Divendres boda real anglesa i demà beatificació de Joan Pau II. I després diuen que les monarquies (el Vaticà també ho és) no són un autèntic espectacle. Que les vulguem quan més lluny millor no treu que siguen un xou difícil de superar en termes polítics.
Els d’Obrint Pas em conviden a anar a la seua actuació a l’Apolo però desistisc. Estic molt cansat i demà em toca viatjar. Els ho agraïsc molt i els dic que la meua major (que al cap i a la fi ella té la culpa de que m’agraden) ja ha comprat l’entrada i que no tinc cap dubte que representarà perfectament la família.
De sobte sona el telèfon. L’agafe i és ella. No se la sent. Se sent ‘Seguirem’, la preciosa cançó que els Obrint Pas dediquen a la Mavi. Són dies difícils i m’impressiona el colp que rep a través de l’aparell aquest. Diumenge farà dos anys de la seua mort. Es jugava el Barça – Madrid del 2 a 6 al Bernabeu i tots vam coincidir en que ella s’hauria tornat boja de goig. Així que ahir no vaig parar de pensar en ella mentre Messi s’esmunyia entre la defensa blanca i jo cridava tan fort com la nit de Stamford Bridge que em vaig posar a donar cops a la taula mentre Iniesta posava la pilota a dins, en la segona volta meravellosa del darrer partit que Mavi va veure.
‘Seguirem’, sí. La meua major ho demostra, que seguirem…
El beisbol no m’interessa gens, no sé ni a què juguen. Però aquest gràfic del New York Times és impressionant. Explica com tira la bola un jugador, em sembla, però el desplegament de mitjans per a crear aquest gràfic animat supera tot el que he vist fins ara. Simplement meravellós. Una gran mostra del que pot fer el periodisme multimèdia.
Avui el David Fernández i jo mateix hem acompanyat els Obrint Pas en la FNAC d’El Triangle per a presentar el seu nou disc-llibre ‘Coratge’. El Xavi Sarrià i el Miquel Gironés han ensenyat el contingut del llibre i després amb l’ajuda del guitarrista de guàrdia Borja Penalba han fet tres cançons en format acústic.
La sala era plena a vessar i el moment curiós de la sessió, com a mínim per a mi, ha estat quan ells tres han començat a cantar i de sobte s’han alçat a l’auditori dotzenes de telèfons per a gravar en vídeo les cançons que interpretaven. Ep! no un telèfon o dos, no: dotzenes.
M’he quedat mirant-ho, ben encuriosit.
He eixit a les deu de casa. He parat a fer una xocolata a Petritxol i a dinar, a les quatre!, en un restaurant del Raval. Tota la resta del dia camina que caminaràs, mirant llibres, xerrant amb amics, saludant coneguts. M’han regalat dos volums dels clàssics llatins de la Barcino que fa temps que buscava i que he trobat en una providencial paradeta a davant de l’Hotel Suís. Jo he regalat novel·les, un llibre d’assaig polític i roses. Quan tornava cap a casa una riuada de gent envaïa la Rambla. Els qui pensaven que això de la Setmana Santa anava a ser un mal negoci per a Sant Jordi s’ho hauran de repensar…
Després del mal sabor d’anit una cançó i un poema per a la millor València. El Cor de l’Eliana revisita el clàssic de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a fer una versió alternativa a aquella de l’Ovidi que tots tenim al cap i al cor.
Anit vaig començar la prèvia del Barça Madrid. Vaig baixar a València a participar en el directe del Club de la Mitjana de Catalunya Ràdio (àudio del programa). Pere Escobar havia decidit obrir seu a València i allà que érem uns quants per fer-li costat: el mestre Torquemada, el futbolista del València Bruno Saltor, Robert l’ex del Barça i el València, l’Antoni Bassas, el Siro aquest del Madrid, el Joan Amèric, el Borja Penalba i una bona colla d’amics de l’emissora encapçalats pel Jordi Borda. Això i un centenar de culers valencians, entre els quals el meu estimat amic Miquel el General de Massanassa.
Va ser molt divertit. La veritat és que parlar de futbol em relaxa molt perquè no tinc que pensar massa i puc dir el que em ve al cap sense pensar en formalismes. El Pere Escobar i el Torquemada, a més, ho posen tot tan fàcil que per mi podríem haver estat xarrant fins avui. Fins ara que ja comencem a preparar-nos per al partit. Hem quedat a casa de Vicent i Rosa tots junts els amics i ja estic embolicant l’entrepà.
Amb uns quants dies de retard m’arriba aquesta entrevista a Origo.hu, el principal diari electrònic hongarès sobre el 10A i el referèndum a Barcelona.
Amb el Google Translate més o menys s’entèn.
Llarg passeig pel poble a boqueta nit. Anem per la part vella i explique a l’Assumpció algunes de les absurditats locals del topònim. Com ara el manteniment del carrer de la Corbella en ple franquisme. Durant la república es van batejar com a carrer de la Corbella i carrer del Martell dos carrers que més o manco tenien la forma del símbol comunista. Pel que es veu però els franquistes no se’n van assabentar i van deixar el carrer de la Corbella convertit en ‘calle Corbella’ (com si fora alguna il·lustre personalitat). Com que el carrer martell només el van traduïr allà que tenies el martell i la corbella ben vius, dècades després del 39.
La contrària és el carrer Angosta de las Eras. Hi havia un Carrer de l’Era i un Carrer Estret de l’Era, fàcils d’entendre. Quan van entrar a Bétera els franquistes l’un el van batejar amb el nom d’algú dels seus que no recorde ni vull recordar i en l’altre els va agafar la vessant poètica i se’ls va anar la mà traduïnt el Carrer Estret de l’Era per la Calle Angosta de las Eras. Podien haver dir Estrecha però van preferir Angosta. El cas, però, és que acabat el franquisme no va haver manera de convèncer els veïns dels rotunds arguments sobre el significat del seu carrer. Se’ls va posar entre cella i cella que aquell Angosta de las Eras devia ser algú important si li havien dedicat un carrer. I així s’ha quedat: carrer, en català, angosta de las eras, en espanyol.
(Ens els comentari Joan Manuel Pons, un gran historiador de Bétera, explica que els carrers de la corbella i el martell existien des d’abans de la república. Segur que té raó perquè ell té més documentació que jo. La història que m’havien contat els vells de l’época republicana deu ser només una coincidència feliç).
Divendres al matí vaig començar una ruta que pràcticament no ha acabat fins avui. Amb parades on he vist el país ben viu i decidit, malgrat les aparences. Ha estat cansat però agradable.
Primera parada Vinaròs. Havia promès als meus vells amics Quico i Marian participar en una conferència organitzada pel Casal Jaume I. Les incomoditats del cas Vilaró l’havien ajornat però divendres vaig poder recuperar la promesa i fer-la. Vaig parlar a la Casa de la Cultura amb una bona colla d’amics sobre política, sobre internet, sobre això que està passant a Islàndia, sobre un munt de coses. Després vam sopar al port bon peixet, amb la companyia durant una estona de Carles Santos, preparat ja per a baixar a la manifestació de València. Quico i Marian són d’aquella gent que fa dècades i dècades que lluiten per la gent i pel país i que mereixen tot el meu respecte i admiració. Ara s’han fet grans i els cossos ja no els permeten tanta activitat com sempre els havia vist fer però el seu cap segueix sent el cap d’uns rebels, de gent sana, decent, honrada i valenta.
Amb Quico i amb Ramon vaig baixar a Castelló dissabte de bon matí. El port estava en calma quan vam marxar i vam aprofitar la conversa molt. Ramon no havia pogut venir a la conferència però la seua dona Neus, vells amics també ells dos, li l’havia explicat amb tanta precisió que va ser una espècia de tercer temps.
A Castelló m’esperava la meua classe anual de periodisme a la Jaume I (sempre un matí sencer de dissabte) i una sorpresa. La Jaume I estava ocupada per la Trobada d’Escoles Valencianes de La Plana i allà hi havia un munt d’amics, encapçalats pel Diego, que em va alegrar molt saludar. L’escena era fabulosa: xiquets fent de dimoni, danses, jocs, parelles joves comprant llibres pels seus fills, mestres parlant …un calidoscopi complet d’aquest fantàstic moviment que és Escola Valenciana.
Dins l’aula, amb els alumnes i amb el seu professor, l’incansable Hugo Domenech, amb va semblar copsar un ambient molt més viu que altres anys. La crisi és duríssima, això ho sabem tots, però quan els explicava que la tecnologia els permet crear coses inimaginables fa pocs anys em semblava veure en les seues mirades una ambició molt clara, una il·lusió que m’hauria agradat crear.
Un dinar familiar a El Pi de Nàquera va precedir la gran manifestació de la vesprada. Amb vuitanta mil persones omplint els carrers de València contra Camps, per la TV3 i a favor de la democràcia, senzillament. M’hi vaig trobar molts amics, començant per la meua colla i la meua gent, que ens vam agrupar darrere una pancarta del Camp de Túria.
I encara quedava el Madrid-Barça, que el vaig vore a Bétera mentre sopàvem amb la companyia d’uns amics de la meua germana i amb el Jofre i la seua nòvia Nídia, que ens els havíem trobat en la manifestació i encara els vam comboiar a sumar-se a la festa.
Ara, repassant aquestes hores apressades no he pogut deixar de pensar que el nostre és un país ple de gent molt bona repartida per tots els seus racons. A voltes aconseguim grans victòria i a vegades només resistim, que ja és molt. Però sempre està ací la gent. Sempre.
De tant en tant et trobes amb nous programes i aplicacions que et sorprenen. Com ara l’App per a iPhone de Vimeo, que és realment espectacular. Pots filmar en vídeo des del telèfon, hi ha una xicoteta editora (mínima però suficient per a muntar una peça curta) i ja et puja el vídeo al servidor de forma molt intuitiva.
El que resulta més sorprenent de tot plegat és que amb el telèfon mòbil i aquesta aplicació pots crear i editar peces xicotetes de vídeo pràcticament només amb el telèfon i des de qualsevol lloc.
Queda tan lluny l’época que havies d’anar amb un equip enorme a filmar…
El nostre veí Josep Vicent Frechina (La caseta del plater) acaba de publicar un monumental volum La cançó en valencià, que repassa tot el que es pot repassar sobre la música feta al País Valencià en el nostre català. Ell mateix diu en un apunt al seu bloc que és la síntesi de vint anys de treball. És un volum molt més que notable, segurament un estudi definitiu del que ha passat fins ara -perquè no oblidem que, per sort, estem en época de crèixer de nou.
Tot just que el tinc i he fet allò que es fa sempre en aquests casos i que consisteix en anar a vore què diu de la gent que coneixes de prop. I he quedat impressionat. L’article sobre el Xiquet de Bétera (el millor cantaor d’albaes de la història) és senzillament perfecte. Però m’ha sorprès encara més que tinguera documentació, tanta, sobre músics que per desgràcia no van tindre la sort que mereixien però que per la proximitat territorial conec bé. És el cas dels meus admirats Coto-en-pèl de Llíria. Però encara més dels Ximo, Pere i Cia, que anaven al meu institut de Montcada o, sobretot de la meua amiga també de Bétera Pepa Bes.
Alguna volta he explicat que de molt jovenet vaig fer música i en concret vaig tocar amb la Pepa, entre altres moltes coses. El regal per al Josep Vicent, que acumula tot de material, és una vella fotografia que guarde d’una actuació. La cosa eixa peluda que toca el guitarró al costat de la Pepa és la versió 1.0 de mi mateix…
(Per cert Frechina: tinc una gravació en bon estat d’una actuació de la Pepa Bes, per si t’interessa. Que encara inclou una sorpresa més ja que el grup que l’acompanyem el formem Vicent el Tautero, jo mateix i Pep Ricart, el conegudíssim actor que en aquell temps també s’apuntava a la música.)
I gràcies per la faena. Com sempre…
Ahir vam obrir VilaWeb amb la notícia de la votació de Barcelona Decideix. Tenim un model gràfic de portada, que procurem usar només quan la notícia és enorme i que té una fotografia molt gran. Tan gran com complicada perquè el format allargat fa difícil a voltes trobar-ne una que encaixe bé.
Per sort aquest diumenge el bon amic i bon fotògraf Oriol Nubiola va captar aquesta cua de votants a l’Avinguda Mistral. I ens va semblar que era la imatge que buscàvem. Normalitat, transversalitat, serenitat i decisió, tot junt. Era la portada.
(Si punxeu sobre la fotografia s’ampliarà)
Jo també decidisc.