miozz mirades

Amb el tema de la discapacitat als mitjans normalitzats (llibres, contes, còmics, tv, cinema, jocs…) de vegades passa allò de que convé que parlin de tu, encara que sigui malament. Com que partim de zero i és urgent sortir de la invisibilitat, qualsevol gest que mogui fitxa és benvingut. Més val poder criticar un anunci o una pel·lícula per com ho tracta, que no pas haver d’estar callat perquè no hi ha tracte. (segueix)

Albert Espinosa,
amb valentia i atreviment porta el tema de la discapacitat en general i
del retard mental en particular a la literatura, al teatre, al cinema, a
la tv.I ho fa des d’una mirada desacomplexada, amb caràcter jove, però
des d’un profund respecte: sap de què parla. Ho enfoca des d’una
normalitat que aclapara: sense demanar permís, sense haver de
justificar-se. Després es pot discutir el seu estil, la qualitat,
l’enfoc, si agrada o no agrada. Però una cosa no treu l’altra.

El fenòmen Polseres Vermelles
és el que l’ha consagrat definitivament en aquesta croada, però l’obra
que avui emet TV·3, “no em demanis que et faci un petó perquè te’l faré”
és molt més agosarada, en tractar directament el retard mental que és,
sempre, el més complex i el que més s’amaga. Precisment per fer el que
fa rep crítiques (hi ha creu que s’aprofita del seu dèficit per
aconseguir un èxit que no va d’acord amb el seu talent, com es pot
llegir aquí), però crec que la seva aportació és remarcable.

El dia 2 de juny del 1996 ho vam celebrar per primera vegada, ja fa 15 anys. La d’avui ha estat la setzena edició d’una iniciativa innovadora que va canviar moltes coses en la vida veïnal de les persones que habiten una zona de la ciutat que, pel fet de ser-ne l’anomenat “centre”, semblava que no tenien el dret a prendre el carrer i les places com a espai de trobada. (segueix)

Però no només va canviar això. Sota el paraigües d’aquesta proposta es
van crear nodes de col·laboració i intercanvi entre entitats de tota la
ciutat que no tenien experiència en treballar plegades, i es van teixir
complicitats per al present i per al futur. I d’altra banda, es va obrir
un important focus d’atenció, com a espai de reflexió, entorn la
humanització de la ciutat.

Quan es va començar a celebrar, per
iniciativa de l’Associació de Veïns, els carrers del centre –
especialment de la zona de Baix a Mar – eren un constant obstacle per a
la mobilitat, i l’ús que en feien els vehicles de motor els invalidaven
com a espai de veïnatge, trobada i convivència. Era abans de les obres
de remodelació del clavegueram, abans que es pavimentés a un sol nivell i
que s’instaurés la prioritat per als vianants. Era un temps en què les
voreres feien 50 cm, estaven en mal estat, i als carrers s’hi circulava i
aparcava sense cap restricció ni control. Era gairebé impossible
caminar-hi, i en molts casos l’abús i les situacions de perill eren un
impacte molt significatiu sobre la vida diària del veïnat de la zona.

La
idea s’inspirava d’una banda en la iniciativa de Fano (Itàlia) on el
Parlament Infantil havia aconseguit que un dia a l’any es tallés el
tràsit rodat de la ciutat i els carreres servissin com a espai de joc, i
de l’altra en la idea de recuperar el clima de les celebracions
estivals festives pròpies, tradicionals, dedicades al sant del carrer
(com havien començat a recuperar els carrers Sant Rafel, Sant Jaume,
Sant Pau, Carme…) o al voltant de les revetlles de finals de juny.

El dia sense cotxes, un dia per viure el carrer, demostra
que quan el cotxe no és el protagonista principal d’un espai ciutadà,
la vida veïnal, ciutadana, pot adquirir unes dimensions totalment
transformadores. (Recomano llegir carrrer del carme, transformacions que perduren). Hi passen coses que és impossible que passin quan el
carrer és dominat per la circulació o estacionament dels cotxes. La
majoria d’aquestes coses no passen soles (tret de la de sortir a prendre
la fresca i fer-la petar, o sortir-hi a jugar), perquè passin més coses
cal dinamització veïnal i empoderament del veïnat per activar iniciatives de
conivència, comunicació, de recuperació de memòria històrica del carrer, confecció
col·lectiva de decoració, organització de sopars, jocs, exposicions i
altres actuacions interactives i intergeneracionals. Amb tot l’aprenentatge participatiu, convivencial i de presa de decisions que això comporta…

Però perquè passin cal, primer, que la gent pugui
sortir al portal i aturar-se a xerrar amb les veïnes, els veins, cal que la
canalla pugui caminar i jugar sense anar arrambada a la paret, i cal que
tothom se senti part d’una col·lectivitat que es mira als ulls, se saluda i es parla a la cara. Una col·lectivitat amb dret a ocupar el carrer com a espai públic i propi que és, que senti que li pertany en aquest àmbit comunitari; i que té dret a fer-ne un ús
lúdic, cultural, convivencial. Col·lectiu. Encara que sigui de forma esporàdica.

Actualment es discuteix que com que molts d’aquests carrers són d’un sol nivell i
amb menys circulació, ja no cal que es digui dia sense cotxes, que n’hi
ha prou en conservar “un dia per viure el carrer”.

Però jo crec que
està bé no perdre aquest missatge de reivindicació, per recordar de què
estem parlant. I per mantenir viva una expressió que fa uns anys adquiria un caire oficial, si bé més enfocat a temes de medi ambient – el dia sense cotxes europeu – i va semblar 
que es convertiria en una oportunitat per estendre aquesta experiència
indiscutiblement positiva, a altres zones de la ciutat. L’aposta no ha
reeixit, i potser per això m’agrada recordar que són deures pendents i
que algun dia caldrà posar-s’hi.

En parlava a l’article “l’espai condiciona la trobada” fent referència a les reivindicacions a la Salut Alta.

Al voltant d’aquesta celebració, del seu potencial, dels seus arguments, dels qüestionaments que planteja i de les transformacions que comporta, hi ha tant a dir i tant a fer, que sap greu que acabi passant desapercebuda i valorada només com si fos una festa típica i tòpica de quatre veïns de carrer. Hi ha un alt valor afegit en tota aquesta feina que és – podria ser – una important aportació a una manera de fer les coses a la ciutat.

Gràcies a l’Associació de Veïns del Centre, i als veïnats implicats, per mantenir-la viva!

Un joc, un enginy, una imatge, una sorpresa, una màquina, una escultura, quelcom diferent…
Un repte, un desig, un impacte, un dubte, una il·lusió, una incògnita…
Habilitat, màgia, sort, casualitat?
Tot provoca mirades, somriures, ganyotes, rialles, i torna el joc.
Juaga ara!
Gaudeix, trobant perquè i a on riuen o somriuen aquestes persones.

Vic, juliol 2011, 20 anys del Guixot de vuit, Maria Valverde

Després de l’estada a l’Empordà, en un matí, dinar i sobretaula de treball  practicant gustosament associacionisme participatiu amb la gent d’Òmnium Badalona, tot degustant i digerint anàlisis i propostes per encarar amb encert i eficàcia els reptes del proper curs, tanquem la tarda a la Plaça de Vic, disposats a degustar i digerir  “un repte, un desig, un impacte, un dubte, una incògnita, una il·lusió”(text que podeu llegir aquí) en l’impressionant desplegament de ferralla interactiva que va fer el Guixot de 8 per celebrar el seu vintè aniversari.  (segueix)
Els colors del sol que es pon es pinten a les emblemàtiques i històriques façanes de les cases de la plaça, una placa plena de gom a gom de gent de totes les edats i de tota procedència,

Hi va haver un temps en què hauria volgut viure-hi. M’atreia l’amplitud, el sol, la verdor i aquest paisatge mig rural mig urbà que em semblava molt òptim per trobar-hi l’habitatge on fer la vida amb els fills. Molt més òptim que el que teníem llogat al centre de Badalona, al barri de Baix a Mar, una casa gran i antiga, en un entorn que m’estressava enormement i em complicava molt la mobilitat del dia dia amb criatures: (segueix)
un carrer gris i estret, sense clavegueram efectiu, sense ni una engruna de sol en tot l’hivern, sense cap parc proper, amb voreres de mig metre bonyegudes, intransitables, cotxes aparcats a tocar de la porta i un trànsit rodat de vehicles més semblant al d’una carretera que no pas als d’un carrer d’aquelles dimensions. Era un temps en què Badalona m’era molt  inhòspita, i Montornès, en canvi, m’oferia un entorn acollidor que anava més enllà de les meves obligacions professionals. Avui he enfilat la carretera de Font de Cera per tornar-hi, després de molts anys, per celebrar la jubilació de tres companyes de l’escola Can Parera. I ha estat des d’allà des d’on, avui, he vist pondre’s el sol.

Can Parera ha deixat una emprempta molt especial al meu cor i al meu bagatge professional, en aquest camí d’aprenentatge inacavable de l’ofici de ser i fer de mestra. No sóc sola a considerar la qualitat i la força del mestratge que aquesta escola ha impregnat en desenes de professionals que hem passat per allà. Força i qualitat embolicades en un clima de centre, en un ambient relacional d’equip, que no és fàcil de tornar a trobar. Indiscutiblement, fossin quins fóssin els plans per avui, calia fer un espai per arribar-se a Can Parera, i per ser-hi amb tots els sentits. Abraçar les companyes, retrobar-se, refer fils comunicatius, recordar, sentir l’absència dels qui ens han deixat massa d’hora i sentir la presència i la profunditat de tot el que ha anat molt més enllà del simple fet de coincidir treballant en un mateix lloc, per un mateix projecte.

He enfilat Font de Cera com vaig fer tants cops llavors, descartat el transport públic per la paradoxal distància que construeix entre dos espais físicament tan propers. Fins i tot ho havia fet en bicicleta, de tant com em pesava la contradicció de moure’m diàriament en vehicle privat, i de gasolina. Però el trànsit de camions i l’absència d’arcens em feia massa vulnerable, i al final tornava a quedar el cotxe. Com avui.

Després de la preciosa vinya que hi ha just a tocar del Camí de la Cornisa, un parell de corbes més enllà, he recordat aquell espectacle matutí que em sorprenia tants dies d’hivern: com si fos el fum espés d’una olla on bullís brou, la boira sobre-eixia per damunt de la carretera, just allà on la carena comença a fer pendent cap a la obaga. I venint de la llum i les vistes al mar, entrava a la fosca profunda, boirosa i frondosa. Normalment el camí s’aclaria passat Vallromanes, i la verdor del paisatge, arribant ja a Vilanova, feia difícil d’imaginar el Montornès que s’amagava més enllà, sota el barri de Marinada, carregat de polígons industrials. El Montornès per on jo entrava era el dels camps de Can Vilaró i els boscos de Can Xec, just fins a Can Parera, al costat del Parc.
Verd i terra, terra i verd.

El sol s’ha post rere la pista del pati, i el petit espai obert que queda entre els edificis que de mica en mica, en els darrers anys, han anat rodejant el seu entorn, ens deixen veure les muntanyes del fons: entre mig, els polígons i el barri de Marinada amaguen la realitat d’una població que entre el 1960 i 1970 va créixer amb 6.000 habitants vinguts de la immigració espanyola, passant de tenir poc més de 1000 habitants a tenir-ne més de 7000, i arribant als 12.000 en la propera dècada. Va passar de ser un entorn rural a ser un poble amb suburbis. I més tard, en l’època de la bombolla immobiliària, va recollir altra cop una nova arribada de població (d’una banda de l’anomenada nova immigració, i de l’altra de moviments interns de població del cinturó, a la recerca de sòl més barat) i un creixement urbanístic destacable. Ara tot això em queda lluny, de mica en mica he anat perdent la pista demogràfica, política i social d’aquest poble que durant tants anys va ser central en la meva vida.

El sol m’enlluerna, el cel ja és ataronjat. Me’l miro amb estima per aquests anys i aquests vincles fets aquí i m’adono que l’aire encara porta aquella olor de terra i verd que fan els pobles del Vallès, que encara que tinguin indústria, asfalt i blocs de pisos, es com si la frescor dels seus camps i els seus boscos ho tapés…

Sortint de Torre Mena, després de gaudir trencant rumors amb enginy teatral i moltes històries viscudes, no m’he pogut estar d’enfilar fins el Passeig de la Circunvalació, el punt més al nord oest de Llefià, tocant a Santa Coloma de Gramanet. Sempre que passo per la plaça de la Torre de L’Ou (que no sé si és exactament el lloc on era la Torre o només rep el nom en honor seu, per proximitat) penso, mirant cap a l’edifici antic de l’Hospital de L’Esperit Sant, que aquella zona en el seu temps devia semblar el paisatge d’una pel·lícula d’època, amb un toc de misteri majestuós. (segueix)

M’agradaria poder fer un salt enrere en el temps, i poder trepitjar el Llefià de les bòviles, els camps de conreu i les masies. Veure el mar des de les pinedes – encara queden quatre pins al pati de l’escola Pere de Tera – i fer la carena observant totes les valls. Ara la carena és plena de cases, places, voreres, cotxes…gairebé no t’adones que ets a la carena, si no fos que a banda i banda el terreny és ple de carrers de forta pendent, en baixada. Muntanya pura.

Buscava una imatge singular, però no he aconseguit que la càmera en captés l’essència. M’agrada passejar per aqusta zona de LLefià, tocant el cel, respirant aires d’alçada. És una zona tranquil·la que destil·la veïnatge. El carrer és viu, ple de gent que s’hi mou, s’hi atura, hi enraona. Gent ben diversa, alguns no fa molts anys que hi han arribat, d’altres hi porten mitja vida. O tota.

Potser no és tan estrany que molts dels joves que viuen en aquesta zona s’inclinin a mirar cap a Barcelona, Santa Coloma i Sant Adrià – cap al Besòs – més que no pas cap a Badalona. La muntanya t’hi decanta.

És tard. No m’hi entretinc avui, però sé que aquest serà el paisatge de futures passejades.

.

l

.

M’agradava més quan s’hi veia la masia, el Sèu, l’antic Cal Muts. Però el “progrés” ens arrabassa, sovint, imatges i espais que voldríem per sempre. Farà vint-i-tres anys que van enderrocar-la, i que els plans urbanístics de l’ajuntament van seguir el seu camí. Per això ara el paisatge de rere casa és 100% industrial (les naus són tan altes que ni tan sols puc veure la muntanya), i la posta, vista de casa estant, té ben poca gràcia. Ara bé, la llum, la llum de la tarda, llum de posta, aquesta llum que tot ho banya d’un to daurat tirant a taronja, i es filtra fins ben endins de la casa, aquesta llum que m’enamora no l’atura – de moment – cap pla urbanístic, ni cap nau. Aquesta encara m’arriba boi estant dins de casa. (que es troba al barri Manresà, podeu llegir postes d’estiu(3), el manresà, badalona, 27 de juny,

Ara que ja hem lliurat les notes i l’alumnat es queda a casa – i als
carrers -, s’enceta un temps pedagògicament intens, al llindar entre el
tancament d’un curs i l’obertura del proper. Em cansa la típica broma i
la pregunta reiterada sobre si ja estic de vacances, i em preocupa que
hi hagi qui no capti la trascendència i la rendibilitat de la feina
d’aquests dies per a poder seguir afrontant amb èxit la complexitat dels
reptes, i per aconseguir fer-ho si és possible, millor aquest curs
vinent. En educació, i en un context tan complex i variable com és el de
la vida d’un centre educatiu, no hi ha mai la certesa de superar
definitivament les etapes. S’avança i es retrocedeix, s’enceta i
s’estronca, es construeix i s’enderroca. (segueix)
Tot aquest curs en què he tornat a l’aula ordinària, després de tants anys, hi ha alguns fils de pensament que no em deixen, que m’interpel·len constantment.

Un fa referència al fet que formem part de l’univers en què s’estan educant una sèrie d’adolescents, adolescents immersos en aquesta societat del coneixement, societat líquida, aquest nou context del que ens parla Zygmunt Bauman. I crec que els professionals que estem al voltant d’aquests joves en creixement no sempre tenim prou formació per tenir clares les coses, per saber quin és el nostre paper i quines són les claus per intervenir d’una forma eficient, per fer de la millor manera possible  aquest acompanyament. Potser em pesa massa la meva vessant de pedagoga, però crec que ser professora o professor d’adolescents sense tenir clars uns quants principis bàsics al respecte és negligent.

L’altra fa referència a com de poc s’optimitza l’esforç, dedicació i coneixements de centenars de professionals que treballen des dels serveis educatius i des de l’administració (serveis territorials, serveis centrals). De l’aula estant és possible viure sense ni tan sols intuir que existeixen. Molt preocupant.

Pel que fa a mi, aprofito l’energia creativa que se’m reactiva en aquest intèrval entre tancar i obrir el curs, en aquesta valuosa oportunitat que tenim d’aprendre de nosaltres mateixos, reflexionant sobre la nostra pràctica i aplicant canvis i innovacions.