He acabat de netejar la taula de la redacció. Ja fa dies que he començat a deixar-me la barba. He tret les espardenyes i ja vaig en pantalons curts. Les vacances supose que arriben en unes hores i ja m’hi veig. Però en un ofici com aquest meu no ho saps mai ben bé.
A partir d’un apunt del meu admirat Xavier Caballé descobrisc aquest mapa de com es mouen els avions al món al llarg d’un dia. El trobe fascinant i explica millor com funciona el nostre món que molts llibres.
M’ha fascinat sobretot observar la cua d’avions nocturns intercontinentals. Quan cau la nit, aprofitant la son dels passatgers, és quan més avions volen d’un continent a un altre. Ho sabia però veure-ho així m’ha impactat. De fet és una de les sensacions que sempre m’ha agradat més dels aeroports. Quan arribes d’un vol intercontinental, de l’Àsia o d’Amèrica i ho fas simultàniament amb altres vols que arriben a la mateixa hora que el teu de qualsevol part del món. La barreja en la cua d’eixida és excitant i espectacular. Tant que alguna vegada (recorde haver-ho fet un matí a Amsterdam tot arribant de Singapur) he optat per seure en una cadira i veure desfilar, literalment, el món davant dels meus ulls. Un món que com demostra aquest vídeo és cada vegada més petit.
Crec que només he anat a una correguda de bous en la meua vida. Jo era un xiquet i mon pare em portà a la plaça. Recorde els colors de forma agradable però també la repulsió íntima que em va provocar la sang. Encara avui veig un dels bous arrossegat per la plaça del carrer Xàtiva per uns cavalls que em semblava que li torçaven el cap mentre la sang tacava la sorra.
Potser per això vaig signar la ILP per a prohibir les corregudes de bous al Principat. Un dia, a l’Illa, em vaig trobar una parada i una senyora que em demanava si volia signar per a que les prohibiren. Vaig dubtar un segon perquè els bous, en la seua versió de carrer, formen part de la meua cultura i són defensats pels meus amics. I vaig dubtar també perquè a mon pare li agraden molt. Però el dubte es va esvair quan em va vindre al cap aquella imatge de xiquet a la plaça de València que no he oblidat malgrat els anys que han passat.
Reconec que ho vaig fer amb escepticisme. No vaig pensar en el moment de signar que això acabaria avui amb un acte formal al Parlament de Catalunya que podria abolir les corregudes però ara m’alegre doblement d’haver-ho fet. També perquè el fet que una llei nascuda de la societat civil estiga a punt de ser aprovada és molt rellevant en termes democràtics.
El tren va ple del tot. Em toca anar dempeus entre un muntó de turistes que supose que volen visitar Barcelona. Davant meu una parella. L’home porta un tatuatge enorme al braç i no para de fer fotografies al que supose que és el seu fill. La criatura, d’un ros espès juga amb la mare, pell roja, jove, amb shorts i samarreta. Al seu costat seu una altra dona jove. Pense que van juntes però no. En un moment determinat la del xiquet diu ‘Me Polska’, en una llengua utilitària que barreja en dues paraules només l’anglés i el polonés. ‘Me ?eská republika’ que li respon la dona del costat amb un ample somriure.
Jo, atrapat encara pel passat geopolític, no puc evitar somriure també. Vet ací dues ciutadanes europees, sense pors ni complexos, saludant-se en un tren que corre per la platja camí de Barcelona. Com si la batalla de l’Ebre, la vergonyosa claudicació de Munic, la línia Sigfrid sencera i els soldats nazis i estalinistes abraçant-se a Brest-Litovsk només hagueren estat un malson.
Des del 1996 Vieiros ha estat pels que fem VilaWeb i molt particularment per a mi el nostre germà gallec. Vam néixer com a diaris digitals pràcticament alhora i hem viscut aquests quinze anys de trajecte sempre mirant-nos, xerrant, valorant junts com ens anaven les coses, aprenent l’un de l’altre.
Avui Vieiros ha anunciat que tanca. No puc ni dir com de greu em sap. Li ho he dit a Lois per telèfon però no sé explicar-ho bé. La mort d’aquest valent diari electrònic gallec no és només una mala notícia per al seu país o per la xarxa, que ho és i molt. És també una mala notícia personal per a mi.
He vist molt de prop a la gent de Vieiros treballar dia i nit per a fer possible el seu projecte. Ens hem trobat ací i allà, hem somiat junts i ens hem fet confidències que difícilment faríem a un altre. És cert que la situació a Galícia ha estat complicada sempre i que Vieiros ha tingut dificultats extraordinàries que el seu editor explica amb la transparència i la valentia de sempre en la carta de comiat, Até sempre.
No ho oblide això, és clar. Però la mort de Vieiros ens recorda a tots els que fem diaris, a tots els que creem empreses a internet, a tots els qui treballem per un projecte que també és un somni, que la fragilitat sempre està ací al costat. Que fer la feina ben feta, i tan bé com la feia Vieiros!, no assegura tampoc que després de quinze anys de treball cada dilluns i cada dimarts i cada dimecres i cada dijous i cada divendres i cada dissabte i cada diumenge només acabes sent un record que tothom saluda amb emoció i agraïment. Amb enyor des del primer minut de la seua abscència
Até sempre irmán.
(PD: M’assabente que també, en cosa d’hores, tanca Chuza. Caram.)
Fa dies la revista Eines, de la Fundació Irla, ens va gravar un debat al president del parlament Ernest Benach i a mi parlant de l’impacte d’internet en la política. Ahir al vespre el vam presentar a la seu d’Esquerra amb la participació també de Josep Vall.
(La fotografia és del president Benach que evidentment no va parar de fer twits mentre fèiem la presentació)
A l’Església veig un senyal sobre la columna que no sé endevinar si és vell o no. Una creu rústica pintada sobre la pedra amb colors vius, amb un roig bàsic i intens. La potència del traç, però, queda del tot trencada perquè al seu costat algú ha enganxat un adhesiu amb un telèfon mòbil dins la senyal de prohibit. El xoc entre la possible naturalitat de la creu i l’artifici de l’enganxina fa mal d’ulls, literalment. Dubte si acostar-me al mossèn i dir-li que l’enganxina hauria de ser més modesta o l’haurien de posar en un altre lloc. Ho descarte. En definitiva què pinte jo en una església?
Em vaig comprar una tele nova fa uns mesos. La meua tele tenia vint anys i la veritat és que aguantava bé però tenia el problema dels cables. La pobreta només tenia una entrada d’euroconector i para de comptar. Així que si volia afegir-li dos aparells diferents, o cinc que em sembla que en tinc ara, això era impossible.
Resultat: me’n vaig comprar una que tenia totes les connexions imaginables per a tots els aparells que se’m podien ocórrer. Avui, però, per enganxar una càmera de fotos ja m’ha tocat treure els cables d’un dels aparells.
I no sé perquè de sobte m’ha semblat que la pobre tele s’havia fet vella…
El xiquet ha dit ‘el rellotge oral’. Sé que és lleig però la meua orella m’ha forçat a parar atenció. ‘Rellotge oral’? He imaginat que parlava d’un campanar i efectivament era això. El xiquet ha dit ‘el rellotge oral’ per a referir-se a les campanes i jo no he pogut evitar un somriure. És un geni. Rellotge oral? Quina genialitat lingüística i descriptiva… digna d’aquelles ‘protuberàncies on hom hi fica les anques’ del senyor Pla.
In The Shadows Of The Sacred Family, Catalonia Rises, aquest és el títol d’un interessant article publicat per The New Republic i que demostra que els ecos de la manifestació independentista del 10-J lluny d’apagar-se s’expandeixen més i més.
El seu autor, Martin Peretz, fa un article molt intel·ligent on diu que som en la via cap a la independència i que, de fet, ‘Catalonia is a functioning independent political culture with its own in-use language, customs, modernisms and economic practices.’
The New Republic és una revista americana, emblema dels sectors liberals del país, fins i tot diria que social-demòcrates. I, diuen i podria ser, que és una revista de la qual Obama és un lector àvid…
M’encanta com la sempre complicada Sinead O’Connor converteix aquesta deliciosa cançó tradicional gaèlica, un dels emblemes de la rebel·lió de Pasqua contra els anglesos, en una mena de reggae celta.
Si voleu comparar-la amb una interpretació més ‘clàssica’ hi ha aquesta de Mary Black.
Passe el matí emmerdat en la jungla burocràtica per un discret afer familiar. Necessitava un paper i m’han fet rodar per l’administració espanyola, la catalana i la barcelonina. D’oca a oca enmig de la calor portant-li als uns el paper que tenen els altres. En comptes de coordinar-se ells em fa perdre el matí a mi. Anem bé.
Ja posat, però, faig sociologia barata. L’administració municipal, de l’Ajuntament de Barcelona, perfecta. M’atenen molt amablement, són extraodinàriament eficaços i no em fan perdre ni un minut més del necessari. Un sol xicot em fa tota la paperassa, sense posa cap pega. Excel·lent.
L’administració catalana és més lenta. Els costa una miqueta aclarir-se sobre com vull el que han de fer i es perden dins el programa informàtica. Però són molt amables -simpàtics fins i tot. La cosa és lenta però mira…
I l’espanyola? Total. M’han fet fer dues cues, en una oficina ultramoderna i luxosa i m’he sentit com un atracabancs, amb un senyor malcarat que em discutia de tot. H explicat que un problema era conseqüència de l’altre i que per tant em semblava més normal que el fes el mateix funcionari i m’he trobat amb una imprecació. I al final tenia raó jo però han fet ells el que han volgut. M’han donat el paper i me n’he anat ben ràpid. Ai senyor…
Ho va escriure Thomas Jefferson fa més de dos-cents anys. Aquesta nit Xavier Sala Martín ho ha penjat al seu Facebook i estic d’acord amb ell que cal llegir-la amb calma:
‘Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari que un poble dissolgui els lligams polítics que l’han lligat a un altre i prendre el lloc separat i igual entre les potències de la terra que les lleis de la naturalesa i del Déu de la Natura els hi donen, el just respecte al judici de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. – Que per assegurar aquests drets, s’institueixen Governs entre els homes, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats, – Que sempre que una forma de govern esdevé destructiva aquests fins, el poble té dret a alterar-lo o abolir-lo i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquests principis i organitzi els seus poders en tal forma, ofereixi les majors probabilitats d’assolir la seguretat i felicitat del poble. La prudència, és clar, aconsellarà als governs establerts des de fa temps que no es canviï per motius lleus i transitoris; I en efecte, l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les formes a què estan acostumats. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia un designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, enderrocar aquest govern i establir nous resguards per a la seva futura seguretat . – Tal ha estat el pacient patiment d’aquestes colònies, i tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots directament cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets d’un món imparcial.
S’ha negat a aprovar les lleis absolutament favorables i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus governadors sancionar lleis d’importància immediata i urgent, a menys que la seva execució es suspengui fins que el seu sanció s’ha d’obtenir, i un cop suspeses, s’ha negat per complet a prestar atenció.
S’ha negat a aprovar altres lleis per a l’allotjament dels grans districtes de la gent, a menys que aquests pobles renunciïn al dret de ser representats en la Legislatura, un dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius en llocs desús, incòmodes i distants del seient dels seus registres públics, amb l’única finalitat de molestar fins al compliment de les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per oposar-se amb fermesa viril als seus intromissions en els drets del poble.
S’ha negat durant molt de temps, després d’aquestes dissolucions, fer que els altres a ser elegit, mitjançant el qual el poder legislatiu, el anihilament és impossible, han retornat al poble, sense limitació per al seu exercici, l’Estat queda al mentrestant, exposat a totes les perills d’una invasió exterior ia convulsions internes.
Ha tractat d’impedir que es poblin aquests Estats, per això ha obstaculitzat les lleis de Naturalització d’Estrangers; refusant aprovar altres per fomentar la seva immigració, i elevar les condicions per a les noves adquisicions de terres.
Ha entorpit l’administració de la justícia al negar-se a aprovar les lleis per a l’establiment dels poders judicials.
Ha fet que els jutges depenen de la seva voluntat només per la tinença de les seves oficines, i l’import i el pagament dels seus salaris.
Ha fundat una gran diversitat d’oficines noves, enviant a un eixam de funcionaris per assetjar al nostre poble i minven la seva subsistència.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, exèrcits permanents, sense el consentiment de les nostres legislatures.
Ha influït perquè l’autoritat militar sigui independent i superior al poder civil.
S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció estranya a la nostra constitució i no reconeguda per les nostres lleis; donar el seu dictamen acord amb els seus actes de pretesa legislació:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
Per protegir-los, per mitjà d’un judici fictici del càstig pels assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests estats:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, del benefici d’un judici per jurat:
Per transportar més enllà dels mars per a ser jutjats per suposats greuges:
Per abolir el lliure sistema de lleis d’anglès en una província veïna, establint-hi un govern arbitrari i estenent els seus límits, per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies
Per suprimir les nostres Cartes constitutives, abolir les nostres lleis més valuoses i alterar en la seva essència les formes dels nostres governs.
Per suspendre les nostres pròpies legislatures i declarar investit amb el poder de legislar per nosaltres en tots els casos que sigui.
Ha abdicat del seu Govern aquí, al declarar fora de la seva protecció i en emprendre una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, assolat les nostres costes, incendiat les nostres ciutats i destruït la vida del nostre poble.
Al present, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de crueltat i perfídia que amb prou feines troben paral.lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del cap d’una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres conciutadans fets presoners en alta mar a portar armes contra la seva pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir sota les seves mans.
Ha provocat insurreccions intestines entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats indis salvatges, la coneguda regla de la guerra, és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.
En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat una reparació en els termes més humils: a les nostres repetides peticions s’ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter està així marcat per tots els actes que poden definir un tirà, no és apte per ser el governant d’un poble lliure.
Tampoc hem deixat de dirigir als nostres germans britànics. Els hem previst de tant en tant els intents de la seva legislatura per estendre una autoritat injustificable sobre nosaltres. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i radicació aquí. Hem lat a la seva natural justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentiu, a repudiar aquestes usurpacions, que s’interromprien inevitablement les nostres relacions i correspondència. Ells també han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, convenir en la necessitat que proclama la nostra separació i considerar, com considerem les altres col.lectivitats humanes: enemics en la Guerra, Amics de la Pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, en Congrés general, apel.lant al jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en el Nom, i per l’autoritat del bon poble d’aquestes colònies , solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i de dret han de ser estats lliures i independents, que són alliberades de tota lleialtat a la Corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya, és i ha de ser totalment dissolta, i que com els Estats lliures i independents, tenen ple poder per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir comerç i fer tots els altres actes que els estats independents poden per dret efectuar.
I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la protecció de la Divina Providència, entestem la nostra vida, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor.’
(Tinc la sensació que la traducció és del Google però s’entén més que bé el que vol dir i el sentit que té avui entre nosaltres.)
Xerrem al matí a redacció. ‘Fa pena canviar-la…’ la portada. Comentari unànim. Una portada històrica. Imatges, vídeos, comentaris, pràcticament tota dedicada a la manifestació històrica d’ahir. Decidim tocar-la el menys possible. Els retocs imprescindibles i prou. Realment fa patxoca. Ahir va ser un dia històric des de qualsevol punt de vist i això ja no ho canviarà res. Però fa goig assaborir-ho. Francament…