Un cap de setmana en un país ben viu
Divendres al matí vaig començar una ruta que pràcticament no ha acabat fins avui. Amb parades on he vist el país ben viu i decidit, malgrat les aparences. Ha estat cansat però agradable.
Primera parada Vinaròs. Havia promès als meus vells amics Quico i Marian participar en una conferència organitzada pel Casal Jaume I. Les incomoditats del cas Vilaró l’havien ajornat però divendres vaig poder recuperar la promesa i fer-la. Vaig parlar a la Casa de la Cultura amb una bona colla d’amics sobre política, sobre internet, sobre això que està passant a Islàndia, sobre un munt de coses. Després vam sopar al port bon peixet, amb la companyia durant una estona de Carles Santos, preparat ja per a baixar a la manifestació de València. Quico i Marian són d’aquella gent que fa dècades i dècades que lluiten per la gent i pel país i que mereixen tot el meu respecte i admiració. Ara s’han fet grans i els cossos ja no els permeten tanta activitat com sempre els havia vist fer però el seu cap segueix sent el cap d’uns rebels, de gent sana, decent, honrada i valenta.
Amb Quico i amb Ramon vaig baixar a Castelló dissabte de bon matí. El port estava en calma quan vam marxar i vam aprofitar la conversa molt. Ramon no havia pogut venir a la conferència però la seua dona Neus, vells amics també ells dos, li l’havia explicat amb tanta precisió que va ser una espècia de tercer temps.
A Castelló m’esperava la meua classe anual de periodisme a la Jaume I (sempre un matí sencer de dissabte) i una sorpresa. La Jaume I estava ocupada per la Trobada d’Escoles Valencianes de La Plana i allà hi havia un munt d’amics, encapçalats pel Diego, que em va alegrar molt saludar. L’escena era fabulosa: xiquets fent de dimoni, danses, jocs, parelles joves comprant llibres pels seus fills, mestres parlant …un calidoscopi complet d’aquest fantàstic moviment que és Escola Valenciana.
Dins l’aula, amb els alumnes i amb el seu professor, l’incansable Hugo Domenech, amb va semblar copsar un ambient molt més viu que altres anys. La crisi és duríssima, això ho sabem tots, però quan els explicava que la tecnologia els permet crear coses inimaginables fa pocs anys em semblava veure en les seues mirades una ambició molt clara, una il·lusió que m’hauria agradat crear.
Un dinar familiar a El Pi de Nàquera va precedir la gran manifestació de la vesprada. Amb vuitanta mil persones omplint els carrers de València contra Camps, per la TV3 i a favor de la democràcia, senzillament. M’hi vaig trobar molts amics, començant per la meua colla i la meua gent, que ens vam agrupar darrere una pancarta del Camp de Túria.
I encara quedava el Madrid-Barça, que el vaig vore a Bétera mentre sopàvem amb la companyia d’uns amics de la meua germana i amb el Jofre i la seua nòvia Nídia, que ens els havíem trobat en la manifestació i encara els vam comboiar a sumar-se a la festa.
Ara, repassant aquestes hores apressades no he pogut deixar de pensar que el nostre és un país ple de gent molt bona repartida per tots els seus racons. A voltes aconseguim grans victòria i a vegades només resistim, que ja és molt. Però sempre està ací la gent. Sempre.
L’única diferència entre Catalunya i el País Valencià és el nombre de persones que ‘fan país’: el País Valencià té persones molt valuoses que malauradament no tenen la força exemplaritzant i incoativa que tenen els savis i intel·lectuals catalans perquè ací no hi ha prou massa social per a deixar-se’n seduir i començar a moure el país per a abocar-lo al canvi, com està passant en Catalunya.