Connexions des de #Badalona

M’agrada que una entitat tan central com Òmnium Cultural celebri els cinquanta anys de vida presentant-se a si mateixa com una conversa, un diàleg en construcció capturat sense principi ni final, en un bar que podria ser a qualsevol ciutat o poble del país però que és a Gràcia, ves. Joel Joan ha mirat de retratar l’associació en tres vídeos (accessibles aquí), i que es presenten avui, a l’Auditori de Barcelona, en l’acte de celebració del mig segle de feina d’Òmnium.

Hi ha una tensió atropellada, en la discussió que mantenen aquest grup de joves en els tres filmets. Els arguments es construeixen i es deconstrueixen a partir de frases entretallades i explosions de rialles. Braços i mans s’expliquen, mentre els ulls brillen amb passió. Això és Òmnium, avui? Aquest guirigall? Gent jove anant de birres?

Hi ha qui critica que el missatge no és clar (més encara, que és contradictori) i que no és prou representatiu, que hi falta gent més gran i que tot plegat no és prou formal, que no fa per una entitat de seny com és Òmnium. I és veritat que no hi ha ordre, però sí el concert mínim sobre el que ha de ser (o hauria de ser) qualsevol procés de construcció nacional: un diàleg apassionat i, en el fons, alegre.

Els vídeos són alguna cosa més que una posada al dia del memorable fragment de l’Auberge Espagnol de Cédric Káplisch. No miren al passat (i és valent, això), miren al futur, però ho fan de forma molt interessant: centren el focus en el present, la cuina de tot projecte viu.

Òmnium viu avui el seu millor moment perquè és l’espai més útil i còmode per conjurar les preguntes necessàries per a, entre molts, i molt diferents, anar bastint el projecte de país.

I és veritat que avui no hem aconseguit la resposta a la majoria de preguntes (i en el vídeo es reconeix, honradament, que n’hi ha moltes d’obertes, de qüestions). El que sí que hem sabut trobar és una actitud. Una manera de fer que sap mostrar fermesa i que exhibeix compromís i rigor i que no oblida que una cultura que creix també ha de saber picar l’ullet.

Felicitats, Òmnium. 50 anys, i tan jove!

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas… 

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim. 

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. Davant nostre, el motor al descobert. Desmuntar? Ajustar? Demanar noves peces? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tant expliquen què som, era una mica de les tres coses.