miozz mirades

Quan hi he arribat gairebé ningú entenia què passava. Només enllaçant les explicacions parcials i les conjectures de diversos badocs que, com jo, esperaven el desenllaç d’aquell “espectacle”, he aconseguit fer-me una composició més o menys complerta i ajustada dels fets.  (segueix)
No es tractava de cap simulacre, com havia deduit una nombrosa part de
públic. Hi havia d’haver alguna raó que enllacés l’accident d’un xicot
atès per una ambulància del SEM feia força més d’una hora, -i que, per cert, 
restava allà aturada, però no tothom sabia si era o no la mateixa, ni si que el xicot encara hi fos-, i tot aquell desplegament: una altra ambulància,
dos camions de bombers, la policia…i l’helicòpter. L’àmplia zona tallada i els avisos perquè la gent s’allunyés del la zona tenien una clara intenció: calia garantir un correcte aterratge de l’helicòpter. No s’havien produït més ferits, com especulaven alguns (donant per fet que altres joves haurien seguit jugant i tirant-se de les roques) ni es tractava d’un cas de dessídia de l’ambulància, que en més d’una hora no ha sigut capaç de traslladar al ferit… És sorprenent amb
quina facilitat es fabula sobre el què no se sap, amb quina lleugeresa
podem crear interpretacions vàries de la realitat, especialment quan no la coneixem tota sencera (ben pocs havien seguit la seqüència sencera…)

Segons sembla, pels volts de les 8 del vespre  un jove ha patit una mala caiguda contra les roques. Si s’ha tirat de cap amb mala traça o si ha caigut accidentalment no se sap del cert, el cas és que els seus dos companys han pogut donar l’alarma – altrament s’hauria ofegat – i que ha estat molt dificultós treure’l i atendre’l: tot fa pensar que ha patit una lesió greu de la medul·la i que el seu trasllat en ambulància hauria estat, possiblement, massa arriscat.
Segons expliquen alguns observadors directes, el noi no mostrava cap tipus de sensibilitat de coll en avall. Al principi sembla que estava conscient, i no s’ha pogut saber si hi continuava, ja que no era prudent anar a fer el xafarder ni atabalar al personal de l’ambulància. El que és un fet és que el jove ha estat dins l’ambulància rebent les pertinents atencions fins que ha estat conduït, amb moltes mesures de control, fins l’helicòpter.

Els accidents – mortals o greus com aquest – em commouen d’una forma especial quan les víctimes són joves. M’imagino els joves, jugant, gaudint, i de sobte, en un segon, aquest canvi per a tota la vida. Si se’n surt i viu. He pensat en el programa l’endemà, que fa poc va tractar precisament aquest cas. També he pensat en tots nosaltres, el “públic”, en la nostra mirada en certa manera distant, fent fotos i observant-ho tot com si es tracté d’una escena cinematogràfica. I sobretot he pensat en uns pares, uns germans o una xicota, que avui rebran una tràgica notícia, potser molts quilòmetres enllà…