miozz mirades

No he anat mai, encara, al final del Correllengua a Perpinyà. És d’aquelles cites que cada any són presents a l’agenda però mai aconsegueixen vèncer els imperatius d’un calendari  familiar complex.
I aquest any, en coincidir amb la marxa contra el Tractat dels Pirineus, la cita era molt remarcable. Perquè, quan es té al cap – i al cor – la idea d’unitat dels Països Catalans, hi ha una sintonia especial que connecta amb tot el què a la Catalunya Nord parli de catalanitat. És una mica creure de debò que el  sentit de país de la col·lectivitat, del poble, pot esborrar les fronteres forçades que fa 350 anys van començar a esmicolar el país.
Aquesta sintonia és la que em va portar fa unes setmanes, amb una bona colla de família i amics, al camp de l’USAP: vam voler comprovar i viure el que s’explica: el cant de la senyera com a himne, la grada cantant l’estaca mentre onegen desenes de senyeres i estelades…  un espectacle vibrant, sí, però, en realitat, res és ben bé el que imaginàvem…
(continua)

Les meves fonts principals per seguir – no tan d’aprop com voldria – el batec de la Catalunya Nord, són les cròniques d’en Joan Lluís LLuís, a El Punt,  i el bloc de’n Pere Mayans, que hi dedica un apartat molt ben documentat, que us recomano llegir periòdicament.
Sobre l’USAP i l’efervescència amb què els seguidors de l’equip de rugbi ostenten cants i simbologia catalanista reconec que no havia llegit res, que la informació m’havia arribat per comentaris d’amics. La visita que vam fer fa unes setmanes al camp de l’USAP em va permetre veure-ho i viure-ho, però també em va ubicar en una realitat que no encaixa del tot amb el meu imaginari previ. 
Al camp, a la grada, tothom canta enfervorit la lletra de l’estaca, i és impressionant. El “segur que tomba tomba tomba” arriba al moll de l’os. Tota la grada és coberta de senyeres, rucs catalans, estelades, i en moltes de les cantarelles s’identifiquen al·lusions a l’USAP com a equip català. Cantat en francès. O a ritme de bolero. 
Potser m’ho va fer la llengua emprada – majoritàriament francesa -, o potser la sensació (subjectiva i potser errònia) que l’enarboració dels sómbols no va gaire més enllà del fanatisme propi dels esdeveniments esportius; però el cas és que l’espectacle – que us recomano- em va desconcertar, i em va fer pensar en si l’origen i simbologia catalana de l’USAP no podia ser alguna cosa semblant a la referència vikinga dels islandesos: el manteniment i recerca de vestigis simbòlics del passat per vestir identitats actuals. Si ho fos – que té el seu sentit – caldria vetllar perquè aquesta recerca i vivència simbòlica no es quedés fossilitzada en un anagrama. La força actual que té la vivència esportiva en la població – especialment la jove – podria jugar a favor d’un enfortiment dels vincles entre les dues parts del territori segmentat pels dos estats; però com en tota jugada, cal estratègia, oportunitat i bons jugadors.