Una aportació al debat sobre Fuster (i Salvador Enguix)
Deixa un comentariLa Vanguardia s’ha lluït amb una sèrie d’articles de Salvador Enguix i Enric Juliana despreciant a tort i dret la gent que vam escriure el llibre País Valencià Segle XXI. En els textos se’ns qualifica d’ortodòxia fusterianista o de “guàrdia de ferro” -i vull creure’m que no saben què vol dir això. El diari del senyor Godó, on Joan Fuster escrivia, porta una temporada llepant el cul de Camps i carregant contra els catalanistes valencians en una actitud que segurament té a veure molt amb els negocis i molt poc amb el periodisme o fins i tot la dignitat.
Des de que ho vaig veure ahir, però, no em puc treure del cap el dia que Joan Fuster va tornar a parlar després d’un llarguíssim silenci de vuit anys. Ho va fer amb una entrevista a La Vanguardia que va aparèixer destacada a la portada (“Joan Fuster rompe el silencio”) i que la signàvem precisament Salva Enguix i jo, amb fotografies de l’enyorada Pepa García. Fuster va concedir aquella entrevista, després d’anys de silenci voluntari, precisament perquè aquell era el seu diari i per l’estima que li tenia -al diari que ara amaga que Fuster va ser un dels seus columnistes estrella. Enguix i jo vam passar a sa casa hores magnífiques, un dels millors records de la meua vida professional, que van acabar en aquella portada històrica de diumenge. I els del ram ja saben que una portada de diumenge val molt.
La Vanguardia ha optat ara per atacar el seu col·laborador i els qui pensem que el desficaci valencià no és degut al fusterianisme sinó que en tot cas només té solució des del fusterianisme. Però al seu arxiu públic queden els articles de Joan Fuster i aquella entrevista que no sé si Salva Enguix apreciarà encara avui. La trobareu ací
(Pel que fa a Juliana i el julianisme ja en vaig parlar fa temps ací. No l’esmentava pel seu nom però era reconeixible. No conec cap altre periodista o persona que parle amb bous…)
La Vanguardia s’ha caracteritzat per saber surar en tot tipus d’aigües, i sembla que l’últim salvavides que ha triat és el regionalisme espanyol. És la seva opció i la que els desemmascara finalment.
que espereu de La vanguard¡a española?
Vicent, disculpa que trie l’anonimat per fer aquest comentari, però tindria problemes segurs de posar el meu nom.
Primer: Publicacions de la Universitat de València, això és, Antoni Furió, no acostuma a pair amb normalitat una crítica negativa d’un llibre que ells publiquen, per més argumentada i ponderada que siga. Les represàlies són terribles (i si algun periodista té de veritat ganes de confirmar el que dic, que ho dubte, no ho tindria difícil). Pressions perquè es tallen caps, retirada de publicitat del mitjà en qüestió, etc.
Segon: Efectivament, aquests textos de <i>La Vanguardia</i> no són casualitat: estan en campanya, en campanya per vendre una imatge concreta del País Valencià en què, sembla, a alguns ens toca eixir com a radicals, nostàlgics i irreductibles, miops que no volem apuntar-nos a la bona nova d’una <i>Comunidad Valenciana</i> de color de rosa. Fuster n’és l’excusa, però és la demostració de la força que té encara com a símbol. Per cert, que els del Bloc deuen llegir molt <i>La Vanguardia</i>!
Tercer: Enguix és d’una generació de <i>periodistes</i> mercenaris que, per desgràcia per al periodisme de veritat, es prostitueixen al millor postor. Alguns amics i coneguts seus, d’una edat similar, també pateixen de la mateixa malaltia. La ironia, la veritable ironia, és que n’hi ha algun que, fins i tot, és un protegit del propi Antoni Furió.
Gràcies pel teu text.
Vicent, clar que estime aquella entrevista, en la que tú i jo vam tornar a Fuster a la vida pública. Hi ha un comentari que t´he fet arribar per email que et torne a col.locar en aquest post. No tinc més res a dir, a més del respete i l´estima personal que sempre t´he tingut.
Arran de l’opinió publicada en la secció Observatori de “País Valencià, Segle XXI” en la que se m’acusa de voler insultar els autors d’aquest llibre, de realitzar algunes desqualificacions i de convertir a Joan Fuster en icona de tots els mals del País Valencià en un article publicat a Culturas, voldria fer algunes matisacions:
1 – El terme “guardia de hierro” que apareix en l’entradeta no va ser posat per aquest redactor. De fet, no apareix en el text firmat amb el meu nom. Es va ubicar en el procés d’edició com a avanttítol, a què no vaig tindre accés atés que el format del Culturas és de complexa lectura prèvia per als corresponsals.
2 – Res més lluny de la meua voluntat que voler insultar a ningú. No ho he fet mai en la meva vida professional, i menys encara en aquest cas, on alguns dels col·laboradors són bons amics. Si aixís ho interpreta algú s’equivoca. És cert l’ús dels termes “bel·ligerants” per a referir-me a algunes posicions; però forma part de l’estil per a captar l’atenció del lector i respon al fet objectiu que en l’obra alguns autors sí que es mostren objectivament “ durs” ambLa Vanguardia o amb el director adjunt del meu diari Enric Juliana, o contra col.laboradors com Joseph Vicent Boira, per la seua posició i per les seues opinions.
3 – Jo no identifique a Joan Fuster “com a icona de tots els mals del País Valencià”. És una interpretació que es fa del meu text; una interpretació exagerada, com menys; i que em dol profundament, per moltes raons que no exposaré però que molts del autors d´aquest llibre conèixen. Si és cert el plantejament en el llibre, evident, entre diferents posicions entorn del pensament de Joan Fuster; fet que subratllen alguns autors en l’obra i que així he reflectit en el meu text.
4- Finalment, he intentat exercir la meua labor d’informador per a divulgar una obra, País Valencià, Segle XXI, que valore interessant i enriquidora, com així es diu en el text. El meu paper, per tant, no és el d’opinar; de fet, no m´agrada; la voluntad era la de difondre aquesta obra. Com en tantes coses, puc equivocar-me en la redacció, en l’orde en què conte les coses, en moltes coses; però dir que insulte els autors, que ataque els seus textos o que intente desqualificar-los és, com menys, una incorrecta interpretació que desvirtua el meu paper com a periodista. Ben al contrari, el meu respecte, afecte i relació amb molts d’estos autors ha quedat demostrada durant anys; i així continuarà sent. I si algú he molestat pel meu article ho lamente, sincerament. No era aquesta, obviament, la meva intenció.
5 – Per últim, el meu text sols parla del primer volum.
Salvador Enguix