Retrobant Berlín (5)
Sobretaula llarga després de sopar amb els amics que ens han acollit, més com a germans que com a amics, a sa casa. La colla s’amplia amb dues amigues més i acabem fent un grup gros que discuteix i xerra amb tanta intensitat com alegria. Un plaer autèntic.
Em demanen quina sensació he tingut tornant a Berlín vint anys després. Just he caminat el dia sencer fent aquells trossos de ciutat que em faltaven, de la irreconeixible Potsdamer a la Ku’damm. No puc dir res més que reconèixer que no reconec res. Els explique que és una sensació estranya. De primer perquè la presència del mur era tan potent que avui no sé ni imaginar com era i per on passava. Constantment mire el mapa o aquella línia que han creat a terra i que ressegueix el pas del mur per a poder entendre on sóc. Em sonen els noms de les coses, puc recordar les coses que vaig viure i que vaig escriure en aquella Llibreta de Berlín, de tant en tant reconec un racó, un espai. Però bàsicament em sent en una ciutat completament nova.
Això no vol dir que no reconega que s’ha fet un esforç gran per a conservar la memòria. He estat al matí a les antigues casernes de les SS i m’és difícil imaginar un espai commemoratiu més ben plantejat. I la presència del mur és pertot malgrat el meu desconcert. Però no aconseguisc deixar de pensar que la memòria de Berlín es perd amb el pas dels anys. Que va escolant-se per l’aiguera del temps.
La seua opinió és que precisament és això el que busquen. Que volen que s’oblide que aquesta va ser una ciutat partida en dos. És possible. Els escolte amb atenció, conscient que ells ho viuen cada dia i jo només he fet de turista accidental. I no deixe de preguntar-me sobre les opcions ètiques d’una ciutat com aquesta. Què és millor fer? Esborrar el passat o deixar-lo reduït a una expressió mínima, turística com si diguérem, museística en el millors dels casos. No ho sé. Berlín ha creat i ha patit tant de dolor i tanta misèria que em sembla una ciutat excepcional que no puc analitzar de manera frívola.