Mails per a Hipàtia

De retorn a casa contraste fotografies. La de dalt és dels anys vuitanta. Unter den Linden s’acabava en arribar al que ara és Pariser Platz. Hi havia una barrera i més enllà només el buit més gran d’Europa, ni edificis ni vianants. Res, tret dels soldats. La torre de Brandenburg s’alçava aleshores al bell mig d’un descampat tens on s’acabava el món soviètic i començava occident. Em vaig fer la fotografia un dia d’hivern molt fred quan ningú, i jo encara menys, no podia ni imaginar que aquell mur que s’intueix al final de la fotografia cauria pocs anys després com un torròs de sucre.

Ara he intentat fer-me una fotografia aproximadament en el mateix lloc per a no oblidar que el temps és el mestre més savi. Quantes coses sé avui que ignorava aquell dia…

A la novíssima estació central de Berlín deixe caure una ampolla d’aigua dins una paperera. Tot d’una un xicot s’alça del banc on era assegut i va a buscar-la. Ací el retorn de les ampolles, i dels gots àdhuc, és una costum estesa. Quan compres una beguda si tornes l’ampolla et tornen diners i als supermercats hi ha màquines on pots deixar les ampolles i et treuen un tiquet que després pots gastar dins la botiga.

L’eficàcia del reciclatge és impressionant i culturalment magnífica. No sé això perquè no es pot fer a casa nostra. Abans ho fèiem: jo recorde haver tornat ampolles de sarsa i llimonada.

El model berlinés és senzill però eficaç. Les ampolles arriben al destí en condicions ideals i fins i tot hi ha qui es pot treure un xicotet sou tornant-ne. He vist que hi ha qui les deixa en terra a la vora de les papereres per a que altres les aprofiten. Tot senzill i clar.

Abans la Galeria Nacional de Mies van der Rohe era el final. Si entraves per la banda occidental aquest monument racionalista i bell era la darrera espurna d’occident. Al seu davant ja hi havia la violada Potsdamer i aquella extensió immensa de terra de ningú que tots imaginàvem plena de perill.

Ara he fet el camí al revés. Des dels edificis de la plaça -uff, quin pastís per favor…- he anat passejant a buscar la Galeria, fent una corba on s’alcen nous edificis i des d’on es divisa allà al final la cúpula del Reichstag.

En arribant a la galeria, ja de lluny, he divisat banderes a la porta. Aviat me n’he adonat que eren banderes africanes. La vexil·lologia és un dels meus vicis més antics així que he quedat de pedra quan n’he vist una que no coneixia. Inquiet he descobert una segona i he començat a témer que el món havia canviat en una nit. Quan la tercera tampoc no l’he reconeguda encara m’he posat més nerviós. Sortosament aviat he vist que en realitat era una trampa. Es tractava de les banderes africanes lleugerament modificades, com a part d’una exposició. Cada bandera tenia un petit detall canviat. Per això l’alteració era mínima però torbadora.

La meua menuda afirma que he fet un bot d’alegria i he començat a cridar ‘Art!, és art!’. No en sóc conscient però és possible perquè l’alleujament ha estat gran en veure que no he perdut de vista el món ni les banderes han canviat de la nit al matí…

He anat a visitar l’illa dels museus, sobretot amb ganes de veure el Neues Museum. La col·lecció d’art de l’antiguitat, especialment romà, grec i egipci tomba de tos. Però tal i com sospitava la reforma arquitectònica de David Chipperfield ja paga la pena per ella sola. (Hi ha una interessant aplicació per a visitar-lo virtualment ací).

L’arquitecte anglès ha fet una restauració de l’edifici excepcional. Lògica, elegant, que integra a la perfecció les parts antigues amb les noves i espectacular sense arribar a eclipsar el museu mateix, que és un gran perill. Una obra mestra, amb molts crítics com era d’esperar, a la qual cal afegir una distribució de les peces molt ben treballada i un desplegament museístic de primer nivell pel que fa a la senyalització, les explicacions, l’ordre etcètera. Un goig de visita que té en la contemplació del  bust de Nefertiti un moment especial.

De nou costa imaginar que durant prop de setanta anys aquest museu estigués tancat, després de l’enorme destrucció que va patir en la segona guerra mundial.

Sobretaula llarga després de sopar amb els amics que ens han acollit, més com a germans que com a amics, a sa casa. La colla s’amplia amb dues amigues més i acabem fent un grup gros que discuteix i xerra amb tanta intensitat com alegria. Un plaer autèntic.

Em demanen quina sensació he tingut tornant a Berlín vint anys després. Just he caminat el dia sencer fent aquells trossos de ciutat que em faltaven, de la irreconeixible Potsdamer a la Ku’damm. No puc dir res més que reconèixer que no reconec res. Els explique que és una sensació estranya. De primer perquè la presència del mur era tan potent que avui no sé ni imaginar com era i per on passava. Constantment mire el mapa o aquella línia que han creat a terra i que ressegueix el pas del mur per a poder entendre on sóc. Em sonen els noms de les coses, puc recordar les coses que vaig viure i que vaig escriure en aquella Llibreta de Berlín, de tant en tant reconec un racó, un espai. Però bàsicament em sent en una ciutat completament nova.

Això no vol dir que no reconega que s’ha fet un esforç gran per a conservar la memòria. He estat al matí a les antigues casernes de les SS i m’és difícil imaginar un espai commemoratiu més ben plantejat. I la presència del mur és pertot malgrat el meu desconcert. Però no aconseguisc deixar de pensar que la memòria de Berlín es perd amb el pas dels anys. Que va escolant-se per l’aiguera del temps.

La seua opinió és que precisament és això el que busquen. Que volen que s’oblide que aquesta va ser una ciutat partida en dos. És possible. Els escolte amb atenció, conscient que ells ho viuen cada dia i jo només he fet de turista accidental. I no deixe de preguntar-me sobre les opcions ètiques d’una ciutat com aquesta. Què és millor fer? Esborrar el passat o deixar-lo reduït a una expressió mínima, turística com si diguérem, museística en el millors dels casos. No ho sé. Berlín ha creat i ha patit tant de dolor i tanta misèria que em sembla una ciutat excepcional que no puc analitzar de manera frívola.

Eren les cinc de la vesprada del 25 d’octubre del 1961. Un grup de tancs soviètics, deu, van aparèixer a la Friedchstrasse del costat soviètic, disposats a respondre al que consideraven que eren provocacions dels soldats americans. Els tancs es van aturar a uns cinquanta metres del que després seria el famós Checkpoint Charlie. De la banda americana immediatament es van desplegar un nombre equivalent de tancs, exactament a la mateixa distància del punt on es creuaven els dos sectors d’ocupació. Els tancs dels uns i dels altres van ser carregats amb foc real i van rebre l’ordre de disparar si un tanc enemic intentava passar a la zona d’ocupació pròpia. A la banda russa, prop dels tancs, hi havia el general Anatoly Gribkov, que parlava per telèfon, de forma directa amb Khrushtxev mateix. A la banda americana un oficial tenia obert de forma permanent el telèfon amb el Quarter General americà a Berlín, que al seu torn tenia línia permanent amb la Casa Blanca, en aquest cas amb Kennedy. Entre els americans la tensió era altíssima perquè Kennedy no entenia com era possible que el general Clay, responsable de les forces a Berlín, hagués pogut caure en una situació com aquella.

Els tancs, i els soldats que els acompanyaven, s’hi van estar fins un poc després de les onze del matí següent. Kennedy i Khrustxev van aconseguir parlar de forma directa minuts abans i van decidir que un tanc rus es retiraria primer uns metres, seguit d’un tanc americà i així fins a retirar-los tots, de forma definitiva, del carrer. 

Poques vegades en la història tots plegats vam estar tant a punt d’entrar en una guerra que segurament hauria estat la definitiva per a la humanitat. Hi ha molts documents públics sobre aquests dos dies (per exemple aquest informe americà sobre un possible atac nuclear a Berlín) que documenten sense ombra de dubte que la hipòtesi d’una guerra nuclear a Berlín, i per extensió a Europa sencera, estava preparada i llesta i que només calia esperar qui la iniciava.

Per això supose que aquest matí m’ha irritat tant veure que s’ha convertit Checkpoint Charlie en un circ. 

A la Bernauer Strasse el mur es fa concret. Hi han matingut cinquanta metres de la instal·lació original, que es pot veure des d’una torreta o visitar-la des del que havia estat el sector oriental. Allà topes de cara amb el mur interior i a través d’unes escletxetes pots veure la terra de ningú (on mataven les herbes amb defoliants i que sovint era minada) les torres de vigilància i en la distància el mur que donava directe al sector occidental, el mur gros. En aquest carrer la construcció del mur va ser extremadament violenta perquè va tallar pel mig una avinguda important i va deixar l’església a la banda oriental. A meitat dels vuitanta, sí dels vuitanta, encara la van volar com a part d’aquell procés de consolidació ‘eterna’ del mur que Honecker va arribar a pronosticar que duraria més de cent anys.

A prop creix un mercat totalment hippie. Una barreja dels encants i d’Hair, on per no faltar no falten ni els hare krisna. Tot el barri d’aquesta zona va ser prou respectat pels aliats en el seu atac a la ciutat i va passar sense massa canvis l’era soviètica. Avui ha esdevingut el barri de moda de la ciutat. Té unes cases i uns carrers preciosos, clarament centenaris i els rics o els benestants s’han apoderat dels seus racons.

Hi hem passejat per agafar un tramvia després fins Alexanderplatz. Irreconeixible, excepte pel rellotge. I d’allí hem caminat per la Karl Liebknecht Strasse i Unter den Linden. Aquesta ruta l’havia fet en la meua primera visita a Berlín, quan tot allò era ‘la ciutat capital de la República Democràtica Alemanya’. Ara les botigues i els espais de luxe ocupen la majoria dels portals. M’hi he acostat encuriosit fins el lloc on els russos tenien instal·lada la tomba del soldat desconegut, aleshores amb una impressionant guàrdia d’honor. Quan es van retirar d’Alemanya es van endur la tomba, el soldat, la flama i la bandera. Ara els alemanys han posat una estatua i a fora, en comptes dels soldats, hi ha banderes alemanyes i europees. Un canvi gran, certament.

De tot plegat el que queda és l’antiga i enorme comandància soviètica reconvertida avui en l’espectacular ambaixada de la Federació Russa. Hem passat ràpid per davant seu perquè començava a ploure i tot plegat ens ha pillat desprevinguts però el seu aspecte és certament imponent, crec que com un recordatori permanent del poder que Moscou va arribar a tenir sobre aquesta ciutat. La completen una mica més endavant l’ambaixada britànica, l’americana i la francesa, totes juntes al voltant de Branderburg per a recordar al món que durant dècades en aquesta ciutat no manaven els seus habitants sinó el comandament conjunt dels quatre exèrcits que havien derrotat a Hitler i que després de derrotar-lo es van declarar enemics entre ells mateixos.

La ironia de la història és que de vegades les situacions més difícils proporcionen avantatges quan s’arreglen. L’espai que abans era el centre del mur, al voltant de la porta de Brandenburg és avui literalment irreconeixible. Allà on hi havia el ‘no men land’ ha aparegut tota una nova geografia que representa el poder alemany d’una forma difícil d’imaginar aleshores.

Hi he passat el dia. La cancelleria es podia visitar, de forma excepcional, així que he tingut sort i he entrat dins l’edifici que representa millor que cap altre la força de la nova Alemanya. També he entrat al Reichtag i la seua espectacular cúpula nova, he travessat (per fi!) a peu la Porta de Brandenburg i m’he emocionat en el meravellós monument en record al jueus perseguits i morts pel nazisme. Un dia complet, acompanyat a més d’un bon temps excepcional.

De l’edifici de la cancelleria els berlinesos en diuen ‘la rentadora’, pel record aproximat de l’electrodomèstic que l’arquitectura dibuixa. És, però, un edifici preciós i molt ben pensat. Des de que travesses la porta és evident que està dissenyat per a ser funcional però també per a impressionar, de forma discreta però molt eficaç. Entres allí i notes que estàs entrant a un lloc important, des d’on es prenen decisions importants. Modern, extremadament contemporani, nou. M’ha cridat l’atenció, per cert, que a tot arreu hi havia la bandera de Berlín, junt amb la d’Alemanya i la de la Unió. La cancelleria és federal, de tots els estats doncs, però com que és a Berlín reconeix aquesta presència amb la bandera d’un dels estats, ciutat en aquest cas. Lluny, ben lluny, del ‘cafè per a tots’.

El Reichstag, vell i nou alhora parlament de la nació alemanya, diuen que és l’edifici legislatiu més visitat del món. Hi ajuda, sens dubte, la cúpula. La remodelació de la seu parlamentària encarregada a Foster no només és eficaç sinó que ressalta les condicions i la sensibilitat del parlamentarisme alemany fins en els detalls més xicotets. A mi Foster generalment no m’acaba de convèncer però ací ha fet una obra realment completa i coherent. Al peu de l’escala d’entrada no he pogut evitar, però, pensar en quant de dolor ha causat i ha patit també el poble alemany. Aquest vell parlament monàrquic va ser cremat pels nazis (que van acusar els comunistes, és clar), va ser bombardejat pels aliats, va ser abandonat i donat per impossible, va veure com el mur s’atansava a la seua porta i finalment ha renascut. Però ho ha fet, com tot Alemanya, conscient del dolor que ha infligit el seu poble i conscient, de forma admirable, de la seua responsabilitat en que tot això no passe mai més.

En aquest sentit, però, res es pot comparar a l’extraordinari monument commemoratiu de la shoà, de l’extermini de milions de jueus. El monument és un camp de tombes, literal, a diverses alçades que conforme entres en ell et va submergint en la foscor, provocant una emoció difícil de contenir. Un centre d’informació a sota documenta la barbàrie del nazisme contra els jueus, però també contra els gitanos, els homosexuals i els opositors de qualsevol tipus. És un centre digne de ser visitat. Contingut emocionalment però contundent. Amb tot a mi em sembla que el més important de tot és haver alçat aquell monument precisament on és: aquell és un terreny central del nou Berlín, d’un preu de mercat segurament incalculable i d’unes possibilitats urbanístiques notables. Però ningú no va dubtar que era allà, precisament allà, on calia retre homenatge a les víctimes de l’holocaust. Hi hem passat en silenci, parlant amb veu baixa i reconeixent la memòria dels qui tant i tant van patir.

Abans però havia atravessat Brandenburg. Ho esperava. Al terra hi ha unes llambordes que marquen per allà on passava el mur. Costa de reconèixer-ho. Segurament és el lloc on la desaparició física d’aquella barrera imponent resulta més desconcertant, el lloc on el paisatge ha canviat amb més contundència. De fet, a banda i banda, no he pogut recordar dos llocs que en la meua memòria eren clars. A la banda occidental allà on ens posàvem les televisions per a emetre les cròniques més representatives amb les imatges al nostres darrera del mur ple de gent que s’hi enfilava. I a la banda oriental el lloc d’una fotografia que em vaig fer fa molts anys, quan encara no podíem ni somiar que aquell mur cauria, en el punt més pròxim on et deixaven acostar-te a la porta de Brandenburg.

A la banda oriental, vista Brandenburg des de la banda oriental, de fet tot és impossible de reconèixer. Sembla fins i tot una venjança. Els llocs més a tocar de la porta són l’ambaixada americana i la francesa, la del Quebec, un museu d’art experimental i un sobre Kennedy, dos bancs, una cafeteria americana i unes quantes botigues de tota mena. Edificis impensables en l’época de la república democràtica. Només aguanta l’edifici de l’hotel Adlon, reconvertit ara al luxe i testimoni mut del que va ser aquella Unter den Linden que marcava l’extrem occidental del món soviètic.

Curiosament no havia tornat a Berlín des de la caiguda del mur. Vint anys després, doncs, és com viatjar a un altre món, a una altra geografia. Ja d’entrada perquè l’aeroport és ‘a l’altra banda’, o siga en el territori de l’antiga RDA. 

Optem per entrar a la ciutat, doncs, per l’antic est. Passe per davant de Pankow -una de els ciutats que van optar per aquell acabament en ow tan poc alemany, sovietitzant. Abans els alemanys occidentals deien que la capital de la República Democràtica era Pankow, en realitat un barri de Berlín, per tal de no reconèixer que era Berlín, de fet, la capital.

En arribant a la ciutat trobem el tros de mur més llarg que es conserva encara, amb les pintades refetes pels autors originals. Alguns trossos són plens de grafitis de gent vinguda de tot el món. M’imagine que n’apareixerà alguna en català i em trobe no una pintada sinó un adhesiu, un adhesiu roig que en lletres grogues diu que ‘En qualsevol moment pot explotar’. No sé a què feia referència originalment però és molt apropiat al lloc i a la història.

Vint anys després aquell tros de mur sobta. D’entrada perquè està girat al revés. En el vell temps la cara de donava a la RFA era plena de pintades però la cara que donava a la RDA era impoluta. Ara és la cara que dóna a la RDA la que té les pintades. Al davant, a més, han alçat un pavelló poliesportiu immens, enorme. I la sensació de desconcert creix encara més quan el travesses i et trobes a la vora del riu amb una imitació prou reixida d’una platja caribenya, amb sorra i tot. Passa el temps. I tant com passa el temps. 

Arribe a casa en la que és la última nit de l’agost beterà per a mi. Demà puge a Barcelona i despús-demà a Berlín, on passarem uns dies. Bese els amics i les amigues, un per un, a manera de comiat. Ells marxen també cap a Aquitània. Es desfà doncs la colla de l’agost, de les nits a la fresca bevent qualsevol cosa o menjant gelats, de les nits de converses llargues sobre el sant i qui la vetlla (i mira que ens ha donat faena aquest any la tercera casà!).

Ja fa temps que és així. Ells continuen al poble i jo me’n vaig. No me’n queixe gens, aquesta és la vida que he triat i m’agrada molt. Em sent feliç fent el que faig i estiguent amb la gent qui estic, família amics i companys, també a Barcelona. Enguany, a més, me’n torne a la batalla particularment il·lusionat. Els darrers mesos han estat molt durs però molt esperançadors i tinc ganes de vore com concretem tot plegat en la faena i si pot ser, cada dia ho dubte més, també al país.

Tinc ganes, doncs, de tornar a Barcelona però no puc negar que ara mateix, en aquest instant precís abans d’anar a dormir, sent el neguit de pensar que haurà de passar un any de nou per a poder empalmar unes quantes setmanes divagant a la terrassa de ma germana o a les cases dels amics, amb el món aturat al marge i les cabòries justes. Els caps de setmana escadussers, els viatges de feina -anada i tornada- i fins i tot les mini-vacances de pasqua o nadal no són comparables a aquest agost d’alfàbegues, coets, família i amics, de llibres, films i música. Segurament res no és comparable de fet a l’estiu, a tot l’estiu, al juliol arenyenc i a l’agost beterà, al pantaló curt, la barba deixada i el temps de xerrar sense pressa.

I ara fins l’any que ve? Inxal·là. Que així siga. Amén.

Mon pare s’ha comprat una televisió nova, d’eixes que pots posar arxius de fotografia o vídeo en USB per a veure’ls en pantalla gran. Li ho explique i li demane que faça ells els passos. Quan li dic que agafe l’USB reacciona dient que ‘a això li diré canutet’ i trobe ben encertada la proposta. Canutet. Perquè no? És això, en definitiva: en té la forma i dins seu es guarden coses.

El geni popular de la llengua apareix de vegades des de baix. Recorde que fa anys a Mallorca vaig sentir a algú dir ‘fer un bot’ per a referir-se a un link i hi ha la coneguda demanda d’ensaïmada per arrova. Els lexicògrafs no en solen ser massa partidaris d’aquestes coses però a mi em semblen genials…

Seguisc amb els vídeos antics. Recupere aquest de la coetà del gos del 1.992. Per als forasters cal aclarir que la coetà normal és la nit del quinze però que hi ha una de molt especial, que només la fan els majorals l’any que ho són, la d’avui, dia dèsset, dia del Gos (del Gos, sant, que va en l’anda de Sant Roc, és clar). L’any 92 vaig ser majoral jo i per tant ací se’m veu. Jo em reconec pels moviments quan vaig tapat però també aparec a cara descoberta…

En aquest vídeo es veuen algunes parts poc públiques de l’extraordinària coetà del Gos. Comença quan comencem a carregar la pòlvora, amb les discussions sobre com ho farem i què cal fer. Anem molt més tapats del que és normal perquè el volum de foc que tirem és digne del major dels rècords. No he vist res igual mai i poder-ho viure des de dins ni que siga una sola vegada en la vida és un privilegi que mai no agrairé prou.

La coetà s’inicia disparant el coet de luxe, que és aquest coet llarg que agafem de camí a la plaça. I després ja ho podeu veure vosaltres mateixos: tres quarts d’hora disparant seguits, una experiència gairebé mística.

Aquest vespre baixaré a l’Albereda a veure-la de prop, com cada any.

Queden uns minuts per a les dues del migdia. A la Plaça del Sol. Els amics s’envisquen al voltant de la font, armats sempre de les seus càmeres de fotos, amatents al ritual. Ens saludem els uns i els altres, especialment aquells que no ens veiem cada dia -un bes, un colpet a l’esquena, sempre uns ulls oberts. Les alfàbegues passen ja amb el ritme cansat, amb els cossieters poc disciplinats després de tota la volta. A la porta de l’església les espera el darrer pas, l’ombra reparadora. Les campanes repiquen amb excel·lència dalt el campanar, fortes però convençudes que aquest any tampoc no entrarem a hora en el temple. I malgrat tot repiquen i a mi m’agrada el seu so. La camisa de majoral, la florejada, m’acosta amb el seu disseny únic a la colla del 1992, als meus, que ens saludem amb discrecció i un punt clar d’enyor. És un senyal poderós conforme passen els anys.

Mentrestant els majorals d’enguany baixen per la costera, carregats amb farcells i àdhuc amb sacs de confeti. Enguany l’han triat carabassa i diuen que han inventat una màquina que el garbella per a que estiga ben solt i vole alt. Passen per la vora somrient i quan no t’ho esperes una pluja de paperets inunda el cel i tu rius content, ben pagat d’aquella escena. Aquest matí l’has esperat cada any tot l’any. I quan arriba és impossible amagar el somriure ample que t’inunda la cara de banda a banda…

Demà és la festa i m’he dedicat a recuperar alguns vídeos vells. Aquest de la festa de l’any 1.926 és molt interessant. Hi ha les obreres, els cossiets són portats de dues maneres diferents, a coll avui ja no se’n porten i és interessant el paper dels majorals. De fet tinc dubtes de si hi ha o no. Alguns dels cossieters porten el mocador brodat que avui és senyal de majoral i no hi ha rastre de confeti enlloc. Això no és estrany perquè ja sabíem que el confeti és un afegit modern i que abans s’usava colònia, com passa encara avui en tantes altres poblacions del país on es fa la festa amb alfàbegues –Arenys entre elles. Eren, doncs, els majorals cossieters o simplement encara hi havia el costum de que els homes també dugueren mocador?