Retrobant Berlín (1)
Curiosament no havia tornat a Berlín des de la caiguda del mur. Vint anys després, doncs, és com viatjar a un altre món, a una altra geografia. Ja d’entrada perquè l’aeroport és ‘a l’altra banda’, o siga en el territori de l’antiga RDA.
Optem per entrar a la ciutat, doncs, per l’antic est. Passe per davant de Pankow -una de els ciutats que van optar per aquell acabament en ow tan poc alemany, sovietitzant. Abans els alemanys occidentals deien que la capital de la República Democràtica era Pankow, en realitat un barri de Berlín, per tal de no reconèixer que era Berlín, de fet, la capital.
En arribant a la ciutat trobem el tros de mur més llarg que es conserva encara, amb les pintades refetes pels autors originals. Alguns trossos són plens de grafitis de gent vinguda de tot el món. M’imagine que n’apareixerà alguna en català i em trobe no una pintada sinó un adhesiu, un adhesiu roig que en lletres grogues diu que ‘En qualsevol moment pot explotar’. No sé a què feia referència originalment però és molt apropiat al lloc i a la història.
Vint anys després aquell tros de mur sobta. D’entrada perquè està girat al revés. En el vell temps la cara de donava a la RFA era plena de pintades però la cara que donava a la RDA era impoluta. Ara és la cara que dóna a la RDA la que té les pintades. Al davant, a més, han alçat un pavelló poliesportiu immens, enorme. I la sensació de desconcert creix encara més quan el travesses i et trobes a la vora del riu amb una imitació prou reixida d’una platja caribenya, amb sorra i tot. Passa el temps. I tant com passa el temps.