Els mitjans de comunicació, constructors de la realitat
Mavi Dolç
Som en un moment de crisi de la raó històrica, la crisi de la raó i de la història ha estat la conseqüència d’un nou moment de pensament. L’educació que necessitem ara no pot defuig les preocupacions que tenen a veure amb la nova societat del coneixement, en relació a la finisecular societat de la comunicació. L’estat de crisi és notori, però és la conseqüència, en part, de la pèrdua d’hegemonia de la cultura europea (ho acabem de comprovar amb el paper de la UE en l’atac a l’Iraq). D’acord amb aquests pressupostos, ens ha de resultar molt productiu descriure quins són els processos d’aprenentatge a través de la visita teòrica, pràctica i especulativa que hem de fer al terreny de la transmissió, de la comunicació, donant una gran importància a la memòria col·lectiva.
Els mitjans de comunicació no són ni volen ser ni han estat mai un mirall de la realitat. La realitat és una construcció. I en aquesta construcció del que és i del que no, del que hem de saber i del que no interessa, els mitjans de comunicació tenen i tindran més encara un paper destacat. No existeix allò que no sabem, allò que no necessitem ni allò que no té un discurs que ho formalitze. Perquè alguna cosa existisca hi ha d’haver la paraula, el concepte, el símbol, i la comprensió.
Com actuen els mitjans de comunicació?
Les ideologies no són una prerrogativa dels detentors del poder. Poden complir tant la funció de servei als que l’ocupen com als qui lluiten per apropiar-se del poder (perquè estan a l’oposició) o per defensar-se dels abusos del poder. Per tant, poden ser més o menys útils en la coordinació de les pràctiques socials del grup (de poder o contrapoder) al servei del qual estan. Aquesta és la funció social de les ideologies.
La ideologia i les opinions tenen a veure amb representacions mentals i, en la mesura que parlem d’ideologia i d’opinions dels mitjans no són representacions mentals individuals, sinó compartides per grups socials diversos, ja siguin institucionals com polítics com societals. Per organitzar les pràctiques ideològiques, es necessiten institucions ideològiques. Són les productores de sentit.
Els mitjans de comunicació són institucions orientades fonamentalment per a la producció d’informació i entreteniment, però també són les institucions més complexes per a l’expressió i posada en qüestió públics de les ideologies dels que ostenten el poder i dels que en poden, per tant, abusar.
La nostra educació com a societat té molt a veure amb els processos de simbolització de l’ésser humà. Des que hi ha món, els processos de simbolització són essencials, i en canvi, ens n’hem ocupat relativament poc. Un producte cinematogràfic és una reducció de la complexitat per trobar un sentit. Amb els mitjans de comunicació, el sentit no el troben els humans, sinó el sistema., en tant que els subjectes representats no simbolitzen persones, sinó sistemes a través dels quals es produeix la transmissió d’una determinada ideologia favorable al sistema. Un sistema que, com deia abans, s’ha apropiat de la narració històrica. I encara més, posa en evidència com la resta de cultures ens acostem amb una actitud esponjosa, i, per tant, amb una mentalitat subalterna.
Els processos d’identificació han deixat de funcionar en tots els sentits. Hi ha una crisi de la identificació, necessitaríem adonar-nos, més enllà de l’apreciació subjectiva i poc fonamentada com anem adquirint una nova identificació gràcies a la imposició d’una determinada cultura de masses, que ens homogenitza i ens fa menys lliures, menys diferents, més iguals (més homogenis).
Una educació en comunicació
Per tot això la necessitat d’educar en comunicació es fa palesa si entenem que els mitjans són actors socials i polítics, que creen la realitat d’acord amb uns paràmetres assentats en els nostres consensos. Tots els estudis sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses mostren que són actors polítics.
El seu llenguatge és polític. Cal comprendre’l si volem saber com intervenen a través del discurs donant una informació i no una altra, interpretant les dades que subministren; contribuint a determinar l’agenda política; interpretant el passat i projectant el futur, i finalment fent propostes d’acció.
La natura política dels mitjans els porta a comportar-se com actors polítics interessats i compromesos amb una part. I davant d’un conflicte més que una lògica de la cooperació recorren a una lògica de la confrontació. Ser capaços de conèixer i saber analitzar la seua lògica és conèixer i comprendre la lògica del discurs del poder i poder evitar-ne els abusos.
Construir una societat veritablement democràtica i plural vol dir ser capaç de produir discursos, i de conèixer com la tecnologia els fabrica. Hem de formar emissors, no per convertir-los en periodistes, sinó per convertir-los en agents polítics de la societat que volen construir.
Si l’audiència, el lector, el consumidor -ara passiu- dels mitjans de comunicació posseeix les eines necessàries per comprendre la lògica que mou el discurs dels mitjans; si tingués les eines intel·lectuals per comprendre que el discurs és una fabricació concreta, determinada pels objectius ara descrits; si la societat civil sigués capaç també d’oferir la possibilitat d’un discurs alternatiu d’acord amb una altra lògica; si fos capaç de veure les trampes i falsedats tal com estan presentades; si tot això passés, hauríem aconseguit ciutadants capaços de participar activament en la transformació social d’una forma molt més enèrgica i responsable.
El canvi eventual d’actitud dels periodistes i dels mitjans no es pot esperar que vinga només dels mediadors que intenten convéncer-los. La crítica oberta i pública des de la societat civil al seu discurs-acció és fonamental. Però per què hi pugui haver crítica hi ha d’haver coneixement dels mitjans, de les seues estructures, i de les seues rutines.
