per trasnformar. I alguns dies et deixen sense paraules, com avui. Emoció, silenci d’impotència, desig de que altra vegada això només sigui un repte com els anteriors, un altre ensurt que segur es tornarà a superar. Desig, esperança i certesa que hi haurà més temps per donar-nos la mà…ganes de donar la mà, de ser-hi i acompanyar.
La myosotis m’atrau – és preciosa en la seva senzillesa – i no he parat fins poder tenir a casa una de les seves varietats, que l’espècie dóna per a molt. Aquesta que ens envia la Teresa és de la Cerdanya. Com que floreix primavera i estiu, ja frueixo del possible passeig plegades per embriagar-nos-en.
En anglès i altres idiomes es coneix com no m’oblidis (Forget-me-nots, nomeolvides).
Gràcies per no oblidar-te de nosaltres i seguir-nos oferint l’oportunitat de poder-nos donar la mà… (segueix amb la carta del 7 de juliol)
Càncer de mama. Metàstasi òssia.
Supervivència mitja: dos anys.
Un 20% dels casos supervivència als 5 anys.
Han passat dos anys…
Tinc dolor al pit. L’estèrnum. No em deixa respirar a
fons, tossir, mocar-me, escórrer el motxo, girar-me al llit.
Avui comprava rebaixes amb la Júlia, la mimava. No hi
seré. On anirà tot l’amor?
Les persones que viuen el seu dia a dia no entenen el
que visc. Jo sé que qualsevol dia, meu i de tothom, pot ser el darrer. I que
viure no és passar dies, sinó fer-los vida. Però sóc com el qui espera la
injecció letal. Tinc un horitzó limitat… Però no sóc en una sala d’espera grisa
i trista. Visc en família, en alegria. Gaudeixo del viure i de la vida. I no em
puc queixar de res.
Un dia somiava que em mataven. Em fotien un tret al
cap. I moria. Però el que em sorprèn del somni és el moment en que sóc
conscient que no hi puc fer res, que he de morir, que no hi puc lluitar ni
evitar-ho. No hi ha trampes a fer. No es pot comprar. No es pot suplicar. No es
pot guanyar ni un sol instant al moment precís. Entendre-ho en un somni …
Pum! I ja està. Adéu. No hi ets.
I on vas quan no hi ets? I deixes de ser quan no hi
ets?
Per que amoïnar-me per qüestions que tota la humanitat
ha viscut abans que jo i que tota la humanitat seguirà vivint després?
Perquè és humà. Pensem, creem, intuïm, valorem,
estimem, ideem… i ens trobem amb un mur, una paret on hi ha escrit “fins
aquí” amb lletres grans i vermelles.
I… hi ha darrera en aquest mur?
I quan penso això em sento fulla al vent, em sento
brisa entre els arbres, em sento gota en el mar. I vull deixar-me dur… No
patir. Confiar. Avui, viure en l’avui.
Avui hi sóc. Avui hi és en Pere, i l’Anna i la Júlia.
Avui hi sento, hi veig, puc escriure, puc riure. I doncs? Aniré a gospel i
cantaré al concert del divendres a la fàbrica de l’Anís del Mono. Aniré a la
perruqueria i aniré a depilar-me. Prepararé la bossa per pujar a Bellver.
Passejaré pels camps i faré fotografies. Pintaré vidre i faré el fatxenda
davant el “turista”… Viure´!
I és així, agafada al dia a dia com el demà deixa de
ser un interrogant o un dolor i esdevé un avui que es viu i supera.
L’avui és suportable, és ric, és joiós. El demà és massa reptador!
Tinc sort. Estic oberta a la transcendència. Deixo una
porta oberta dins meu i un interrogant l’empeny a obrir-se més… i intueixo
llum.
També vaig somiar, en temps de trobada!, que era una
noieta en una casa buida… Per finestres i porta entrava la llum. I res més.
Jo esperava.
Dins meu hi ha una noieta que espera en una casa
buida. No em cal res. Sols qui ha d’arribar. I jo obro la porta.
Per què en el dia a dia marxa tot això i m’omplo de
coses, pensaments, fers? Per què no puc mantenir-me sense res, esperant sols?
Ha parat el vent. Torna a fer xafogor. Voldria
trobar-me amb tu i estic aquí escrivint. Per a qui? Per a tu. Quins sentit
tindria si no? Tu, floreta, amic, amiga… companys de camí i de buidades.
On es recull tot l’amor vessat?
Hi ha un Petit Príncep que reculli llàgrimes, riures,
petons i abraçades? On és el planeta de la vida viscuda, donada, compartida?
“Dibuixa’m un xai… dibuixa’m un xai! “
Deixa estar la raó, la lògica, el pensament. Entra al
món del possible impossible. Deixa’t anar. Viu el que ets: una criatura. I dóna
la mà…
On és la meva mà?(la mà que m’ajuda, que em sosté, que
m’acompanya…) Això ho preguntava deu anys enrere. I la mà es multiplica
si jo m’obro. I hi ha moltes mans a prémer.
“Ralet , ralet, pren el dineret!” Pessigolles a la mà
de l’infant. Mà que agafa. Mà que dóna seguretat.
Tant de bo segueixi fent camí… i pugui donar la mà!
(Us envio una foto: una miosotis, a Cerdanya. Una floreta menuda però
preciosa…)
Teresa
Assegudes al Racó d’en Gual, a La Rambla, bevent aquell moment màgic del vespre acaronat pels acords i la veu del “Gra de Sorra” d’en Lluís Platero, la Núria Giol i jo, en un banc, creuàvem amistat i companyia amb el gest, la mirada i la paraula. “Has llegit el correu d’avui de la Teresa?”. Fa temps que la Teresa Català ens ha convertit (a molts) en les seves “floretes” i ens envia “floretes”. Escrits impressionants. (seguiex)
Jo, per no perdrel’s en l’aboràgine de la meva bústia de correu, els he
creat un filtre, i els deso directament en una carpeta que diu “floretes
de la teresa català”. Així m’asseguro que no se’n perd cap, i hi puc
passejar quan tinc una estona tranquil·la. El d’avui encara no l’havia
llegit. No. Fer-ho m’ha colpit en molts sentits, i la visió de la “No
m’oblidis” m’ha refrescat la memòria d’un deute: l’any passat, quan vam
celebrar els seus 50 anys, entre moltes altres coses li vaig dedicar aquestes paraules. I li vaig oferir una proposta: ja que ella no s’animava a obrir un bloc
per publicar aquests cartes, aquests tresors, ja podria fer-ho
obrint-li una secció al meu bloc. A ella sempre li sembla que el que
escriu “no és prou” per fer-ho públic obertament. Però tots sabem que
sí. Que llegir-la aporta molt, ajuda. Serà el meu regal, amb el teu permís!, i hi va estar d’acord. Ja ha passat més d’un
any i encara no ho he fet, de tant bé com vull fer-ho: com endreçar i
seqüenciar tant material acumulat i compaginar-lo amb l’actual? Un repte que vol hores tranquil·les d’un estiu desenfeinat, per exemple…
En Lluís ha repetit cançó, també repeteixen ballada, el concert s’està acabant. Allà
assegudes, emocionades, sentint aquella senzilla però sincera complicitat de quan es comparteix un profund amor per a algú, he pensat que de moment puc
deixar enrere tot el material “antic”, i, senzillament, començar amb la
carta d’avui, donar la mà. N’hi haurà moltes més, perquè la Teresa serà,
no en tinguem cap dubte, del 20%, i potser d’un altre % d’una nova
excepcionalitat que supera els 5. Comptem amb els teus escrits, com sempre, i al bloc a partir
d’avui. I en volem molts!
La Plaça Trafalgar és una referència de Badalona, d’aquelles que tothom hauria d’haver visitat com a mínim alguna vegada. Sempre em recorda els Carnestoltes dels Esplais de Badalona, i moltes mogudes ciutadanes. Té alguns inconvenients d’accessibilitat – és accessible però costa trobar per on – i la trobo poc permeable, massa segregada de l’entorn Torre Mena. Però és un espai ciutadà dels pocs que tothom ubica sense por a equivocar-se. Agradablement verda, fa les funcions de fita d’entrada, ben a prop de la cruïlla amb Santa Coloma i Sant Adrià, i al barri fa d’àgora. Un bon lloc on passar aquesta xafogosa tarda, i esperar i veure com s’acaba. (segueix)
He sortit aviat, avui, i la xafogor de la tarda m’ha fet pensar en far una mica de trampa: de Pompeu Fabra a Llefià amb Metro, bicicleta inclosa, i després ja faré la tornada. Però no, una avaria al transport m’ha obligat a bicicletejar una bona estona – menys del que sembla – travessant Pompeu Fabra i pedelant tota la carretera amb prudència pel Carril Bus fins arribar a la Carretera Antiga de València. Deunidó els edificis i espais referents que es passen: Regidoria de la Dona, Institut B7, Alberg, Pavelló Olímpic, Barri Congrés, Túnel del Passeig de La Salut, Torres de la Cros, pas sota l’ Autopista, l’edifici “mambo” i l’original escultura del projecte “Primeres Pedres” a la cruïlla dels 4 barris, tot en pocs minuts!
La Carretera Antiga de València s’ha convertit en un passeig viu i acolorit, la ubicació dels bancs concentra punts de trobada i conversa molt concorreguts, i s’hi respira un ambient molt ciutadà, molt cosmopolita. Per estalviar-me pujades passo com puc els trams de vorera estreta del final, – poc, però n’hi ha – i en arribar-hi, passat l’institut Barres i Ones i el Centre de Salut, enfilo les escales pel costat d’aquest singular camp de petanca-bar-club social on sempre hi ha tanta gent jugant a cartes. De baix estant, amb tants murs i escales, costa imaginar l’amplada i la verdor de la plaça, i la Torre Mena saluda l’arribada, amb la seva façana estrenada de nou, ben rehabilitada.
De lluny ja veig que la plaça és ocupada per fer-hi jocs, m’agrada. La cistella de korfbal em dóna la pista que això és cosa de La Rotllana, i aviat ho confirmo. La taula de pim pom, la xarxa del bólei, la taula on es juga a escacs, tot és ple de joves, alguns alumnes!, monitors, cares conegudes, cares saludades. Parlem de com és d’important ocupar l’espai públic amb jocs al carrer, i de com ho és jugar, jugar físicament, col·lectivament. La Rotllana ofereix aquesta oportunitat amb els jocs d’estiu a la plaça.
Busco la caçolada indignada, però avui no sona, i estic ben despistada, la xerrada de Manuel Delgado no és avui, que és la propera setmana, però sí que hi ha l’assemblea, com cada dijous a les 20h. Recordo que al plenari de Badalona som totes i tots es va comentar de fer-los una proposta, i decideixo quedar-m’hi. Per la Rambla de la Solidaritat baixa una llum immensa que fa brillar les bugambílies de la pèrgola, i el verd de les seves fulles em recorda aquella cançó de ” i és així el verd que m’agrada a mi”.
El sol, entre les palmeres, pinta colors i ombres, l’ambient és distès, jovial, aprofito per entrevistar la Hanan, i xerro amb alumnes, que trobar-me al portal de casa seva els fa gràcia . Gaudeixo la tarda. Unes quantes fotografies de racons singulars, del sol rere la Torre, els colors dels blocs de pisos, i m’assec amb els indignats per escoltar, i per fer-los arribar la proposta de BDNXTOTS. D’ençà que vaig fer aquell taller a l’acampada de la Plaça de la Vila, (fem plaça pública a la plaça pública) i d’assistir a alguna assemblea més, hi he perdut força el contacte. Però avui l’assemblea tracta punts de logística operativa immediata i després d’una hora veig que potser no és el millor dia per prendre la paraula. La companyia és grata, s’hi està bé, però es fa tard i enfilo el camí de tornada.
El camí és gairebé, fil per randa, el que vaig descriure a ciclant la ciutat, sinó que en arribar a la Rambla els acords d’en Lluís Platero m’han fet seure a la fresca i retardar l’arribada a casa. L’aire de mar ens abraça. De sota palmeres a sota palmeres, de Llefià a Baix a Mar, de jocs al carrer i assemblea a l’aplec ciutadà al Racó d’en Gual, convocats pels acords d’aquest infatigable cantautor local.
Quin plaer de ciutat, per totes bandes!
Aquesta tarda, per ser dijous, a Òmnium hi havia Xerrem, com sempre, però avui amb un berenar de “final de curs”. El XERREM és un programa que promou la CAL per ajudar als nous parlants de català a perdre la por a parlar-lo i a guanyar fluïdesa verbal, tot consolidant l’aprenentatge de l’idioma. Necessita voluntariat, local, i algú que se’n responsabilitzi, i a Badalona d’aquest aspecte se’n responsabilitza Òmnium, dins els plans que per a Llengua i Acollida s’han dut a terme impulsats per la Regidora de Convivència de l’anterior legislatura. (segueix)
M’agrada més quan les taules rodones tenen un sentit de diàleg, quan hi ha una qüestió a debatre sota diferents punts de vista, i es pot discutir. Però s’estilen més aquestes taules rodones que són com un aparador, i sota un tema, un títol, s’exposen diferents experiències que fan de mostraris. La d’avui ho era. És imoportant que la Secretaria d’Immigració del nou govern organitzi un acte dedicat a la desactivació dels rumors en la Immigració. I és important per Badalona ser convidats a la taula. Com a bona pràctica de la societat civil.
.
A deu minuts de casa, carretera enllà, un cop passada la Riera de Sant Jordi i l’estació del tren, en aquesta zona anomenada Les Mallorquines, el Turó, a la dreta, espera càlidament il·luminat, Em ve de gust enfilar-m’hi, avui, i recollir imatges de les figueres de moro, per mostrar-les als amics mexicans: allà en diuen “nopales” i se’n mengen les fulles. Les vaig poder tastar! (segueix)
Del Turó de Montgat en queda ben poca cosa, d’una banda va ser foradat per fer-hi el que ha estat el 1r túnel de la península ibèrica, amb l’arribada del ferrocarril l’any 1848. De l’altra, amb l’extracció sistemàtica de pedra es va perdre més de la meitat de la muntanya, s’enderrocà el castell, la capella de Sant Joan i va suposar la pèrdua de gairebé la totalitat de les restes ibèriques, romanes i medievals que hi havia. El poc que en queda està força deixat. Hi ha escales per pujar-hi, i s’hi pot trobar un monòlit commemoratiu del fet que el 26 de novembre del 1876, un grup de joves amants de la natura feren una excursió al cim del Turó i un cop a dalt decidiren fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques que fou l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya. Però tot plegat passa molt desapercebut, és brut, i contrasta molt amb la forma endreçada i polida com s’ha urbanitzat tot l’entorn de sota, vora les platges, enllaçant el passeig i la plaça.
La veritat és que el passeig m’ha suggerit moltes reflexions sobre com Montgat ha afrontat la seva complexitat urbanística, segmentada i inicialment polaritzada (Montgat del peix/Montgat dels fums, Montgat Vell/Montgat Nou), i sobre com ha evolucionat la seva cohesió. Hi havia un fil de pensaments al voltant de la desaparició de les fàbriques tant contaminants tocant a mar (Rio Tinto, Can Gallart i Can Barrau; la “legia” …) i la recuperació de les platges, sobre la vida a l'”altre Montgat”on hi tinc les arrels maternes. Fils de pensaments que s’esperaven per prendre forma en aquest apunt, però que el tràgic final del meu trajecte ha estroncat. Segur que hi haurà altres postes montgatines, i serà un millor moment per poder-ho desgranar.
Quan hi he arribat gairebé ningú entenia què passava. Només enllaçant les explicacions parcials i les conjectures de diversos badocs que, com jo, esperaven el desenllaç d’aquell “espectacle”, he aconseguit fer-me una composició més o menys complerta i ajustada dels fets. (segueix)
No es tractava de cap simulacre, com havia deduit una nombrosa part de
públic. Hi havia d’haver alguna raó que enllacés l’accident d’un xicot
atès per una ambulància del SEM feia força més d’una hora, -i que, per cert,
restava allà aturada, però no tothom sabia si era o no la mateixa, ni si que el xicot encara hi fos-, i tot aquell desplegament: una altra ambulància,
dos camions de bombers, la policia…i l’helicòpter. L’àmplia zona tallada i els avisos perquè la gent s’allunyés del la zona tenien una clara intenció: calia garantir un correcte aterratge de l’helicòpter. No s’havien produït més ferits, com especulaven alguns (donant per fet que altres joves haurien seguit jugant i tirant-se de les roques) ni es tractava d’un cas de dessídia de l’ambulància, que en més d’una hora no ha sigut capaç de traslladar al ferit… És sorprenent amb
quina facilitat es fabula sobre el què no se sap, amb quina lleugeresa
podem crear interpretacions vàries de la realitat, especialment quan no la coneixem tota sencera (ben pocs havien seguit la seqüència sencera…)
Segons sembla, pels volts de les 8 del vespre un jove ha patit una mala caiguda contra les roques. Si s’ha tirat de cap amb mala traça o si ha caigut accidentalment no se sap del cert, el cas és que els seus dos companys han pogut donar l’alarma – altrament s’hauria ofegat – i que ha estat molt dificultós treure’l i atendre’l: tot fa pensar que ha patit una lesió greu de la medul·la i que el seu trasllat en ambulància hauria estat, possiblement, massa arriscat.
Segons expliquen alguns observadors directes, el noi no mostrava cap tipus de sensibilitat de coll en avall. Al principi sembla que estava conscient, i no s’ha pogut saber si hi continuava, ja que no era prudent anar a fer el xafarder ni atabalar al personal de l’ambulància. El que és un fet és que el jove ha estat dins l’ambulància rebent les pertinents atencions fins que ha estat conduït, amb moltes mesures de control, fins l’helicòpter.
Els accidents – mortals o greus com aquest – em commouen d’una forma especial quan les víctimes són joves. M’imagino els joves, jugant, gaudint, i de sobte, en un segon, aquest canvi per a tota la vida. Si se’n surt i viu. He pensat en el programa l’endemà, que fa poc va tractar precisament aquest cas. També he pensat en tots nosaltres, el “públic”, en la nostra mirada en certa manera distant, fent fotos i observant-ho tot com si es tracté d’una escena cinematogràfica. I sobretot he pensat en uns pares, uns germans o una xicota, que avui rebran una tràgica notícia, potser molts quilòmetres enllà…
Desmuntar rumors des de la participació veïnal (segueix)
DESMUNTAR RUMORS DES DE LA PARTICIPACIÓ VEÏNAL
Dijous passat al Centre Cívic Torre Mena, a Llefià, es va celebrar la cloenda dels cursos formatius d’agents anti-rumors, i es va poder veure el resultat dels tallers de teatre que van formar-se per treballar aquests temes des de l’expressió corporal i la reflexió vivencial. Sempre que participo en aquest tipus d’actes m’agrada adonar-me de la quantitat de cares noves que hi descobreixo. També m’agrada trobar-hi cares conegudes, però sobretot m’agrada aquesta barreja. Som 220.000 veïnes i veïns, i tot i amb això massa vegades tenim la sensació que sempre som els mateixos els que ens trobem en segons quin tipus d’actes. I veure com es va ampliant la xarxa, i com s’hi van incorporant perfils diferents, més plurals, més transversals, intergeneracionals… això anima i demostra que la feina s’està fent ben feta. I posa en dubte aquell rumor sobre una mala convivència generalitzada a Badalona.
A la sala d’actes de Torre Mena vam poder gaudir i emocionar-nos amb el treball de veïns i veïnes d’ EUREKA (Grup de Gent Gran de Salut-Llefià), de Sant Roc i de La Colina, i també vam conèixer el treball fet per un grup d’AMICS (La Pau) i un de la Fundació La Salut-Alta. Sempre commou el poder del teatre quan es tracta de treballar emocions, i l’eficàcia de fer-ho amb persones que potser mai havien fet teatre. D’això es tracta el teatre social, d’apropar-lo a nous sectors com a eina expressiva i interpretativa per cosir fractures.
L’acte de dijous passat, on es va cloure el primer cicle dels cursos que han donat a 135 persones d’arreu de la ciutat, eines de reflexió i acció per desactivar els rumors que atempten contra la convivència en la diversitat, va tenir un caire molt veïnal. D’aquest tipus de participació veïnal que va molt més enllà de les organitzacions veïnals pròpiament dites, i que dóna la paraula a perfils diversos que conviuen gràcies a un objectiu dinamitzador. És el mateix que passa en certa mesura en les trobades on s’està preparant el contingut de la propera edició d’Els Colors de la tardor, i el mateix que hapassat als carrers de Baix a Mar, al celebrar-hi el “Dia Sense Cotxes, un dia per viure el carrer”: es pot comprovar que quan es posen les condicions, són desenes, centenars, els veïns i veïnes de totes les edats i condicions que independentment de la seva cultura associativa veïnal, són capaços d’articular una participació organitzada, altruista i molt comunitària, que transforma actituds de convivència.
Aquest és el camí, discret i laboriós: fer-ho des de la transformació d’actituds personals per incidir en les col·lectives, i per desmentir rumors basats en mentides. El de que a Badalona hi ha mala convivència generalitzada comença a ser ben difícil de creure.
Caminar va bé per esbargir aquella boira que de vegades s’instal·la entre l’ànima i la ment, per desgranar pensaments i, si convé, plorar una estona. El pretext de seguir les petjades del sol que es pon ha reactivat un hàbit massa oblidat que, de passada, em permet fer les paus amb la prescripció mèdica cardiològica de rigor. Caminar pel pur plaer de caminar i amb una mica de delit, sense rumb fix, deixant que la llum de la posta em vagi guiant les passes. Avui, carretera de Tiana amunt, a Montgat, fins “Les costes” (“Las costeras” de tota la vida), redescobrint entre altres paisatges Can Casanovas i la seva torre dels masovers, on, de petita, em trencava el cap imaginant quin tipus de mobles gastaven els seus habitants per ajustar-los a les parets esfèriques. (segueix)
Sortint del Manresà, per dins, m’he aturat una estona observant les cases del carrer honònim. Les que conserven l’alçada original i perviuen enclotades molt per sota el nivell actual del carrer són autèntiques peces de museu. Hi ha qui es pensa que aquest és un barri benestant, potser pels imaginaris que hi ha sobre el Districte 1r, potser perquè alguns habitatges construïts a partir que es desencallà el PERI tenen un aspecte modern, i en l’ època de la bombolla immobiliària devien adquirir preus de mercat. Però no, el barri és un barri de construcció molt humil. Obrer, amb habitatges adossats als tallers i fàbriques – alguns d’autoconstrucció – va ser un barri nascut com a tal amb la primera immigració, la dels “canareus”, ja que abans tot eren masies i conreus.
Ja a la carretera de Tiana, encara en terme badaloní, deploro aquest espai no pavimentat, que hauria de ser una vorera, permanentment bloquejat per vehicles aparcats. La mobilitat aquí és impossible per a tothom, i molt perillosa. Enfilo el que va ser durant molts anys el meu camí escolar – la carretera llavors començava uns metres més cap a Montgat i era vorejada de plàtans – i encara puc recordar les immenses coves, i els arguments del meu pare per fer-me perdre la por a les famílies gitanes que les habitaven. Jo era poruga de mena, exagerada. I ploranera fins al punt que em van “curar d’espatllat”, que una veïna que ens veia passar cada matí (devia se una curandera, i a casa no érem d’aquestes coses) no va parar fins dir que m’havia fet no sé pas quins encanteris per fer-me perdre tant de plor i tant poques ganes d’anar a escola.
Era un camí escolar costerut, i acompanyat d’herbes oloroses, flors i matolls. Abans que l’utopista en segellés l’esquerda, la Serralada començava a peu del barri, i la pendent cap amunt pintava un paisatge singular, on la “Escuela Nacional” i Can Casanovas casetes d’un pessebre. Can Casanovas, recuperat fa molts anys per al poble, combina la modernitat d’edificis i serveis amb els vestigis rurals de tota la vida: figueres, horts, i la misteriosa torre que va estimular la meva imaginació novelesca tota la vida.
Camino amb delit, i m’estranya no cansar-me: la pujada és d’aupa, i sense adonar-me’n ja soc al primer tram d’escales que porta fins dalt de tot del barri de Les Costes.
No puc evitar, en pujar l’escala, pensar en el vespre que vaig descobrir el Mont Pelat: el tipus de construcció, la vegetació, les escales… i l’alçada damunt la ciutat, tot s’hi assembla força. La diferència rau en què aquí les cases arriben ben bé fins al cim, i allà la muntanya és pelada de cases. Les Costes – abans en déiem “Les Costeras” – és el típic barri escarpat que segueix l’orografia de la Serralada, amb pendents gairebé impossibles, i carregat d’escales. Lluminós, airejat, i amb un conjunt de cases senzilles molts cops remodelades,
Per explicar el que tinc ganes d’explicar avui podria recórrer al celebrat apunt “lliçons d’un suc de taronja” o fins i tot al “desenfocant l’objectiu”. De fet us convido a llegir-los. Però intentaré dir-ho d’una forma més directa. (segueix)
A mi moltes de les coses que fan els diferents partits polítics diàriament (a banda d’accions de govern, ara parlo dels partits com a tals) em poden semblar bé o malament, fins i tot molt malament. Si hagués d’expressar cada dia la meva opinió i crítica a totes i cadascuna de les coses que ara aquest o ara aquell partit fa i diu, no tindria temps per fer res més. El meu llenguatge es tornaria àcid i mordaç, destructiu. Estaria a la que salta amb cadascun dels meus desacords i amb cadascuna de les seves pífies, desencerts, contradiccions i demagògies, exercint una pressió de desgast. Però no ho faig. Només si són coses rellevants, denunciables, i si té sentit fer-ho. No milito a cap partit polític – no ho he fet mai – i d’entrada no els puc demanar comptes de forma directa. No em sento còmode amb el llenguatge ni l’estil que els és propi, i m’estimo més jugar a l’estil i les formes constructives de la societat civil.
Els partits, crec, haurien de pensar-s’ho molt abans d’entrar a carregar contra les entitats que treballen en l’espectre cívic, plural i transversal. Les entitats tenen els seus mecanismes de participació democràtica – no totes amb la mateixa transparència, cert, i si és el cas caldrà exigir-la – i tenen les seves fórmules perquè els associats – més o menys plurals en quant a ideologia – se sentin representats per les línies d’intervenció de l’entitat. La interacció i la contaminació entre els dos móns han existit sempre, també la cooperació. És cert que hi ha moltes entitats polititzades que fan el joc a l’ombra – o que ho intenten – amb criteris partidistes. I és cert que una entitat, faci el que faci, entra en el joc polític. Però hi ha entitats, especialment transversals, que acullen associats d’un ampli espectre ideològic, i que tenen cura en no caure en els perills del joc partidista.
Em molesta molt el que fan alguns partits (no ho fan tots, però és una tendència de molts) quan apliquen a les entitats i associacions el seu estil i el seu llenguatge, i la seva fórmula d’anàlisi en clau de lluita gairebé sectària.
S’equivoquen rotundament quan intenten adjudicar filiació política a una entitat que no en té. Sovint m’imagino la lent amb què s’ho miren: “si no són meus és que són d’aquest altre”. Lamentable. Aquesta manera d’analitzar també contamina la pròpia societat civil, que pot demonitzar la filiació dels seus components, sobretot si formen part dels òrgans directius de l’entitat (portaveus, membres de junta, presidents etc), entrant en un joc gens saludable de desconfiances per por a la manipulació i a la instrumentalització.
Reconec que, pel que fa a mi, el tema ha arribat a obsessionar-me fins al punt de tenir una cura exagerada, extrema, en demostrar la meva no filiació, la meva no afecció a una formació política concreta. I conec des de dins l’esforç de moltes entitats per fer el mateix. Hi ha persones amb filiació política que tenen responsabilitats en entitats cíviques, i les representen en plataformes o fòrums diversos, i procuren separar bé les dues coses. Se’n surten millor o pitjor, hi ha de tot. D’altres, dimiteixen dels seus càrrecs cívics quan decideixen militar i responsabilitzar-se en accions de partits. Des de fora no sempre se sap llegir la separació. És important créixer en aquesta cultura. És injust que des de la societat civil es criminalitzi l’afiliació política, i és injust que des dels partits es desqualifiqui la no filiació de la societat civil, o se li adjudiqui filiació per fer-la entrar en el joc partidista. Són coses que vivim diàriament quan s’està treballant en plataformes ciutadanes plurals. I que en ocasions com el debat generat per la convocatòria de la manifestació del 9J es crispen i fan que alguns traspassin els límits.
Es pot estar en desacord amb les decisions d’una entitat com Òmnium, o de qualsevol altra entitat, es pot opinar sobre els seus encerts i desencerts, i es pot sentir desencís si l’entitat no ha actuat com algú esperava. Però cal tenir en compte que no es tracta d’un partit polític, ni d’una entitat partidista.
És una entitat amb milers de socis, socis i sòcies d’ideologia plural i de militància política diversa – o no militància – que té les seves línies estratègiques i els seus mecanismes participatius i de presa de decisions. Els encerts i els errors al llarg de la seva dilatada tasca de compromís proactiu, són valorats i analitzats pels socis tal com pertoca, en els moments i en els espais que pertoca. I poden ser valorats i criticats també per tota la societat, que té dret d’opinar sobre tot el que passa al seu voltant. Però mereix respecte, com qualsevol altra entitat, perquè està feta per voluntat d’una sèrie de gent associada.
I perquè, si ens carreguem la feina constructiva i aglutinadora, transversal, de la societat civil, què ens quedarà? És una eina massa valuosa per desprestigiar-la a la lleugera: enfortim-la amb encara més pluralitat i encara més transversalitat. I fem-la encara més útil per a la construcció nacional d’aquest nostre petit però complicat país.
Dijous em vaig despistar, i el resum mensual de juny es va esfumar per les ones cibernètiques. Comptant-ho bé, és el tercer mes que em passa… No hi té massa a veure, però publico el resum d’aquesta setmana (fins ara 2750 visites) que recull algunes de les lectures més llegides de juny, i hi afegeixo els récords del mes que en canvi no arriben a ser els més llegits d’aquesta setmana.