Mails per a Hipàtia

Aquesta matinada ha mort el meu amic Marinos, de Kefalonia. La notícia m’ha colpit com si un raig m’hagués partit per la meitat. He pogut parlar amb la Valia per telèfon i expressar-li la meua desolació d’aquella manera pal·lida que t’ix quan mor un amic. Em pesa el cos mentre escric i mire mecànicament, estabornit, les fotografies d’un passat que de sobte sembla d’una altra era.

Entre elles, entre les fotografies, en trobe una d’aquella nit magnífica que vam viure junts al Camp Nou fa uns mesos. Marinos era probablement el culé estranger més gran que mai he conegut. Un fanàtic autèntic. Recorde haver vist al seu pis d’Atenes un partit de la Champions que jugava el Barça i botava i cridava més ell que jo. Per això la darrera vegada que amb Valia van venir a Barcelona els vaig portar al Camp Nou i els vaig presentar Joan Laporta, a qui ell admirava profundament. Marinos, que en la foto li encaixa la mà amb cara de nen, es va emportar tots els records imaginables del camp, feliç i content com un gínjol. Feliç amb aquell somriure enorme que lluïa sempre i que ara hem perdut tots, però més que ningú la Valia i el petit Nicolàs…

Participe en la jornada d’Empordà Digital a Palafrugell, a la Fundació Josep Pla. Sempre és un plaer tornar-hi però per a ser-hi a les deu del matí em toca alçar-me molt d’hora. La millor prova de com ha canviat la comunicació, que és d’això que volen que parle, és que la persona amb la qual he quedat a l’estació de Girona no em coneix i decideix entrar a internet des del mòbil i mirar una fotografia meua abans de saludar-me.

Anem en cotxe fins a Palafrugell on m’espera l’auditori, ben despert per ser tan matí. Parle dels canvis tan radicals que patim en el món de la comunicació i la conversa s’allarga després una bona estona. Finalment un taxi em ve a cercar i em du a l’estació de Flaçà amb la mala sort que perd el tren previst i he d’estar-m’hi prop d’una hora, amb la son acaçant-me.

El recorregut amb el taxi em regala algunes de les imatges que esperes de l’Empordà. És una llàstima no passar ni un matí però les presses i les complicacions d’agenda són múltiples. Mentre espere el tren em pose música a l’iPod i tanque els ulls amb prevenció per no quedar-me dormit del tot. Un raig de sol potent penetra dins l’estació buida. Esperaré.

A mi no em preocupa gens el xou aquest del futbol. Fa dos anys van guanyar l’Eurocopa i l’independentisme ha crescut més en aquests dos anys que en cinquanta. Però dit això sí que crec que hi ha uns personatges als quals caldria deixar-los clar que a alguns ens sap molt greu que facen de negrets bwana del tio Tom. 

Avui ha estat un dia tens informativament parlant. Però molt estrany. I trist. Parle de la manifestació de dissabte.

Des del matí els mitjans públics de la Generalitat (TV3, 3/24, Catalunya Ràdio i Informació i les seues webs) han estat obrint dient que s’havia arribat a un pacte sobre la capçalera de la manifestació i que hi aniria el president Montilla amb una senyera.

Des de la redacció de VilaWeb, com podria fer qualsevol, hem trucat mil vegades a premsa d’Òmnium i a tots els contactes que tenim en aquella organització. Tothom es reafirmava una vegada i una altra en que la informació no era certa. La manifestació l’encapçalava la pancarta ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ i no la senyera. És impossible que els mitjans de la Corporació no tingueren aquesta informació. I tanmateix han continuant dient una cosa que no era certa, dic jo que perquè això els ho filtraven des de presidència.

I ara que fa una estona que Òmnium ha fet una insòlita roda de premsa nocturna per a deixar clar que no hi haurà senyera al capdavant el 3/24 obre encara dient que ‘hi ha un acord’ per tal que la senyera òbriga la marxa. (PD. Més tard han rectificat la informació però insisteixen en que ‘el debat continua obert’).

Amb independència del que passe amb la manifestació estic trist perquè en aquest país els mitjans públics de dalt no fan aquestes coses -els de baix, Canal 9, sí. O no les feien fins ara. I no vull que les facen. La Corporació és un model, amb tot i els seus defectes i ho ha de continuar sent. 

Primer sopar d’estiu anit a la terrassa de ma germana. Per manca de pràctica vam començar a sopar quan encara era de dia i la terrassa la veritat és que encara arrossega l’hivern passat. Però va ser un pensat i fet i allà que ens posàrem.

Tinc la sort, enorme, que ma casa de Bétera són en realitat un conjunt de cases ocupades per familiars i totes unides entre elles, de manera que ens permeten circular amunt i avall. Dalt del tot la terrassa de la meua germana és l’espai privilegiat de l’estiu. Pugem en assemblea gastronòmica i hi sopem tants com cabem, xiquets i grans. L’ambient es fa aleshores propici a les converses llargues i pausades, a les rialles, a les confidències importants, a les cerveses còmplices o simplement al pas del temps més civilitzat i tranquilitzador imaginable.

Normalment és un dels meus paradisos de l’agost però ahir vam veure l’oportunitat d’obrir la temporada i ho férem. No sabeu com m’ha carregat les piles per estes tres setmanes llarguíssimes que queden.

Quan hi ha el Mundial és divertit, com a mínim per a mi, mirar els partits més bons, de forma desapassionada per res més que no siga el bon futbol. Ha estat el cas aquesta vesprada que he pogut veure l’Alemanya-Argentina, a través d’una televisió argentina que ha dramatitzat la deblacle d’una forma que només allà saben verbalitzar.

Alemanya m’ha impressionat de veritat. Un 4 a 0 ho diu tot, és evident. Ha estat un passeig per a ells que han fet el que han volgut i com han volgut. Com que tant m’hi fa i aquesta és la gràcia he començat a favor de l’albiceleste i he acabat admirant els teutons.

Ara només espere que juguen igual contra qui ja sabeu… 

Avui he participat a Vic a la jornada sobre publicitat als mitjans digitals organitzada per la Universitat i pels bons amics de Nació Digital. Com que ja em comence a acostumar a com funciona això del tweet he vist ràpidament que l’audiència ho anava seguint amb interés a base de piular i m’hi he sumat.

I ha passat una cosa que m’ha deixat perplex. En la taula rodona on jo participava el Joan Sabaté ha decidit fer referència a una antiga entrevista que em va fer fa molts anys ell mateix per al diari Avui, parlant de com serien els mitjans digitals del futur, o siga els d’avui.

Quan l’ha començat a llegir he vist que des del públic Marc Roca ha piulat que la voldria veure, l’entrevista, i abans que jo mateix poguera entendre què estava passant XavierBC ha trobat l’entrevista en alguna pàgina web antiga i per tant l’he pogut veure des del mòbil. I això segons després que el Joan començara a parlar. Ha estat divertit perquè quan ha anunciat que llegiria l’entrevista jo he pensat ai mare meua, a saber què devia dir. I he estat a punt de demanar-li que me la deixara mirar primer. No ha calgut, però, perquè mentre jo pensava això els tweets, i els twittaires, me l’han portat al mòbil aconseguint que jo he restara meravellat, una vegada més, de l’eficàcia de la tecnologia.

(El relat tweet de la conferència el trobareu ací)