Mails per a Hipàtia

M’acoste a veure la partida de pilota al carrer del costat de l’Ajuntament. Juguen, entre altres, el xiquet de Genovès i Pedro. La partida és mig fictícia perquè és un joc d’exhibició a una hora i tres jocs. L’hora se la passen equilibrant els punts i al final guanyen els rojos. Malgrat tot hi ha sempre unes quantes jugades espectaculars i paga la pena seure allà al mig del carrer i veure tan de prop els jugadors. La pilota al carrer sempre m’ha agradat més que la pilota al trinquet, per la proximitat al jugador i la incertesa que la geografia urbana provoca.

A l’Ajuntament unes banderoles esquifides anuncien els quatre-cents anys de la Carta Pobla. El 1610 es va lliurar la carta pobla a Bétera després d’haver-ne expulsat la població morisca. És doncs la marca del nostre inici més concret i una neteja ètnica indiscutible també. I hauria de ser per això una celebració, commemoració si ho voleu, espectacular i compromesa amb el passat, explicadora del present. Em tem que no ho serà…

Sopant parlem de com de concretes arriben a ser les dades sobre el poble. Hi ha el llibre del Repartiment i la crònica del Rei Jaume que documenten la presència morisca al poble i l’arribada de famílies cristianes, sobretot a Llíria. I després la carta pobla que documenta els noms dels primers pobladors cristians de Bétera. Finalment la fundació de la Junta de Monts documenta també d’alguna manera la persistència d’aquelles famílies. No sé si hi ha massa llocs amb tanta dada concreta per a resseguir el passat local. Rosa em demana si trobaria un paper antic que vaig escriure analitzant la procedència de les famílies de la Carta Pobla. Li dic que ho buscaré, deu estar per algun disc dur i pense que m’agradaria contrastar-ho amb la llista de fundadors de la Junta de Monts. Potser, si tinc temps de fer-ho, trobaríem una coincidència interessant.

Vaig a buscar la murta. Des de sempre el dia abans de les festes entren al poble un seguit de carros que van llençant murta al carrer. És un senyal d’inici però també era una decoració, que m’imagine que devia tenir algun sentit més enllà i tot. De xiquet vaig veure caure la murta sobre els carrers encara sense asfaltar i el sentit i la plasticitat era tota una altra.

Ahir però observe que es repeteix el ritual dels darrers anys. Els carros van tirant la murta per terra i darrere d’ells, sense deixar-los respirar, una brigada de l’ajuntament va replegant-la a tota pressa. Dos cotxes, un d’ells d’aquells amb rodes al costat que succionen el que hi ha a terra, tres persones amb cabassos i una amb una mena d’aspiradora-canó d’aire.

L’efecte és ridícul. M’ature en un cantó a calcular quant de temps dura la murta en terra. Des de que passa el darrer dels carros fins que desapareix qualsevol rastre de la seua presència no arriba a dos minuts. Per a què la tiren doncs? No podrien deixar-la ni que fora fins l’endemà? ja no demane deixar-la, només dic fins l’endemà.

El contrast entre els pètals del roses que llencen les obreres als qui estem en la vorera i la ferocitat de la brigada municipal a l’hora de replegar-les immediatament i esborrar-ne el rastre és, lamentablement, tot un tractat de sociologia sobre el meu poble. 

Fa cinc anys ella i Frederic me la van jugar organitzant una festa sorpresa amb dotzenes d’amics. Així que ara he gaudit fent jo de trampós a l’inversa. Rosa ha fet cinquanta anys i jo he estat l’encarregat d’embolicar-la per a què baixara al restaurant sense sospitar l’emboscada. Perfecte.

A Rosa i Fede els conec des de finals dels anys seixanta. Quan la primera campanya Carles Salvador es va desplegar arreu del país centenars de persones vam fer de professors de català. Jo també i això vol dir que els professors en realitat teníem un nivell més aviat justet. Em va tocar pujar a Nàquera a fer les classes i allí els vaig conèixer. Trenta i escaig anys després ells dos sempre estan. Ens trobem diverses voltes a l’any, ens telefonem, sopem junts, nosaltres pugem a dinar el dia de la festa i ells baixen per la coetà. Sempre atents i amables, com els bons amics que són.

De manera que quan Fede em va demanar que enganyara a la Rosa per tal de fer-la baixar a sopar a El Pi jo no vaig tindre cap dubte. Li esperava ‘Tinc un clavell per tu’ de Llach i un grapat d’amics que li van fer donar un pas enrere. De seguida, però, van aparèixer Mar i Xavi per a evitar la fugida i tots plegats vam entrar en una nit de records i d’emocions compartides per un passat de fidelitats i complicitats que també des d’ací agraïsc. Per molts anys!

Aquest estiu porta massa males notícies encadenades. Fa unes setmanes moria Marinos i ahir va morir a Lisboa un altre bon col·lega de molts anys, Mário Bettencourt Resendes. Mário era un gran periodista i una persona excepcional, sabia molt, discutia amb una elegància difícil de superar i tenia un bon humor que t’aproximava a ell de seguida. Lluitava des de feia anys contra un càncer que finalment ha pogut amb ell però estava convençut que el superaria, segurament perquè havia superat tantes coses en la seua vida que ja no venia d’una més. La darrera vegada que el vaig veure va ser sopant a Praga, la nit abans de l’històric discurs d’Obama al castell. Estava molt intrigat pel contingut del que anava a dir el nou president dels Estats Units i preocupat per l’abast de la crisi. Però, com sempre, vam acabar parlant de periodisme i de futbol -ell era el més gran fanàtic del Benfica però això no li impedia sentir admiració del Barça de Guardiola. Va ser un més, perquè jo no sabia que seria l’últim, dels molts sopars que vam compartir arreu del continent i també en la seua estimada Lisboa. Una sobretaula amb ell era sempre garantia de que ho passaries bé i aprendries coses. S’ha acabat.

Al Diário de Noticias, el gran diari de Lisboa del qual Mario va ser director i que ell va pilotar en els moments més difícils, avui li han fet el millor homenatge que pot tenir un periodista: hi han escrit que la seua herència és ‘un diari lliure i independent, aquest’. 

(PD. Fa poc el van entrevistar a i. El contingut de l’entrevista, molt centrat en els temes morals i ètics del periodisme, m’impactà especialment perquè darrerament havíem parlat diverses vegades dels meus problemes amb la justícia arran el cas Vilaró i ell sempre m’havia mostrat la seua solidaritat de la forma més radical, natural i professional. Fins i tot diu que ‘”quando o interesse manda violar a lei, o jornalista deve fazê-lo”. La lectura del text és molt interessant també. )

Dinar d’amics i després cap a Arenys de Munt. Repeteixen l’acte que va precedir el referèndum el desembre passat. Hi ha massa gent, som massa gent, per a parlar. La sala és plena de gom a gom i la gent demana unitat a cada crit. En l’escenari alguns dels qui podrien protagonitzar aquesta unitat.

Quan em toca parlar hi insistisc. Insistisc en que parlen els partits independentistes i els ho dic nom a nom. Però també insistisc en que tots respectem les posicions de tots i en que hem de ser constructius si la unitat no arriba.

I dic que no pot ser que en aquest país reclamem líders i quan algú vol ser-ho ens posem de seguida a criticar-lo, que no pot ser que demanem unitat i l’esgrimim contra algú altre i que no pot ser que reclamem generositat si no estem disposats a ser generosos primer nosaltres.

(La panoràmica de l’acte és de l’incansable Lluís Brunet, el ‘fotògraf de l’independentisme’, com el van qualificar ahir. Punxant sobre la foto diverses vegades la podeu ampliar al màxim i és una gran foto)