Mails per a Hipàtia

He aprofitat el cap de setmana per a llegir-me el segon volum de les memòries de Hans Küng. El teòleg suís va aparèixer en la meua vida fa molts anys. A ca mon tio José, rector i en aquella època estudiant a l’inquieta Lovaina, hi havia un exemplar de “Hi ha Déu?”, que em va copsar. Acostumat a l’església gallinàcia de per ací trobar un home que em plantejava la religió des de la intel·ligència i la complexitat em va semblar una troballa extraordinària. Jo ja em sabia ateu però aquell conjunt tan ben travat d’investigacions històriques i reflexions filosòfiques em va atreure i molt.

Des d’aleshores he llegit molta teologia. Em distreu però no només això. Trobe especialment interessant el treball de gent com Küng, capaç d’explicar-nos el cristianisme analitzant-lo com una creació històrica. Del cristianisme jueu a la gran transformació hel·lènica i d’ací al l’estructura de poder terrenal que coneguem avui en dia com Església. Veure com es va reconvertint la figura històrica del jueu Jesús de primer cap al Crist i després cap a tot això que avui és l’Església resulta una aventura intel·lectual fascinant que recomane molt.

Aquest segon volum de memòries és especialment interessant a més per la polèmica que ve de dècades entre Küng i Ratzinger. Trobe que Küng es justifica massa i massa metòdicament a ell mateix però dit això les coces que arrea a Ratzinger són insuperables, monumentals. Que ho siguen des d’un catòlic, un catòlic respectat pels seus notables coneixements però sobretot per les seues preses de posició tan coherents al llarg de les dècades encara li dóna més valor. Sobretot perquè refina molt l’anàlisi sobre aquest monstre vaticà que ha destruït el camí que havia traçat el Vaticà II d’una forma segurament irrecuperable ja. La radicalitat amb la qual Küng punxa sobre els grans problemes de l’església (l’absurd de l’infalibilitat, el poc rigor històric i teològic de dogmes com el de la mare de déu, la barbaritat de les posicions en matèria sexual, la poca substància real del celibat, el centralisme contra les esglésies locals…) és digna de ser seguida amb goig pel lector. Tot i que supose que això que per a mi fins i tot és divertit no ho serà per a altres i que un lector cristià la seguirà amb dolor més que no amb goig.

En qualsevol cas m’ha fet pensar molt també el fet que Küng al final de la seua vida es veja confrontat a una Església abominable des del punt de vista d’un cristià com ell. Perquè al cap i a la fi tota la seua vida li ha estat dedicada amb passió i no deu ser gens agradable veure com es desfan els somnis…