Mails per a Hipàtia

A la Bernauer Strasse el mur es fa concret. Hi han matingut cinquanta metres de la instal·lació original, que es pot veure des d’una torreta o visitar-la des del que havia estat el sector oriental. Allà topes de cara amb el mur interior i a través d’unes escletxetes pots veure la terra de ningú (on mataven les herbes amb defoliants i que sovint era minada) les torres de vigilància i en la distància el mur que donava directe al sector occidental, el mur gros. En aquest carrer la construcció del mur va ser extremadament violenta perquè va tallar pel mig una avinguda important i va deixar l’església a la banda oriental. A meitat dels vuitanta, sí dels vuitanta, encara la van volar com a part d’aquell procés de consolidació ‘eterna’ del mur que Honecker va arribar a pronosticar que duraria més de cent anys.

A prop creix un mercat totalment hippie. Una barreja dels encants i d’Hair, on per no faltar no falten ni els hare krisna. Tot el barri d’aquesta zona va ser prou respectat pels aliats en el seu atac a la ciutat i va passar sense massa canvis l’era soviètica. Avui ha esdevingut el barri de moda de la ciutat. Té unes cases i uns carrers preciosos, clarament centenaris i els rics o els benestants s’han apoderat dels seus racons.

Hi hem passejat per agafar un tramvia després fins Alexanderplatz. Irreconeixible, excepte pel rellotge. I d’allí hem caminat per la Karl Liebknecht Strasse i Unter den Linden. Aquesta ruta l’havia fet en la meua primera visita a Berlín, quan tot allò era ‘la ciutat capital de la República Democràtica Alemanya’. Ara les botigues i els espais de luxe ocupen la majoria dels portals. M’hi he acostat encuriosit fins el lloc on els russos tenien instal·lada la tomba del soldat desconegut, aleshores amb una impressionant guàrdia d’honor. Quan es van retirar d’Alemanya es van endur la tomba, el soldat, la flama i la bandera. Ara els alemanys han posat una estatua i a fora, en comptes dels soldats, hi ha banderes alemanyes i europees. Un canvi gran, certament.

De tot plegat el que queda és l’antiga i enorme comandància soviètica reconvertida avui en l’espectacular ambaixada de la Federació Russa. Hem passat ràpid per davant seu perquè començava a ploure i tot plegat ens ha pillat desprevinguts però el seu aspecte és certament imponent, crec que com un recordatori permanent del poder que Moscou va arribar a tenir sobre aquesta ciutat. La completen una mica més endavant l’ambaixada britànica, l’americana i la francesa, totes juntes al voltant de Branderburg per a recordar al món que durant dècades en aquesta ciutat no manaven els seus habitants sinó el comandament conjunt dels quatre exèrcits que havien derrotat a Hitler i que després de derrotar-lo es van declarar enemics entre ells mateixos.