miozz mirades

Tot especulant si Sant Martí ens portarà o no l’etiuet, m’assec una estona contemplant el blau marí de la tarda i fullejo un dels llibres que més he regalat aquest darrer any: l’edició bilingüe del Martín Fierro, traduïda al català a principis del segle XX per Enric Martí i Muntaner (emigrat català), i editada per un grup de promotors argentalans (catalans argentins, argentins catalans). Tot just ahir, dia 10, es commemorava el dia de la Tradició Argentina, dedicat a José Hernández, autor d’aquest gran poema identitari nacional argentí. Els preàmbuls que acompanyen l’edició bilingüe de 2008 són de lectura imprescindible.

(continua)

Diego Arcos, president del Casal Argentí, hi dedica unes planes sentides i apassionades, sota el títol de “Justificació dels promotors”. En paraules seves: “En un llogarret perdut a la Pampa argentina un català, pagès de Vilanova i la Geltrú, va construir una dovella literària, una peça que uneix dos arcs històrics, com les pedres que rematen les arcades dels portals de l’arquitectura del Principat.”
Patricia Gabancho  documenta “Martín Fierro i l’èpica argentina” Segons diu, “Com li va venir l’impuls de traduir a la seva llengua l’obra de José Hernández, no ho sabem”, si bé Arcos apunta la possibilitat que s’identifiqués amb l’enyorament i l’amor a la terra pròpia “L’experiència d’Enric  Martí i Muntaner, un emigrant català enamorat de la cultura criolla, admirador de Martin Fierro fins a l’extrem d’encetar la tasca de traduïr-lo dues vegades, sent que ell no era un home de lletres, em va captivar el cor. Aquesta situació del migrant amb el cor partit per les dues identitats és la e qualsevol de nosaltres.”
I és cert que va haver de fer una traducció doble, ja que, tal com s’esmenta en diversos moments, després de set anys dedicat a la traducció, en el moment en què va acabar-la ja havien sortit les normes de Fabra i li calgué esmerçar dos anys més per refer la traducció i normalitzar-la.
A “Enric Martí i Muntaner” Víctor Castells (en un escrit del 1979) fa una semblança de l’autor de la traducció, i ens explica que ” Martí i Muntaner no s’hi feu ric a la Pampa. Ben al contrari, l’enriquí amb la traducció catalana del poema que millor l’explica. Desconeixia la realitat politicocultural de Catalunya, però ajudà, i bé , a un positiu acostament catalano-argentí. Portava Catalunya al moll dels ossos i quan descobrí i visqué el món de la immensa plana argentina, l’interpretà en català i en català volgué veure’l escrit”
La reproducció del Pròleg de J.Torrendell i de les Paraules del traductor (del propi Enric Martí i Muntaner), ens situen al 1936, per ja passar a la lectura en columnes bilingües – català – crioll -, d’El gautxo Martín Fierro.

Us recomano la lectura en els dos idiomes. Sencera o a troços. Jo, quan la llegeixo en català imagino un jove solitari en la immensitat de la Pampa amb la mirada fixada en l’horritzó tot recordant les terres del Penedès i el Garraf. Deixant-se acompanyar per la solitud i les vicissituds del gautxo Martín Fierro, i  deixant-se portar per la sonoritat dels versos criolls, amb la seva musicalitat… i transformant-los en la seva llengua enyorada. 
Si voleu fer feliç a un argentí o una argentina que visqui aquí, regaleu-li aquest llibre. És un tresor delicat!

L’article quinzenal per a la revista El Tot parla de la mobilitat a tota la muntanya de Can Ruti, una zona que acumula molts serveis. Accedir al contingut de l’article

Són incomptables les vegades que tots plegats hem de pujar  a la muntanya de Can Ruti, i no precisament per gaudir d’una sortida campestre
(continua)

A més de ser una gran zona natural per on passejar, i que compta amb un berenador que atrau molta concurrència,  allà dalt s’hi acumulen molts serveis imprescindibles: l’Hospital General, el Tanatori, l’Institut Guttmann i la Residència de Disminuïts Profunds. Acumular serveis en una zona mal comunicada no és intel·ligent: l’error especulatiu de convertir els terrenys de Can Ruti en terrenys destinats a serveis ve d’un passat franquista que no podem canviar, però la decisió d’augmentar-hi els equipaments i no resoldre bé els accessos pertany a l’època actual.  Les mancances que acumula aquella zona són majúscules, i afecten a un gran nombre de ciutadans, diàriament.

En tot el conjunt de la muntanya i entre els seus equipaments no hi ha camins segurs, molts trams de la carretera no disposen de vorera i en alguns casos ni tan sols de cuneta. Pujar-hi a peu o desplaçar-s’hi entre un equipament i un altre, és, en general, impossible. La recent millora en l’entorn de l’Institut Guttmann és una excepció, però no pas la norma. Les parades d’autobús – tret de les que hi ha a l’origen i final, ja a l’hospital, i la de davant de la residència – estan ubicades en llocs insegurs, moltes vegades a peu de carretera, sense un mínim d’espai on esperar-se; la de davant del camí que porta a l’Escola de Natura de la masia de Can Miravitges o la que deixa a peu d’escala del Tanatori  són de les que més gent fa servir, amb un nivell de perillositat molt alt. El servei d’autobusos, malgrat les millores, es manté insuficient, complicat i poc operatiu, especialment per arribar al Tanatori i a l’Hospital si es tenen dificultats de mobilitat (de la parada a la porta hi ha més de 200 metres).

Tot plegat empeny a agafar el cotxe,  que a part de ser el mitjà més contaminant, és privat i privatiu: ni tothom en té ni hi ha prou espai perquè tothom l’aparqui. Però les queixes ciutadanes sobre l’accessibilitat a Can Ruti es van acabar amb la gratuïtat de l’aparcament, un benefici selectiu que ha fet oblidar gran part de les reivindicacions sobre la zona.  No parlaré del disbarat que ha suposat posar el Tanatori allà dalt, perquè ja ho he fet altres cops i a més ja no té remei, però no vull deixar d’esmentar l’ensarronada que vam patir tots plegats en nom de la reivindicació d’uns usos per al Parc Serentill – que és on havia d’anar ubicat – dels que mai més ningú n’ha tornat a sentir parlar.

No he anat mai, encara, al final del Correllengua a Perpinyà. És d’aquelles cites que cada any són presents a l’agenda però mai aconsegueixen vèncer els imperatius d’un calendari  familiar complex.
I aquest any, en coincidir amb la marxa contra el Tractat dels Pirineus, la cita era molt remarcable. Perquè, quan es té al cap – i al cor – la idea d’unitat dels Països Catalans, hi ha una sintonia especial que connecta amb tot el què a la Catalunya Nord parli de catalanitat. És una mica creure de debò que el  sentit de país de la col·lectivitat, del poble, pot esborrar les fronteres forçades que fa 350 anys van començar a esmicolar el país.
Aquesta sintonia és la que em va portar fa unes setmanes, amb una bona colla de família i amics, al camp de l’USAP: vam voler comprovar i viure el que s’explica: el cant de la senyera com a himne, la grada cantant l’estaca mentre onegen desenes de senyeres i estelades…  un espectacle vibrant, sí, però, en realitat, res és ben bé el que imaginàvem…
(continua)

Les meves fonts principals per seguir – no tan d’aprop com voldria – el batec de la Catalunya Nord, són les cròniques d’en Joan Lluís LLuís, a El Punt,  i el bloc de’n Pere Mayans, que hi dedica un apartat molt ben documentat, que us recomano llegir periòdicament.
Sobre l’USAP i l’efervescència amb què els seguidors de l’equip de rugbi ostenten cants i simbologia catalanista reconec que no havia llegit res, que la informació m’havia arribat per comentaris d’amics. La visita que vam fer fa unes setmanes al camp de l’USAP em va permetre veure-ho i viure-ho, però també em va ubicar en una realitat que no encaixa del tot amb el meu imaginari previ. 
Al camp, a la grada, tothom canta enfervorit la lletra de l’estaca, i és impressionant. El “segur que tomba tomba tomba” arriba al moll de l’os. Tota la grada és coberta de senyeres, rucs catalans, estelades, i en moltes de les cantarelles s’identifiquen al·lusions a l’USAP com a equip català. Cantat en francès. O a ritme de bolero. 
Potser m’ho va fer la llengua emprada – majoritàriament francesa -, o potser la sensació (subjectiva i potser errònia) que l’enarboració dels sómbols no va gaire més enllà del fanatisme propi dels esdeveniments esportius; però el cas és que l’espectacle – que us recomano- em va desconcertar, i em va fer pensar en si l’origen i simbologia catalana de l’USAP no podia ser alguna cosa semblant a la referència vikinga dels islandesos: el manteniment i recerca de vestigis simbòlics del passat per vestir identitats actuals. Si ho fos – que té el seu sentit – caldria vetllar perquè aquesta recerca i vivència simbòlica no es quedés fossilitzada en un anagrama. La força actual que té la vivència esportiva en la població – especialment la jove – podria jugar a favor d’un enfortiment dels vincles entre les dues parts del territori segmentat pels dos estats; però com en tota jugada, cal estratègia, oportunitat i bons jugadors.

Observo la vida del meu bloc, la vida que hi doneu vosaltres en llegir-lo, i ho trobo curiós. Aquest mes d’octubre, un instant de retard en fer el clic de ratolí, alhora de copiar-los, – massa al final del dia-, m’ha impedit comentar-vos l’ordre d’apunts més llegits del mes; I ho aprofito per comentar-vos el què em diu avui, en començar aquest matí de diumenge mandrós, el rànquing dels més llegits del dia.  Fa dies que m’hi fixo, i comprovo que a més de ser de maceració lenta en la seva gestació, (com us deia en presentar-lo) aquest bloc és també de lectura lenta, lenta i sostinguda. I em parla de vosaltres.

(continua)

Entrada punta, estrella, d’aquella que genera més de 100 visites el mateix dia que la penges, us ho he de confessar, no n’he tingut gaire. N’hi ha hagut, sí, però en una proporció molt baixa. Res a veure amb els blocs crac que corren per la xarxa. I el detonant acostuma a ser, no tant l’oportunitat del tema en sí – excepte en algun cas, com ho ha sigut el de les mentides del borbó -, sinó amb el ressó immediat que se n’hagi pogut fer la xarxa (facebook, altres blocs d’èxit).
En canvi, el que sí que he tingut, i segueixo tenint, és una creixent lectura sostinguda dels apunts antics, a un ritme que m’encurioseix i em fa gràcia. El marcador que ens destaca els deu més llegits (del dia, de la setmana, del mes i des de l’inici) em porta a l’actualitat, diàriament, apunts escrits fa mesos, apunts als que no sé per què ni com hi accediu de sobte, un dia, un nombre significatiu de lectors. D’aquests, el més sorprenent per mi és l’apunt a catalunya es parla català…apreneu català, un lèxic urdú, que d’ençà de la seva publicació el dia 7 de maig, ha acumulat, en un degoteig constant, gairebé 600visites. Aquest misteri afegeix màgia al fet d’escriure sabent-se llegit per altres: no sempre la sintonia d’interessos quadra, i passen sense pena ni glòria apunts que em podien semblar especialment interessants, i, per contra, em sorprèn l’èxit d’alguns que em semblaven molt modestos. (Sobre això ja he fet les meves especulacions, que són massa llargues per explicar-les ara, les reservo per a un futur nou apunt).

El nombre de visites diàries s’ha consolidat a l’alça, i això em fa pensar – però potser m’equivoco – que molts de vosaltres em llegiu seguit, compteu amb mi d’una forma regular, i, què us he de dir? M’agrada!
Ja sé que mai es pot generalitzar, però em plau reproduir-vos un comentari que he rebut, en, privat (el retorn sobre el bloc el tinc molt més amb comentaris privats que no pas amb comentaris públics, ja us en parlava fa temps), i que em dibuixa un perfil de lector que, començo a creure, és força majoritari, i respondria a la categoria que li he donat al bloc, bloc personal:”Respecte al tema del bloc, et torne a dir que llegir-lo és com un bàlsam,en serio, m’arriben al fons i em fa la sensació que estic parlant amb tu en persona , en els temes concrets de Badalona, em perd un poquet ,però em posen al dia;” 

També imagino les vostres entrades als apunts del bloc com un passeig tranquil, perquè la dispersió de lectures diàries és molta. Aquest exemple ho il·lustra:
Les 10 lectures més llegides aquest matí (dia 8 de novembre, fins les 10h) per ordre de major a menor: heu entrat a llegir articles concrets, de dates molt diverses, més de 50 persones, però les deu més llegides sumen poc més de 30. Les altres, segurament, es reparteixen en quantitats esmicolades.

Només una hora més tard ja sou setanta els lectors, i ha canviat molt la visibilitzacaió de les  preferències, aquí els deu apunts més llegits fins ara:

• silenci i flors, silenci i plors  (repeteix lideratge)
• gats: estrena a sant vicenç dels horts (fa una hora no hi sortia, i ara és el segon més llegit) 
• carbasses a la castanyada? (fa una hora no hi sortia, el 3r més llegit)
• l’embolic de dir-se dolors
• sensacions d’una tarda de tardor (2007)
• un port de mar bruta (fa una hora no hi sortia)
• lliçons de la treva
• tereses
• rellegint i rescoltant el missatge de xesco boix
• silenci i flors

Bé, en aquest entrecreuament breu i subtil de les nostres vides virtuals jo m’exposo explícita i vosaltres passegeu en silenci pel paisatge que us dibuixo; 
M’agrada observar les vostres petjades…

Conservo de l’adolescència un cert rebuig a visitar els cementiris “quan toca” i més aviat m’agrada trobar-m’hi en la solitud d’un dia anònim. I segueixo sentint una clara preferència per la flor collida del jardí, escollida i preparada a consciència, en un diàleg íntim, simbòlic, de sintonia amb el mort.

(continua)

Les darreres visites a cementiris el dia de Tots Sants, en família, són de fa molts anys, conservo la imatge de la gent mudada carregada de rams, a la recerca d’escales. És una record assolellat i tranquil, centrat en una escala llarguíssima per penjar el ram al nínjol de l’avi Daniel, a Premià. Un avi que només he conegut per com l’han plorat i enyorat la meva iaia i la meva mare, a qui els anys de la pèrdua no van aconseguir mai esborrar del tot el dolor per una mort tan prematura. La família del meu pare, en canvi, mai va ser partidària de posar rams als morts, i els seus nínjols són senzills, sense làpides de marbre. Recordo algunes visites en què ens deien aquí hi ha els besavis tal, aquí hi ha els besavis qual…En l’adolecència, visitar i portar flors al cementiri va adquirir per mi la categoria de malbaratament inútil, però amb els anys i l’acumulació de pèrdues sentides en directe, la meva necessitat puntual de treure el cap per aquells carrers blancs plens de tristesa més aviat ha anat en augment. Seure una estona davant el nínjol on hi ha enterrada la meva mare, a l’agradable cementiri de Montgat, netejar-lo, posar-hi flors collides del jardí de casa, i deixar que les llàgrimes campin sense miraments galtes avall, és un dels petits plaers que em permeto alguna tarda solitària, no gaire sovint però.
La primera vegada que vaig fer una d’aquestes incursions en solitari pels blancs i silenciosos carrers del cementiri (del Cementiri Vell de Badalona) va ser quan vorejava els divuit anys, i estava sota l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona jove i molt propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys.  L’enterrament, multitudinari, m’havia deixat un gust molt aspre. Encara recordo la flor que hi vaig deixar un temps després, mig d’amagat, i la impotència davant aquella làpida erma. En el “poema” silenci i flors vaig intentar plasmar aquesta impotència, els meus sentiments.
Veure el poema Silenci i Flors (novembre 1978)

Nosaltres no hem incorporat les visites al cementiri per Tots Sants com un dels rituals anuals per viure en família, amb els fills. No ho hem fet. Però com que des de ben petits ens han acompanyat als funerals i enterraments, han visitat tanatoris i cementiris, han visitat malalts i s’han acomiadat dels famliars al llindar de la mort, aquest ritual no complert no els allunya de la vivència de la mort com una cosa natural, present a la vida. 
I fins i tot m’ha semblat descobrir que,pel seu compte, troben moments de solitud per sintonitzar, en un diàleg íntim i discret, amb els qui ens han deixat. Dins o fora del cementiri. Absent de ritual.

Poema escrit el 1978, des de l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona molt jove i propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys. Jo vorejava els divuit.

(continua)
ACCÉS AL POEMA SILENCI I FLORS

SILENCI I FLORS

Tot caminant
sentia passes al meu darrera
però eren fulles
         marrons i seques
         cobrint el terra
que amb el vent feien una carrera.

I m’endinsava en l’ampla nit
tot veïent ombres que em perseguien .
Però eren branques que el vent movia
i que la lluna 
        plana i brillant
em feia veure del terra estant.

Venint del bosc veia un camí
sota els meus peus;
        un camí llarg
        blanc i brillant
        que s’endinsava
        al fons, avall
Però era la lluna rodona i clara
que es reflectia sobre les aigües
        mortes i fosques
de qualque estany.
         
I un dia alegre, com potser un altre
la greu notícia de que te’n vas.
De que ja ets fora
        avui i sempre
etern mai més:
No tornaràs.

I és veritat.
I segueix sent-ho
cada vegada
i cada dia
i cada instant.

No hi ha però que m’ho capgiri.
No hi ha ningú que vingui a dir-me:
“és un mal són”

De què em serveix viure mil contes
fets amb les taques de la paret?
O marxar lluny dins d’una barca
petita i blanca feta amb paper?

Ja no em serveix volar amb la bici
ni anar descalça
          sobre la molla
          sorra del mar.
No vull volar ni ser palmera.
Tan sols vull veure’t.
Sentir altre cop paraules teves.
La teva veu,
una mirada,
un riure junts altra vegada.

No vull pensar que ets tu qui és dins
d’aquest tan gran
      silenci i flors
tràgic i míser recull de plors
Immens i fred 
      negre forat
per sempre més
aspre record de color blanc.

Novembre 1978, dos mesos després de la seva mort

Com que les temperatures d’aquest any no ens han regalat encara gaires tardes de tardor, rescato les paraules amb què vaig “felicitar” la Castanyada-Tots Sants el 2007.
Aclariment a l’al·lusió final: en aquell moment estàvem enmig la pol·lèmica pel fet que l’església catòlica canonitzés – convertís en Sants – les víctímes religioses de la guerra civil, però només les que en van ser per part d’un dels bàndols.

(La fotografia és part d’un mural de tardor fet per alumnes de l’Escola Can Parera de Montornès del Vallès, on vaig treballar-hi molt de gust a principis dels noranta)

(continua, accés al contingut de SENSACIONS D’UNA TARDA DE TARDOR)

Hi ha una olor

de forn calent

que escalfa

la tarda enfredorida

nodrint de calidesa l’esperit,

perfum del moniato cuit

i castanyes torrades.

Anhel de paraules d’autor

recitades amb calma.

La fina pluja

que enfosqueix la tarda

i hi dibuixa dolls de llum,

té gust de tardor encetada

tot s’alenteix,

el cicle vital demana la paraula,

retorna el ritual:

festes de tardor,

melmelades,

cistells de contes,

castanyades,

dolços panellets,

campanades,

tribut als morts,

enyors

amb o sense flors

records i

una mirada

cara a cara

amb la pròpia mort.

Bona Castanyada!!!! ,

M.Dolors, Badalona, 31 d’octubre de 2007