Mestalla
Vaig gaudir, i molt, de Mestalla. El vell camp ja no està per a massa trots però vaig recordar partits i partits passats allà -encara recorde de quan jo anava en pantaló curt un gol de Waldo fet des de quasi el mig del camp que vaig viure en això que ara en diuen gol xicotet, veient amb els ulls com a taronges de quina manera la pilota baixava des de l’estratosfera i es colava per a desesperació del porter rival que la va arribar a acaronar inútilment amb els dits.
Dimecres, però, jugaven Barça i Athlètic. Un partit d’aficions, preciós en l’escenografia, en els cants, en els xiulits (també, també), en els colors i en la passió. Em vaig quedar corprès quan ells van marcar el primer gol i una xicona davant meu plorava com si s’acabara el món i vaig consolar un home que seia a la meua vora quan el Barça va fer el quart. Reconec que vaig pregar perquè no en marcaren un cinquè i que em vaig alçar emocionat en la cadira aplaudint quan els jugadors dels dos equips van barrejar-se les banderes i van aplaudir les dues aficions.
I això del Barça què voleu que vos diga? Quan va marcar l’Athlètic ni em vaig immutar. Ja faran… que vaig pensar. I tant com van fer. Com juguen! Com es queden aturats, immòbils dins l’àrea gran! Com envien la bola de punta a punta del camp mig segon abans que els altres la puguen veure! Jo no sé què ha fet Guardiola amb aquests xicots però pense gaudir-ho al màxim. Quin goig d’equip.
Per a rematar el dia, a més, vaig fer de comentarista abans del partit amb Barça TV. Ens ho havien demanat al Ferran Torrent i a mi, i vam compartir micro i comentaris amb Xavi Rocamora que va aguantar una sessió realment maratoniana. Va ser també un goig estar allà dalt de l’estadi comentant les alineacions i com jugarien els uns i els altres mentre el Mestalla s’anava omplint. Amb el Ferran, a més, aquesta ja és la tercera final que coincidim. Vam veure a ma casa la de Londres, vam viatjar junts a París i ara aquesta. Totes elles amb anècdotes sucoses com podeu imaginar.
Abans del partit vam fer-nos una paella a casa amb el Xavi Sarrià, el Jaume Subirana i el Josep M. Fonalleras i la seua prole. I, cosa estranya, vaig guanyar la porra encertant el resultat. De matinada llarga quan el Fonalleras me la va pagar, mentre ens fèiem un cafè en una àrea de servei de l’autopista, ja anava tan zombie que no vaig entendre què em donava. Eren moltes hores de cotxes, paelles, teles i partit però va valdre la pena. I ara a planxar el pitet: dissabte o diumenge La Lliga.
Els del Barça van eixir adormits i i el pitjor que fa fer el Bilbao va ser clavar aquest gol tant matiner que va despertar la fera del Barça.
Si l’albritatje del Sevilla no havera eliminat el València, el Barça en volta d’el caramelet que li van donar, ho havera tingut cru.
Futbol i paella
En aquesta història de l’himne espanyol xiulat per les aficions vasca i
catalana hi ha hagut comentaris molt interessants. Tots basculen, però, a
l’entorn de l’honor i la dignitat. El futur president del Real Madrid, per
exemple, ha dit que en el programa genètic dels seus seguidors, els del
Madrid, no hi ha lloc per a actituds ètiques tan reprovables. Penso
francament que, més enllà de dir una mentida, exagera. Perquè tot i pensar
que ells no xiularien l’himne espanyol, és ben cert que el branden com un
acte de conquesta en els enfrontaments davant del Barça o de l’Athletic.
Vull dir que quan canten, posem per cas, “que viva España”, ho fan amb la
voluntat d’especificar que ells animen Espanya amb l’enfrontament davant
d’un altre club que no és d’aquest país. Que ara no es queixin, doncs. És
inconcebible que es vantin de ser espanyols el dia que juguen, posem per
cas, contra el Numancia, que és de Sòria i, per tant, espanyol. És a dir,
que les actituds ètiques depenen, com sempre, de si els símbols són teus o
no.
Pel que fa als polítics espanyols, han clamat al cel perquè consideren que
ha estat una mena de baixada de pantalons, una insòlita rendició davant les
tropes independentistes, un altíssim greuge constitucional que no s’havia
d’haver censurat perquè, així, es converteix en una cosa semblant a la
indignitat. A Espanya, tot això de l’honor sempre ha tingut molt bona
premsa.
S’han aixecat veus que diuen “si xiulen al Rei, per què després volen la
seva copa?”. S’hauria d’aclarir que no es tracta de voler-la, sinó de
recollir-la, que és molt diferent, perquè resulta que l’has guanyat. Potser
no estaria malament, però, com passa en d’altres països, que la Copa no
tingués adjectius. Que es digués Copa i prou. Amb aquesta petita
modificació, tots aquells que s’han estripat els vestits s’haurien estalviat
els xiulets i l’absurditat de les seves irades respostes. En tot cas, els
confesso que jo vaig ser molt feliç. Al camp i a l’hora de dinar, amb una
paella excepcional que va cuinar en Roc Partal, pare del bon amic Vicent.
Gràcies per aquest post. Volia sentir parlar de Mestalla i m’ha complagut. Ho enganxo al Blog d’Empordà Acció.
I com a soldat de la independència de Catalunya enganxo quelcom meu ací, perquè més i tothom ho sàpiguen.
————————–
“Els astres s’han alineat: Principat de Catalunya i Euskadi cara a cara
a Mestalla. S’ha visualitzat respecte i germanor entre dues grans
aficions contra la “Presó de Pobles: ESPANYA i contra els carcellers i
els que hi col·laboren d’ajudants de carcellers!”
El Poble Basc, acorralat per la gens democràtica legislació espanyola i sempre abusiva, necessita finestres d’escapatòria.
El
nacionalisme regionalista i autonomista del PNB i de CiU esdevé inoperant tal com explica Salvador Cot al Setmanari “El Temps” número
1300, A partir d’ara Catalunya i el País
Basc han de marxar urgentment d’aquesta Presó de Pobles que és Espanya
per a poder esdevenir Pobles lliures de ple dret en l’àmbit
internacional.”
(Salvador Molins, Comarca del Berguedà.)