Mails per a Hipàtia

El tren va ple del tot. Em toca anar dempeus entre un muntó de turistes que supose que volen visitar Barcelona. Davant meu una parella. L’home porta un tatuatge enorme al braç i no para de fer fotografies al que supose que és el seu fill. La criatura, d’un ros espès juga amb la mare, pell roja, jove, amb shorts i samarreta. Al seu costat seu una altra dona jove. Pense que van juntes però no. En un moment determinat la del xiquet diu ‘Me Polska’, en una llengua utilitària que barreja en dues paraules només l’anglés i el polonés. ‘Me ?eská republika’ que li respon la dona del costat amb un ample somriure.

Jo, atrapat encara pel passat geopolític, no puc evitar somriure també. Vet ací dues ciutadanes europees, sense pors ni complexos, saludant-se en un tren que corre per la platja camí de Barcelona. Com si la batalla de l’Ebre, la vergonyosa claudicació de Munic, la línia Sigfrid sencera i els soldats nazis i estalinistes abraçant-se a Brest-Litovsk només hagueren estat un malson.