silenci i flors, silenci i plors
Conservo de l’adolescència un cert rebuig a visitar els cementiris “quan toca” i més aviat m’agrada trobar-m’hi en la solitud d’un dia anònim. I segueixo sentint una clara preferència per la flor collida del jardí, escollida i preparada a consciència, en un diàleg íntim, simbòlic, de sintonia amb el mort.
Les darreres visites a cementiris el dia de Tots Sants, en família, són de fa molts anys, conservo la imatge de la gent mudada carregada de rams, a la recerca d’escales. És una record assolellat i tranquil, centrat en una escala llarguíssima per penjar el ram al nínjol de l’avi Daniel, a Premià. Un avi que només he conegut per com l’han plorat i enyorat la meva iaia i la meva mare, a qui els anys de la pèrdua no van aconseguir mai esborrar del tot el dolor per una mort tan prematura. La família del meu pare, en canvi, mai va ser partidària de posar rams als morts, i els seus nínjols són senzills, sense làpides de marbre. Recordo algunes visites en què ens deien aquí hi ha els besavis tal, aquí hi ha els besavis qual…En l’adolecència, visitar i portar flors al cementiri va adquirir per mi la categoria de malbaratament inútil, però amb els anys i l’acumulació de pèrdues sentides en directe, la meva necessitat puntual de treure el cap per aquells carrers blancs plens de tristesa més aviat ha anat en augment. Seure una estona davant el nínjol on hi ha enterrada la meva mare, a l’agradable cementiri de Montgat, netejar-lo, posar-hi flors collides del jardí de casa, i deixar que les llàgrimes campin sense miraments galtes avall, és un dels petits plaers que em permeto alguna tarda solitària, no gaire sovint però.
La primera vegada que vaig fer una d’aquestes incursions en solitari pels blancs i silenciosos carrers del cementiri (del Cementiri Vell de Badalona) va ser quan vorejava els divuit anys, i estava sota l’impacte de la primera experiència de mort sobtada d’una persona jove i molt propera; el meu cosí-germà, en Fede. Un accident de cotxe el va arrabassar de la vida, a punt de fer 24 anys. L’enterrament, multitudinari, m’havia deixat un gust molt aspre. Encara recordo la flor que hi vaig deixar un temps després, mig d’amagat, i la impotència davant aquella làpida erma. En el “poema” silenci i flors vaig intentar plasmar aquesta impotència, els meus sentiments.
Veure el poema Silenci i Flors (novembre 1978)
Nosaltres no hem incorporat les visites al cementiri per Tots Sants com un dels rituals anuals per viure en família, amb els fills. No ho hem fet. Però com que des de ben petits ens han acompanyat als funerals i enterraments, han visitat tanatoris i cementiris, han visitat malalts i s’han acomiadat dels famliars al llindar de la mort, aquest ritual no complert no els allunya de la vivència de la mort com una cosa natural, present a la vida.
I fins i tot m’ha semblat descobrir que,pel seu compte, troben moments de solitud per sintonitzar, en un diàleg íntim i discret, amb els qui ens han deixat. Dins o fora del cementiri. Absent de ritual.
Jo recorde que al meu poble,sempre hem anat passejar al “camí del cementiri”,era el passeig ideal per al matins de l’hivern,assolejat ,envoltat de tarongers i tapissat de floretes de color groc que ixen en hivern.De fet de les poques fotos que tenim de xicotets,una bona part estan fetes en aquest camí.Avuí en dia continúa sent un lloc especial,i potser per això a mi m’agrada de tant en tant entrar i fer un tomb;tot i que cada vegada m’agrada menys,quan ho faig, sent que a tots aquells a qui recorde els estic fent viure uns moments,i m’imagine que aquells pensaments bonics que faig els arriben i em fa plorar i riure tot d’una.
M’agrada el ritual ,eixe ritual de netejar la làpida i posar-hi flors,el considero com l’acceptació de la pèrdua.
Per això reivindique la necessitat de les persones de trobar els seus morts(Guerra civil, Argentina,Xile,desapareguts…),però sense càmeres, ni embolics polítics,sinó amb dignitat d’ells i de les seves families.
Per cert el poema és colpidor, però cert i com tots els altres fet amb el cor i l’ànima.