Mails per a Hipàtia

He publicat aquest article a Sant Antoni 2000, la revista del meu barri.

Pel diàleg, per decidir tots

El 10 d’abril els ciutadans de Barcelona som cridats a votar en un referèndum si som a favor o no de la independència de Catalunya, Visc a Sant Antoni des de fa vint-i-un anys. Farà deu em vaig canviar de pis i en arribar a la finca nova, una de tantes que tenim al barri em van explicar mentre me l’ensenyaven que un petit forat que encara és visible a la façana correspon a les restes d’una bomba llençada per l’aviació italiana durant la guerra. Ara una de les meues filles dorm al costat d’aquest petit foradet, símbol i record per a mi d’una época duríssima que mai no tornarà.

El món ha canviat radicalment no ja des dels anys trenta del segle passat sinó des dels anys noranta. Quan Nelson Mandela va assolir la presidència de Sud-àfrica a primers de la dècada dels noranta va dir que ‘tot és impossible fins el dia que passa’. Des d’aleshores cada dia hem vist que hi ha menys coses impossibles. I això ens afecta també a nosaltres.

Simplement hem de decidir. Hem de parlar, hem de respectar l’opinió dels altres i hem de fer prevaldre la majoria democràtica. És la norma aquesta. No només ja a Europa, Aquests dies estem assistint a una revolució contra les dictadures del món àrab, que ja no poden mantenir més els seus pobles sense veu i sense drets. O hem vist com el Sudan Meridional ha decidit fer-se independent i aquesta decisió ha estat saludada pel Sudan amb un notable ‘que tingueu sort’, digne i democràtic.

Els catalans tenim l’oportunitat democràtica de dir què volem ser. Des de que aquella bomba italana, aliada de Franco, va caure sobre el meu balcó la vida política del nostre país ha estat coixa. El nostre parlament ha reconegut en dues ocasions el dret a l’autodeterminació i les institucions europees han fixat criteris aplicats a altres nacions europees ja per a reconéixer l’emergència d’un nou estat si aquesta es produeix.

Ara no és per això un temps de silenci sinó un temps de paraules. Tots tenim dret a dir la nostra i tots hem de comptar amb la decisió de la majoria. Però també tots, com va ensenyar Mandela, hem de tenir en compte que és impossible l’acord absolut en res i per això hem de treballar per a fer possible un debat nacional on la veu de la majoria i la de la minoria, siguen aquestes quines siguen, puguen expressar-se en llibertat i puguen dialogar.

Això és el que els catalans vam començar a fer aviat farà dos setembre a Arenys de Munt. Centenars de milers de persones han expressat la seua veu a favor i en contra de la independència de Catalunya en els referèndum que ja s’han fet en moltes ciutats i poblacions del país. Ara li toca a Sant Antoni, ara li toca a l’Eixample, ara li toca a Barcelona. I això depèn només de nosaltres. És tan senzill com posar una papereta dins una urna i dir quin futur imaginem per a nosaltres i per als nostres fills. 

Vist com era de difícil fa dècades ara només puc dir que tenim molta sort i que seria un greu error deixar passar una oportunitat com aquesta. Voteu el que vulgueu el 10 d’abril. Però voteu. 

Qualsevol periodista sap que el millor editorial d’un periòdic no és l’escrit sinó la portada. I El Periódico d’avui n’ha fet una d’històrica. El que era el diari més popular de Barcelona (fa anys) obre a tota pàgina amb una editorial de portada contra les consultes sobiranistes. El recurs de posar a portada una editorial és molt extraordinari. Passa molt poques vegades i denota que al tema tractat se li dóna una importància molt trascendental.

He estat una bona estona mirant d’entendre el perquè d’una posició tan dura i insòlita. I se me n’acuden unes quantes:

-1) És el diari del PSOE i de l’Hereu. Ho ha estat sempre però ara ho és, a més, a la desesperada, agafant-se als darrers claus que troba. I no hi ha hagut cap batlle en tot Catalunya tan contrari a les consultes com el del cap i casal.

-2) Se li estan menjant el mercat a mos rodó. El factor diari bilingüe-màxim nombre de lectors en català passarà en unes setmanes a La Vanguardia. El factor jove, irreverent, se l’emporta l’Ara. I amb el ressorgiment de l’Avui, que ells esperaven que desapareguera, sembla que l’espai social al qual adreçar-se encara se li fa més curt.

-3) Finalment. Com que a més és un diari en quebra, que ningú no vol quedar-se ni debades han de cercar un nínxol minoritari on fer-se fort i sembla que intenten que aquest nínxol siga el de ser ‘el diari dels espanyols de Barcelona’. La darrera campanya publicitària ho començava a insinuar i amb aquesta portada sembla que ho confirmen. Ignore si hi ha negoci en això. I encara ignore més si amb aquest canvi guanyaran més lectors que no en perdran. Avui, per exemple, ja n’he vist uns quants dels seus lectors jurar que no el tornaran a comprar mai més…

Agafe el metro a la Plaça Molina. Hi ha una parada de vot avançat de Sarrià – Sant Gervasi i em demanen de fer-nos una fotografia junts. Accepte content i em meravella veure la urna plena, cinc-cents vots. Els demane quants dies han estat per a tenir-los i em diuen que només són els vots del dia. Estan excitats de la quantitat de gent que vota i contangien el seu entusiasme. És impressionant com treballen, amb quines ganes.

Em faig les fotos pagat i satisfet, en aquesta hi ha el Joan que fa de cap de taula. I abans de marxar els done a tots les gràcies. Tenim una sort enorme d’aquesta gent. Enorme.

La música bretona no para de donar sorpreses. Ara he descobert Nolwenn Leroy, una cantant que més aviat semblava molt comercial i que em sorprèn amb un disc sobre el seu país on canta en bretó i actualitza grans èxits com el Tri Martolod o aquesta Suite Armoricana de l’Alan Stivell.

Avui presentem a la UPC els vídeos de Recerca Jove, una sèrie que hem fet per a la UPC amb joves investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya, on expliquen el que estan desenvolupant i el perquè del seu interés per la recerca.

En la sèrie, que ja fa anys que dura, hem treballat la gent del departament audivisual de la pròpia UPC, el Lluís Reales i jo mateix. I reconec que és una feina ben divertida. Més que res per les coses aparentment sorprenents que escoltes i que veus. Hi ha qui et diu que el vidre de les finestres és líquid i que només passa que es mou tan lent que tu no ho perceps. Hi ha qui fa del cartró material per a fer parets que és a més impermeable i ignífug. O gent que crea sistemes intel·ligents de vigilar el metro per a que no descarrile.

En general el més gratificant d’aquesta feina és conèixer tots aquests xicots i xicotes. Realment ixes entusiasmat de parlar amb ells, per les ganes que tenen de fer coses, per la qualitat amb la qual treballen i per l’enorme capacitat innovadora que mostren. Això que diuen sempre del futur del país ho són ells.

Ahir a la vesprada vaig fer un ofici nou: de contacontes. La vaig passar en un estudi de gravació llegint un conte d’Enric Larreula per a un disc que treurà La Bressola aquest Sant Jordi. La idea del disc és que hi hagen accents de tot el domini lingüístic així que han combinant veus de gent nascuda ací i allà. M’ho van demanar i vaig dir que sí de seguida, és clar.

Però després resulta que no és tan fàcil. El tècnic i l’Oriol Ferran deien que jo locutava massa, que feia una dicció massa de crònica periodística. Així que vaig haver de repetir unes quantes voltes fins que vam trobar entre tots un punt correcte. Com a trampa vaig intentar pensar que estava llegint-los el conte a les meues nebodes menudes, a la Mara i la Paula i sembla que finalment la cosa va quedar acceptable. Darrere meu arribava la Núria Feliu que n’ha gravat un altre…

El disc serà a la venda per Sant Jordi. Si teniu xiquets ja ho sabeu.