Quan canvia el temps cadascú s’adequa com pot. Jo avui, per primer cop, no he portat sabata sinó espardenya. Però només eixir de casa m’he topat amb un senyor que portava una jaqueta d’hivern i que semblava tenir fred i tot. M’he quedat pensarós. Cada any em passa. Sóc lent de reaccions en això dels canvis de vestuari…
El vèiem a prop, màgicament aprop, quan va botar. El vam veure elevar-se i tota la grada blaugrana de l’Estadi Olímpic de Roma ens vam alçar amb ell, com expulsats de la cadira. Va ser un moment inacabable, com si el temps s’haguera aturat. I Messi, allà davant nostre, levitava embolcallat en la preciosa llum de la nit romana contra el verd relluent del camp. Jo vaig tindre la sensació que s’aguantava sol, ell, flotant. I de seguida vam veure la bola en un passeig llarg passar per damunt de Van de Saar i explotar a la xarxa. Em vaig abraçar a la gent que tenia al costat, un tal Ximo, castellonenc i un senyor que venia d’alguna part d’Espanya que no vaig saber identificar i vaig alçar els dits al cel, pensant en ella, en la Mavi, que es va quedar al primer partit contra el Chelsea. Quan vaig tornar a obrir els ulls Messi corria com un bou embogit per la banda i una pila blaugrana se li pujava a coll, el tombava i l’omplia de besos i abraçades mentre nosaltres no sabíem ja si cridar més o si callar conformats perquè ja no es pot jugar millor ni més bé, ni es pot viure un partit millor. Jo em vaig treure les ulleres, em vaig acabar l’aigua que em quedava en el got, tota seguida i vaig mirar rialler a un amic del Ganyet que seia aprop. Amb la mirada s’entenia tot. Però em vaig tornar a posar les ulleres. No volia perdre’m ni un minut d’aquell ball excels que els de Guardiola estaven dansant.
August va dir: “Marmoream relinquo, quam latericiam accepi”. O siga: vaig trobar una Roma de totxanes i la vaig convertir en una ciutat de marbre. Amen.
Acabem de posar en marxa un giny que permet fer comentaris sobre la Champions a la portada de VilaWeb. Els comentaris s’autentifiquen des de l’usuari de Facebook. I apareixen de forma simultània al mur de Facebook dels usuaris corresponents. És una forma de salvar el problema, que sempre ens ha preocupat tant, de la identificació de la gent que escriu els comentaris. Si funciona bé l’experiment obrirà una via a possibles noves formes de participació que estudiarem en detall. Vos convide a usar-lo.
Avui he estrenat ulleres noves. Les velles se’m van trencar. De fet se m’havien anat trencant a poc a poc fins que la cosa ja no donava per a més. Feia molts anys que les tenia i m’encantaven: no pesaven gens ni mica. La sorpresa ha estat anar a l’òptica i descobrir que ja no les fabriquen. Com pot ser? Si són perfectes! No ha volgut de res la protesta. El pitjor de tot és que de les explicacions que m’han donat he tret la conclusió clara que han deixat de fabricar-les perquè no es trencaven massa ràpid i el negoci per a la casa no devia ser bo. La meua comoditat no sembla que els importe…
L’altra nit vaig anar al sopar de commemoració dels seixanta anys de Blanquerna, una de les institucions integrades en la Universitat Ramon Llull.
Per a mi va ser una nit de records perquè Blanquerna va tenir molt a veure amb la meua fascinació per Barcelona. Quan jo estudiava magisteri a València ens van organitzar una visita de cap de setmana llarg a Barcelona que inclogué, entre altres coses, anar al Teatre Lliure a veure “La nit de les tribades” i una visita a l’Escola de Magisteri de Blanquerna. Va ser un viatge memorable per moltes raons, per les coses que vam descobrir i viure, però Blanquerna especialment em va semblar un indret colossal. Recorde que ens van deixar entrar a les classes amb plena llibertat i em vaig colar a una de filosofia. Val a dir que a València les classes de filosofia eren bones però això de Blanquerna pertanyia a una altra lliga. Vaig quedar astorat davant una discussió de prop d’una hora sobre el sentit de l’expressió “çò”, com pot ser usada en el sentit de propietat o per a introduir un relatiu i com cal afinar quan parles davant els altres per a expressar el sentit exacte del que vols dir.
L’altra nit mentre ens parlaven professors, el president de Blanquera o la rectora i alguns dels doctors de la institució me’n vaig recordar d’aquell temps pel gust amb el qual ells també s’expressaven. Amb alguna petita errada van usar un català bell i van tirar mà amb normalitat del llatí i del grec, avui injustament oblidats per a desgràcia de la nostra societat. La meua visita devia ser a finals dels setanta per la qual cosa va ser agradable comprovar que trenta anys després el gust per expressar el sentit exacte del que vols dir seguia viu allà en aquella casa. Entre nosaltres, per tant.
La Vanguardia s’ha lluït amb una sèrie d’articles de Salvador Enguix i Enric Juliana despreciant a tort i dret la gent que vam escriure el llibre País Valencià Segle XXI. En els textos se’ns qualifica d’ortodòxia fusterianista o de “guàrdia de ferro” -i vull creure’m que no saben què vol dir això. El diari del senyor Godó, on Joan Fuster escrivia, porta una temporada llepant el cul de Camps i carregant contra els catalanistes valencians en una actitud que segurament té a veure molt amb els negocis i molt poc amb el periodisme o fins i tot la dignitat.
Des de que ho vaig veure ahir, però, no em puc treure del cap el dia que Joan Fuster va tornar a parlar després d’un llarguíssim silenci de vuit anys. Ho va fer amb una entrevista a La Vanguardia que va aparèixer destacada a la portada (“Joan Fuster rompe el silencio”) i que la signàvem precisament Salva Enguix i jo, amb fotografies de l’enyorada Pepa García. Fuster va concedir aquella entrevista, després d’anys de silenci voluntari, precisament perquè aquell era el seu diari i per l’estima que li tenia -al diari que ara amaga que Fuster va ser un dels seus columnistes estrella. Enguix i jo vam passar a sa casa hores magnífiques, un dels millors records de la meua vida professional, que van acabar en aquella portada històrica de diumenge. I els del ram ja saben que una portada de diumenge val molt.
La Vanguardia ha optat ara per atacar el seu col·laborador i els qui pensem que el desficaci valencià no és degut al fusterianisme sinó que en tot cas només té solució des del fusterianisme. Però al seu arxiu públic queden els articles de Joan Fuster i aquella entrevista que no sé si Salva Enguix apreciarà encara avui. La trobareu ací
(Pel que fa a Juliana i el julianisme ja en vaig parlar fa temps ací. No l’esmentava pel seu nom però era reconeixible. No conec cap altre periodista o persona que parle amb bous…)
Isc de casa i em trobe tot d’operaris arreglant la vorera. No és que siga perfecta però tampoc no estava massa espatllada. Em sobta el desplegament de treballadors, anuncis i aparells que intervenen sobre la vella vorera. Hi ha un cartell monumental d’aquells del Pla Zapatero.
Com que tot està potes enlaire pregunte què estan fent. M’imagine que han d’obrir una rasa per a passar cables o desviar canonades o jo què sé què. La resposta em deixa glaçat: trenquen la vorera per a tornar-la a fer. Uala! L’obrer amb el qual converse és massa franc. Diu que la vorera estava bé i que ell no ho acaba d’entendre. L’ordre és desmuntar-la i tornar-la a fer amb un disseny lleugerament diferent. “Tan poc que vosté ni ho notarà”. Mira que bé i quin absurd, tu. A gastar que algú ho cobrarà…
Al Herald em trobe un anunci a pàgina completa d’un rellotge. L’anunci el protagonitza John Kennedy amb la seua fotografia i la frase “We choose to go to the moon”. Em pregunte si una casa de rellotges pot usar una imatge d’una persona morta per a finalitats publicitàries. Fa anys Apple va usar gent com Einstein o Ghandi. Però ignore si els seus hereus retenen alguna classe de dret sobre la imatge. No parle de diners. Parle de coherència. Qui em diu ara que a Kennedy li agradaria anunciar un rellotge. Per exemple.
Em trobe en un llibre sobre el final de la URSS, amb una certa
sorpresa, que l’autor fa una citació, més o menys aproximada, d’un
llibre meu publicat per 3i4 en català l’any 1991. La citació la fa en
anglès, cosa que em desconcerta una miqueta. Prou, si he de ser sincer.
Però encara quede més desconcertat en veure que a la bibliografia
esmenta el llibre i en localitzar-lo diu “València. Califòrnia”. Arrea.
Hi ha una València a Califòrnia, és cert. Però la confusió geogràfica i
l’ús de l’anglès em fa sospitar. L’ha llegit el llibre de debò? El té?
S’ha trobat una frase meua per algun lloc i l’ha afegit sense més,
aportant després l’esment bibliogràfic? Sap què està citant? Té alguna
idea de l’idioma en el qual és escrit? Curiós, francament curiós…
Vaig gaudir, i molt, de Mestalla. El vell camp ja no està per a massa trots però vaig recordar partits i partits passats allà -encara recorde de quan jo anava en pantaló curt un gol de Waldo fet des de quasi el mig del camp que vaig viure en això que ara en diuen gol xicotet, veient amb els ulls com a taronges de quina manera la pilota baixava des de l’estratosfera i es colava per a desesperació del porter rival que la va arribar a acaronar inútilment amb els dits.
Dimecres, però, jugaven Barça i Athlètic. Un partit d’aficions, preciós en l’escenografia, en els cants, en els xiulits (també, també), en els colors i en la passió. Em vaig quedar corprès quan ells van marcar el primer gol i una xicona davant meu plorava com si s’acabara el món i vaig consolar un home que seia a la meua vora quan el Barça va fer el quart. Reconec que vaig pregar perquè no en marcaren un cinquè i que em vaig alçar emocionat en la cadira aplaudint quan els jugadors dels dos equips van barrejar-se les banderes i van aplaudir les dues aficions.
I això del Barça què voleu que vos diga? Quan va marcar l’Athlètic ni em vaig immutar. Ja faran… que vaig pensar. I tant com van fer. Com juguen! Com es queden aturats, immòbils dins l’àrea gran! Com envien la bola de punta a punta del camp mig segon abans que els altres la puguen veure! Jo no sé què ha fet Guardiola amb aquests xicots però pense gaudir-ho al màxim. Quin goig d’equip.
Per a rematar el dia, a més, vaig fer de comentarista abans del partit amb Barça TV. Ens ho havien demanat al Ferran Torrent i a mi, i vam compartir micro i comentaris amb Xavi Rocamora que va aguantar una sessió realment maratoniana. Va ser també un goig estar allà dalt de l’estadi comentant les alineacions i com jugarien els uns i els altres mentre el Mestalla s’anava omplint. Amb el Ferran, a més, aquesta ja és la tercera final que coincidim. Vam veure a ma casa la de Londres, vam viatjar junts a París i ara aquesta. Totes elles amb anècdotes sucoses com podeu imaginar.
Abans del partit vam fer-nos una paella a casa amb el Xavi Sarrià, el Jaume Subirana i el Josep M. Fonalleras i la seua prole. I, cosa estranya, vaig guanyar la porra encertant el resultat. De matinada llarga quan el Fonalleras me la va pagar, mentre ens fèiem un cafè en una àrea de servei de l’autopista, ja anava tan zombie que no vaig entendre què em donava. Eren moltes hores de cotxes, paelles, teles i partit però va valdre la pena. I ara a planxar el pitet: dissabte o diumenge La Lliga.
Volia escriure sobre la final d’ahir però em crida el Biel Mesquida per a explicar-me que s’acaba de morir la Xesca Ensenyat, la nostra estimada blocaire autora de L’hidroavió apagafocs. He quedat glaçat. Ella mateixa havia explicat al bloc que no es trobava bé però la mort no ens sembla mai imminent. La tirarem a faltar i tirarem a faltar els seus posts. He pensat que un bon record és assumir avui un dels seus apunts.
Us recomane aquest: “Ni un cor sense batecs ni uns ulls sense mirades“.
Bon viatge Xesca.
VilaWeb i Berria hem publicat un diari especial sobre la final de la Copa, que el podeu trobar ací en pdf i que demà es repartirà en paper al País Basc encartat dins Berria i a València i Barcelona, també en paper, en les zones on es concentren els seguidors de futbol. És una iniciativa que ens fa molta il·lusió per diverses raons però sobretot perquè demà, més enllà del futbol, ens agradaria a tots que les dues aficions posaren de relleu tot el que ens uneix, que és molt més del que ens separa. Per això diem Gora Barça i Visca l’Athletic en dues portades que obren el diari a banda i banda.
Dit això amb el Martxelo ens hem jugat un dinar. Ell, malgrat tot, creu que guanyarà l’Athletic…
He aprofitat el cap de setmana per a llegir-me el segon volum de les memòries de Hans Küng. El teòleg suís va aparèixer en la meua vida fa molts anys. A ca mon tio José, rector i en aquella època estudiant a l’inquieta Lovaina, hi havia un exemplar de “Hi ha Déu?”, que em va copsar. Acostumat a l’església gallinàcia de per ací trobar un home que em plantejava la religió des de la intel·ligència i la complexitat em va semblar una troballa extraordinària. Jo ja em sabia ateu però aquell conjunt tan ben travat d’investigacions històriques i reflexions filosòfiques em va atreure i molt.
Des d’aleshores he llegit molta teologia. Em distreu però no només això. Trobe especialment interessant el treball de gent com Küng, capaç d’explicar-nos el cristianisme analitzant-lo com una creació històrica. Del cristianisme jueu a la gran transformació hel·lènica i d’ací al l’estructura de poder terrenal que coneguem avui en dia com Església. Veure com es va reconvertint la figura històrica del jueu Jesús de primer cap al Crist i després cap a tot això que avui és l’Església resulta una aventura intel·lectual fascinant que recomane molt.
Aquest segon volum de memòries és especialment interessant a més per la polèmica que ve de dècades entre Küng i Ratzinger. Trobe que Küng es justifica massa i massa metòdicament a ell mateix però dit això les coces que arrea a Ratzinger són insuperables, monumentals. Que ho siguen des d’un catòlic, un catòlic respectat pels seus notables coneixements però sobretot per les seues preses de posició tan coherents al llarg de les dècades encara li dóna més valor. Sobretot perquè refina molt l’anàlisi sobre aquest monstre vaticà que ha destruït el camí que havia traçat el Vaticà II d’una forma segurament irrecuperable ja. La radicalitat amb la qual Küng punxa sobre els grans problemes de l’església (l’absurd de l’infalibilitat, el poc rigor històric i teològic de dogmes com el de la mare de déu, la barbaritat de les posicions en matèria sexual, la poca substància real del celibat, el centralisme contra les esglésies locals…) és digna de ser seguida amb goig pel lector. Tot i que supose que això que per a mi fins i tot és divertit no ho serà per a altres i que un lector cristià la seguirà amb dolor més que no amb goig.
En qualsevol cas m’ha fet pensar molt també el fet que Küng al final de la seua vida es veja confrontat a una Església abominable des del punt de vista d’un cristià com ell. Perquè al cap i a la fi tota la seua vida li ha estat dedicada amb passió i no deu ser gens agradable veure com es desfan els somnis…
Vaig començar a cridar i donar colps de puny a la taula només en sentir el crit de’n Puyal. I al meu voltant van anar augmentant els crits i els cops. A VilaWeb estàvem fent aquest xat amb els lectors sobre com seguir el partit via internet i el partit mateix. I en un minut van entrar centenars de missatges. Cada vegada que entra un missatge el software fa un so com de màquina d’escriure. Entraven tan seguits que semblava una metralladora. Cap a Roma, doncs. I això reclamava una portada especial amb protagonisme per a Iniesta. Aquesta. Hi ha dies que fa goig això de titular. El Josep va encertar de ple la frase adequada mentre jo encara anava cridant i donant colps a la taula. Com un boig. Oblidant-me que calia fer un titular i que calia fer-lo ja. Sort que ell va ser més sensat.
(Avui, per cert, m’he trobat al Ricard Torquemada. L’he felicitat per la meravellosa retransmissió d’ahir, plena de passió i saviesa alhora i amb el punt de bogeria i emoció adequat en el moment del gol: són únics a l’hora de trasmetre sentiments. I hem comentat la imatge que ahir no vam saber apreciar com calia, enmig de l’eufòria. Que és la de Silvinho fent de veterà i tornant Guardiola a la realitat d’una forma admirable per la seua enorme sang freda. Algú havia de tenir el cap on tocava, no?)