Retrobant Berlín (2)
La ironia de la història és que de vegades les situacions més difícils proporcionen avantatges quan s’arreglen. L’espai que abans era el centre del mur, al voltant de la porta de Brandenburg és avui literalment irreconeixible. Allà on hi havia el ‘no men land’ ha aparegut tota una nova geografia que representa el poder alemany d’una forma difícil d’imaginar aleshores.
Hi he passat el dia. La cancelleria es podia visitar, de forma excepcional, així que he tingut sort i he entrat dins l’edifici que representa millor que cap altre la força de la nova Alemanya. També he entrat al Reichtag i la seua espectacular cúpula nova, he travessat (per fi!) a peu la Porta de Brandenburg i m’he emocionat en el meravellós monument en record al jueus perseguits i morts pel nazisme. Un dia complet, acompanyat a més d’un bon temps excepcional.
De l’edifici de la cancelleria els berlinesos en diuen ‘la rentadora’, pel record aproximat de l’electrodomèstic que l’arquitectura dibuixa. És, però, un edifici preciós i molt ben pensat. Des de que travesses la porta és evident que està dissenyat per a ser funcional però també per a impressionar, de forma discreta però molt eficaç. Entres allí i notes que estàs entrant a un lloc important, des d’on es prenen decisions importants. Modern, extremadament contemporani, nou. M’ha cridat l’atenció, per cert, que a tot arreu hi havia la bandera de Berlín, junt amb la d’Alemanya i la de la Unió. La cancelleria és federal, de tots els estats doncs, però com que és a Berlín reconeix aquesta presència amb la bandera d’un dels estats, ciutat en aquest cas. Lluny, ben lluny, del ‘cafè per a tots’.
El Reichstag, vell i nou alhora parlament de la nació alemanya, diuen que és l’edifici legislatiu més visitat del món. Hi ajuda, sens dubte, la cúpula. La remodelació de la seu parlamentària encarregada a Foster no només és eficaç sinó que ressalta les condicions i la sensibilitat del parlamentarisme alemany fins en els detalls més xicotets. A mi Foster generalment no m’acaba de convèncer però ací ha fet una obra realment completa i coherent. Al peu de l’escala d’entrada no he pogut evitar, però, pensar en quant de dolor ha causat i ha patit també el poble alemany. Aquest vell parlament monàrquic va ser cremat pels nazis (que van acusar els comunistes, és clar), va ser bombardejat pels aliats, va ser abandonat i donat per impossible, va veure com el mur s’atansava a la seua porta i finalment ha renascut. Però ho ha fet, com tot Alemanya, conscient del dolor que ha infligit el seu poble i conscient, de forma admirable, de la seua responsabilitat en que tot això no passe mai més.
En aquest sentit, però, res es pot comparar a l’extraordinari monument commemoratiu de la shoà, de l’extermini de milions de jueus. El monument és un camp de tombes, literal, a diverses alçades que conforme entres en ell et va submergint en la foscor, provocant una emoció difícil de contenir. Un centre d’informació a sota documenta la barbàrie del nazisme contra els jueus, però també contra els gitanos, els homosexuals i els opositors de qualsevol tipus. És un centre digne de ser visitat. Contingut emocionalment però contundent. Amb tot a mi em sembla que el més important de tot és haver alçat aquell monument precisament on és: aquell és un terreny central del nou Berlín, d’un preu de mercat segurament incalculable i d’unes possibilitats urbanístiques notables. Però ningú no va dubtar que era allà, precisament allà, on calia retre homenatge a les víctimes de l’holocaust. Hi hem passat en silenci, parlant amb veu baixa i reconeixent la memòria dels qui tant i tant van patir.
Abans però havia atravessat Brandenburg. Ho esperava. Al terra hi ha unes llambordes que marquen per allà on passava el mur. Costa de reconèixer-ho. Segurament és el lloc on la desaparició física d’aquella barrera imponent resulta més desconcertant, el lloc on el paisatge ha canviat amb més contundència. De fet, a banda i banda, no he pogut recordar dos llocs que en la meua memòria eren clars. A la banda occidental allà on ens posàvem les televisions per a emetre les cròniques més representatives amb les imatges al nostres darrera del mur ple de gent que s’hi enfilava. I a la banda oriental el lloc d’una fotografia que em vaig fer fa molts anys, quan encara no podíem ni somiar que aquell mur cauria, en el punt més pròxim on et deixaven acostar-te a la porta de Brandenburg.
A la banda oriental, vista Brandenburg des de la banda oriental, de fet tot és impossible de reconèixer. Sembla fins i tot una venjança. Els llocs més a tocar de la porta són l’ambaixada americana i la francesa, la del Quebec, un museu d’art experimental i un sobre Kennedy, dos bancs, una cafeteria americana i unes quantes botigues de tota mena. Edificis impensables en l’época de la república democràtica. Només aguanta l’edifici de l’hotel Adlon, reconvertit ara al luxe i testimoni mut del que va ser aquella Unter den Linden que marcava l’extrem occidental del món soviètic.