miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

postes d’estiu (9) les costes de montgat, 4 de juliol

Caminar va bé per esbargir aquella boira que de vegades s’instal·la entre l’ànima i la ment, per desgranar pensaments i, si convé, plorar una estona. El pretext de seguir les petjades del sol que es pon ha reactivat un hàbit massa oblidat que, de passada, em permet fer les paus amb la prescripció mèdica cardiològica de rigor. Caminar pel pur plaer de caminar i amb una mica de delit, sense rumb fix, deixant que la llum de la posta em vagi guiant les passes. Avui, carretera de Tiana amunt, a Montgat, fins “Les costes” (“Las costeras” de tota la vida), redescobrint entre altres paisatges Can Casanovas i la seva torre dels masovers, on, de petita, em trencava el cap imaginant quin tipus de mobles gastaven els seus habitants per ajustar-los a les parets esfèriques. (segueix)
Sortint del Manresà, per dins, m’he aturat una estona observant les cases del carrer honònim. Les que conserven l’alçada original i perviuen enclotades molt per sota el nivell actual del carrer són autèntiques peces de museu. Hi ha qui es pensa que aquest és un barri benestant, potser pels imaginaris que hi ha sobre el Districte 1r, potser perquè alguns habitatges construïts a partir que es desencallà el PERI tenen un aspecte modern, i en l’ època de la bombolla immobiliària devien adquirir preus de mercat. Però no, el barri és un barri de construcció molt humil. Obrer, amb habitatges adossats als tallers i fàbriques – alguns d’autoconstrucció – va ser un barri nascut com a tal amb la primera immigració, la dels “canareus”, ja que abans tot eren masies i conreus.

Ja a la carretera de Tiana, encara en terme badaloní, deploro aquest espai no pavimentat, que hauria de ser una vorera, permanentment bloquejat per vehicles aparcats. La mobilitat aquí és impossible per a tothom, i molt perillosa. Enfilo el que va ser durant molts anys el meu camí escolar – la carretera llavors començava uns metres més cap a Montgat i era vorejada de plàtans –  i encara puc recordar les immenses coves, i els arguments del meu pare per fer-me perdre la por a les famílies gitanes que les habitaven. Jo era poruga de mena, exagerada. I ploranera fins al punt que em van “curar d’espatllat”, que una veïna que ens veia passar cada matí (devia se una curandera, i a casa no érem d’aquestes coses) no va parar fins dir que m’havia fet no sé pas quins encanteris per fer-me perdre tant de plor i tant poques ganes d’anar a escola.

Era un camí escolar costerut, i acompanyat d’herbes oloroses, flors i matolls. Abans que l’utopista en segellés l’esquerda, la Serralada començava a peu del barri, i la pendent cap amunt pintava un paisatge singular, on la “Escuela Nacional” i Can Casanovas casetes d’un pessebre. Can Casanovas, recuperat fa molts anys per al poble, combina la modernitat d’edificis i serveis amb els vestigis rurals de tota la vida: figueres, horts, i la misteriosa torre que va estimular la meva imaginació novelesca tota la vida.

Camino amb delit, i m’estranya no cansar-me: la pujada és d’aupa, i sense adonar-me’n ja soc al primer tram d’escales que porta fins dalt de tot del barri de Les Costes.

No puc evitar, en pujar l’escala, pensar en el vespre que vaig descobrir el Mont Pelat: el tipus de construcció, la vegetació, les escales… i l’alçada damunt la ciutat, tot s’hi assembla força. La diferència rau en què aquí les cases arriben ben bé fins al cim, i allà la muntanya és pelada de cases. Les Costes – abans en déiem “Les Costeras” – és el típic barri escarpat que segueix l’orografia de la Serralada, amb pendents gairebé impossibles, i carregat d’escales. Lluminós, airejat, i amb un conjunt de cases senzilles molts cops remodelades,


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.